RÉTOLS DEL CAMÍ. (Relat Negre)

Estic sol. Tot el meu voltant és ple de foscor. Els meus ulls volen mirar, però no veuen més que la negror que omple l’espai. 

Camino sense saber a on. Ensopego en no sé què. Una llum, simplement un rètol blanquinós i amb lletres negres, vol transmetre’m un missatge. Parpelleja en la paret. Mal llegeixo les frases. “Ja és hora!” El meu enterbolit cervell pensà: “Hora, per què?” 

Tancat com sóc, dins no sé què. El lleu resplendor de la llum s’apaga. Torno a estar immers en la densa obscuritat. Segueixo el meu caminar sense rumb. Sinó hi ha colors ni llums, tampoc hi ha cap soroll per orientar el meu camí. 

El rètol lluminós torna a encendre’s. Una nova frase apareix escrita en la paret. “Falta poc”. “Poc?” Per on falta poc, si no sé on vaig. Camino per un camí. Un sender sense cap marca. No hi ha camí. Són els meus peus desorientats que tracen una línia sense nord. Línia i camí són termes estranys. Tanmateix la meva ruta és circular. No tinc orientació, no hi ha nord, ni sud, ni est, ni oest. Cap estrella llueix en el firmament. Una forta i amarga rialla brota en el meu interior. La inquieta pregunta que sobtadament brolla en la meva desorientada ment és: “Hi ha cel?”   

Retorno al pas a pas vacil·lant. No sé quantes noses entorpeixen la meva perduda pista. El meu maldestre caminar no m’assenyala cap presència aliena a la meva persona.  

Només una quimera persisteix en el meu anar: “Endavant, sempre endavant”. Però, sense veure res. Com? 

Molts, a la vida, també segueixen aquesta mena de camí. Endavant fins el darrer sospir. Aleshores, la ruta s’acaba i es perd entre les bromes de l’eternitat. 

El rètol llueix novament. Només diu: “Estàs arribant”. 

Ha! Ha! Ha! Sona dins la meva gola. Sempre els mateixos consells i la mateixa idea sense indicar-me res més. 

Deambular, caminar, seguir la ruta, però, i la pregunta clau: On? 

Esgotat, miraculosament trobo un jaç. Arraulint-me, em recullo com si fos  emparat pel claustre matern i profundament lassat m’adormo. 

Llum! Llum! Llum! L’habitació és plena de claror. La foscor ha fugit. Escolto les paraules de l’home vestit de blanc a l’altre home també vestit de blanc.

¾     Perquè no vas lligar-lo més bé. Sempre tu dic la camisa de força ben cordada i les cames lligades. Un dia se’ns farà mal ensopegant en el poc que hi ha a la cel·la.  

Em fan empassar una píndola. Poc després el seu efecte sedant m’endinsa en el forat negre i oliós de la bogeria. Ja no hi ha camí, només obscuritat.  

Miquel Pujol Mur.