RELLOTGE DE CUINA

Vaig mirar per enèsima vegada el rellotge de la cuina, sempre marcava la mateixa hora, passaven dos minuts d’un quart d’onze. Feia tres setmanes que s’havia aturat, i mai pensava a comprar piles noves.

Avui que per fi tenia les ditxoses piles, no em veia amb cor d’enfilar-me a una escala o damunt la taula per canviar-les. El rellotge era una mica amunt i a la seva edat li  costava una mica enlaire, sempre li deien que estan sola no puges mai a cap escala, que si queia es podia fer molt mal.

En aquell moment va arribar l’Andreu, el seu nét, a fer-li una visita com feia sovint. Ja tenim el xicotet , que era un bon jan intentant ajudar a l’àvia amb el rellotge. Aquest s’havia encallat i no hi havia manera de despenjar-lo.

¾   Iaia, no sé que passa, s’ha torçat el ganxo i no el puc treure.
¾   Com ho farem ara?
¾   No tens pas unes alicates... per si puc treure el clau.

La dona després d’una estona de buscar va trobar el que el xicot li demanava. Aquest amb tota la traça va poder despenjar  el rellotge i el va donar a l’àvia, que nerviosa com estava se li va escórrer de les mans i va fer un bon patac al terra . El vidre es va trencar, les agulles rodolant pel terra, mentre la dona confosa mirava les mans buides.

¾   Àvia, em sembla que haurem de comprar un rellotge nou i que algú te’l vingui a posar bé, perquè el ganxo de penjar s’ha trencat i millor un profesional que en sàpiga.
¾   Ai Andreu, crec que el rellotge nou que compraré, serà per posar damunt d’un prestatge, i ens estalviarem aquests ensurts.

02/02/2016/