divendres, 1 de juliol del 2016

BAIXA DE L’ARBRE GANDULAS!


Baixa de l’arbre gandulas! 

No veus que no tens edat per aquestes coses.  

Aquestes paraules d’un llibre de Pere Calders serveixen de fil conductor d’aquest escrit segurament de molt diferent motivació a les del autèntic autor. 

La nit és fresca. El captaire ha encès un foc en un racó de la plaça, força amagat de la gent i de la policia. Després de voltar pidolant, tot el dia pels carrers del poble, vol descansar. Li agrada la llibertat i no vol dormir en l’asil per la gent pobre. Ell en poca cosa es conforma. Una manta, tal vegada una grossa caixa de cartró i la roba que vesteix un dia rere l’altre. L’aprofita al màxim fins que troba en els contenidors una en millor estat.

La seva jornada es composa de captar durant tot el dia. Al carrer, a la porta de l’església, de bar en bar, no hi ha persona a qui no estengui la seva bruta mà. Si el dia ha estat bo menja, manllevat o no, un tros de pa, es beu quatre barreges i a campar-la. El món és gran i encara hi ha gent compassiva.  

A la nit cercar un aixopluc en el parc, en una casa buida o en altres llocs que ja coneix per la seva experiència d’anys. Total per ell, i el seu famolenc gos, poc espai es necessari.

Però aquesta nit ha estat especialment desgraciada. Amb quatre calers ha comprat una arengada. Un civil se’n deia abans. La seva olor, saborosa i forta li fa venir d’aigua l’estomac. La boca se li omple de salivera. També ha comprat una barra de pa i un bric de vi. Pensa donar-se un bon festí, curt però ple de plaer.

Ha encès foc, té els queviures preparats damunt un banc. Fan un goig! En aquestes un vell, sec i sarnós gat negre ha saltat damunt els preparatius. Al primer bot ha agafat l’arengada i al segon ha trepat a un arbre proper.  

Ara el captaire renegant omple d’improperis el gat malandrí. 

Baixa de l’arbre gandulas!

No veus que no tens edat per aquestes coses. 

Més el gat, des de les protectores alçades de les branques més altes, solament se’l mira amb aquells ulls rodons i grogs propis dels gats negres. Les seves potes retenen el peix, mentre els seus fins canins proven d’arrancar el tresor de la carn seca. 

Desesperat l’home espeternega, plora, crida i llança pedres. Fins i tot, el fidel companya de fatigues borda per recuperar la part que li correspon, simplement l’espinada de l’arengada.  

Si ets de pocs diners, no deixis lluny de la mà les teves pertinences. Sempre pot haver-hi un gat negre a l’aguait.  

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada