En
una de les nostres recerques visitàvem el poble de Saldes i la seva església
sota l’advocació de Sant Martí.
En
la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.:
del llatí salĭces, ‘salzes’, segons Coromines (Est. Rom. iii, 227).
Sant
Martí de Saldes fou, des de la seva construcció, església parroquial dependent
del bisbat d’Urgell. Situada a la vall de Gósol formava part de l’antic comtat
de Cerdanya i fou una de les primeres esglésies consagrades el segle IX.
La
vella església apareix esmentada (Sallices)
en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell l'any 839. Així mateix apareix
també en un document datat el 8 de desembre del 857 com a nova església
consagrada pel bisbe d'Urgell Guisad, que sembla indicar una reconstrucció de
l'anterior. Al mateix document s'especifica que els feligresos la dotaren amb
dues mujades i mitja i tres quarteres de terra i una casa davant l'església que
havia de servir de rectoria. També en l’acta de consagració s’explica que
l’església fou dotada amb llibres i ornaments religiosos per part del seu
prevere, Daniel. Curiosament trobem el nom del prevere com a fundador del
proper monestir del Sull, anomenant-lo com l’antic rector de Saldes.
El
lloc de Saldes és referenciat en el jurament de fidelitat fet per Galceran,
fill de Sicardis, al comte de Cerdanya entre els anys 1068 i el 1097, com un
dels molts castells a la part meridional de la Cerdanya.
A
l’any 1010 es constituí la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell pel bisbe
Ermengol, complint la voluntat del seu antecessor el bisbe Sal·la, i aprovada
pel papa Sixt IV. Entre els molts béns cedits surten relacionades en la
parròquia de Saldes, les esglésies de Sant Martí i Sant Andreu (segurament Sant
Andreu de l’Espà).
Les
notícies de Sant Martí del segle XIII són relacionades amb el barons de Pinós.
Entre els anys 1288 i 1291 l’església de Sant Martí i els seus habitants rebien
dels barons exempcions del drets de pastura. Aquest privilegis foren confirmats
pel baró de Pinós l’any 1291.
Galceran
IV de Pinós en el seu testament al final del segle XIII deixà a l’esglesia
parroquial de Saldes la quantitat de 100 sous. El caràcter parroquial es
confirma en la visita l’any 1312 al deganat del Berguedà i perquè des del segle
XIV sovint era qualificada com església major del lloc.
Aquest
segon temple fou substituït segles més tard per un nou temple romànic, d'una
sola nau amb absis semicircular, que pot datar-se al segle XI i després es va
construir una quarta església al segle XII, també romànica, el qual, al seu
torn, restà arruïnat i fou substituït pel temple actual, construït al segle
XVII.
Es
conserven alguns fragments d'aquestes dues construccions romàniques, de l'absis
al costat de llevant i unes filades de murs de pedra ben tallades unides amb
morter de calç i sauló. També es conserva una pica baptismal feta en un bloc de
pedra arrodonit i buidat que actualment es conserva al presbiteri. Aquestes
restes són conegudes gràcies a dues excavacions dutes a terme en els anys 1958
i 1971, l'última a càrrec de Manuel Riu i Riu.
L'església
és d’una planta quadrada, amb finestres d'arc de mig punt de to romànic,
disposada amb tres naus, la central coberta amb volta apuntada i les laterals
d'estil neoclàssic cobertes amb volta catalana de maó i de pedra. La sagristia
va ser construïda el 1814 a la capçalera del temple, comunicada amb l'altar
major.
A
cada costat s'obren dues capelles laterals cobertes amb volta d'arcs encreuats.
A la paret de migdia resta un arc adovellat i una finestra d'arc de mig punt
molt alta i tapiada.
El
campanar va ser construït el 1703, és de torre exterior i conserva dues
campanes foses el 1805 i el 1893 a Bellver de Cerdanya.
L'interior
de l'edifici és de pedra vista i deixa veure l'estructura constructiva.
Es
conserven cinc altars a l'interior, de fusta policromada, d'estil neoclàssic
tardà i del segle XIX, procedeixen d'algun taller local de Bagà o de Sant
Llorenç de Morunys. Dedicats, el major a Sant Martí, els altres a Santa
Severina, al Sagrat Cor, a Santa Bàrbara i a la Mare de Déu del Roser.
També
es conserva la imatge de la Marededéu de Gresolet (segons uns excessivament
restaurada), del segle XIII, que fou traslladada el 1947 per raons de
seguretat.
Al
costat de l'església s'han trobat sepultures de cista, amb lloses, cosa que
sembla indicar l'existència d'un cementiri romànic.
Actualment
pertany al bisbat de Solsona i està declarat com a Bé inventariat.
Mereix
la pena visitar el poble de Saldes, la seva església, enmig del poble, i els
seus voltants no menys mereixedors de conèixer. No us oblideu de visitar el
mirador del Pedraforca.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada