dijous, 26 de novembre de 2015

QUAN ENCARA NO ESTA TOT PERDUT

                                              
Em vaig perdre em el laberint del meus pensaments. El meu cos estava allí, però la meva ment s'havia allunyat en el temps i en l'espai, rememorant diferents episodis de la vida passada. Pel meu cap es succeïen saqüències viscudes com si es tractes d'una pel·lícula, a voltes dramàtica i a voltes comèdia, mentre l'orador estava exposant tot aquell reguitzell de paraules eloqüents i conciliadores, fent promeses a tort i dret, mortificant als seus adversaris i venent-se l'ànima per aconseguir convencer-nos a tots els presents que ell i seu partit, eren els poseïdors de la raó i la veritat absolutes.

Per mi, ja podia cantar missa, a aquestes alçades de la vida tant se me'n dóna el blanc com el negre, jo que n'he viscudes de tots colors!..., però en el meu estat no puc evitar que em portin a la sala d'actes cada vegada que hi ha un esdeveniment extraordinari, on ara diuen que és casa meva, i t'agradi o no, no em toca altra remei que aguantar metxa.

De vegades ens venen a cantar, altres vegades a fer música o teatre i m'ho passo molt bé, perquè jo sempre he sigut una mica "farandulero", però quan toca alguna xerrada o alguna arenga política intento desaparèixer, perdre'm en els meus pensaments i en els meus records, ja que no puc fer-ho amb les meves cames.

Encara que la maleïda malaltia no em deixa que m'expressi verbalment, encara que hagi perdut la parla i els que m'envolten es pensin que no hi soc, la meva ment esta intacta i amb el pensament puc tornar a reviure moments com aquells, de quan era jove i anava amb bicicleta a ballar al poble del costat, on ja vetllava a la que més tard seria la meva dona.

Precisament un dia, per la festa major, en arribar al poble vaig ensopegar amb un roc i la bicicleta i jo vam baixar rodolant fins a la riera, amb tanta mala sort, que a més de quedar moll com un ànec em va quedar el peu de revés.  El que em va saber més greu va ser arribar amb el peu trencat i dir-li a la Lola que segurament estaríem una llarga temporada sense poder tornar a ballar.

Mª Rosa Boatella. - Novembre de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada