dilluns, 9 de novembre de 2015

ELS MOCADORS.


Al  fullejar una revista cerdana de difusió gratuïta va cridar-me l’atenció un article signat per Semproniana, reservo la seva intimitat de firmar amb pseudònim, recordant-se dels mocadors. Vaig guardar-me l’article ja que em va fer força gràcia i va fer-me recordar d’aquelles paraules, santes paraules de la mare, dient-me al sortir de casa: portés el mocador?

La frase, rebre un mocador no l’havia sentit gaire a les terres banyades pel mar. La paraula “moc” com mot despectius o per treure’s de sobre, sí. També amb el mateix significat havia sentit “et donaré un miquel”, però crec fermament que aquesta forma era un xic més violenta,  similar a “et donaré un mastegot”.  

Seguint una mica l’escrit de Semproniana, ens recorda de les diferents mides segons fossin per un adult o per la mainada. Recordo d’aquella època els mocadors blancs, quasi sempre bordats amb les inicials. També d’altres de colors foscos pels obrers de treballs manuals.  

Aleshores les noies  portàvem amb gràcia aquells mocadors fins i perfumats per assistir al ball o alguna que altra festa. Ai, l’etern femení! La picardia d’alguna d’elles per saber deixar-lo caure en el moment adequat per a què l’elegit xicot de torn, amablement el recollís, i li portés dient-li: Senyoreta li ha caigut el mocador. Així es començava una xerradeta, que segons com portava conseqüències per tota la vida. Sempre havia una carrabina vigilant pel bon nom de la mossa, sigues la mare o una germana. 

Algun noi indecís i poc atrevit potser se’l va portar a casa, sense gosar a encetar la conversació, com record de la seva estimada. També n’hi ha d’indecisos i de romàntics entre el gènere masculí. 

Tant parlar de mocadors també és necessari parlar dels altres:  els grans mocadors generalment a quadres negres i marrons anomenats de fer farcells per portar robes, i moltes més coses, i que es portaven penjats a l’esquena. 

I no ens deixem de parlar del mocador de la butxaca superior de l’americana fins i prims. Alguna vegada ja eren manufacturats per que només sortits una franja blanca horitzontal. La perfecció va ser quan van evolucionar a tenir d’una punta, dues o tres que sobresortissin de la butxaca petita. 

Ara apartant-nos del antic tema dels mocadors podríem parlar de les mocadorades esportives quan l’afició emprenyada els treu com senyal de disgust a l’àrbitre, als jugadors, a l’entrenador o al president del club. Quina estesa de color blanc omple el camp. També algun dels polítics que poblen per la pell de brau mereixerien una democràtica mocadorada com a mostra de disgust per les prebendes tretes de la butxaca de tots. 

Malgrat tot he de recordar-me que aquests honrats mocadors d’anys enrere han estat substituïts per mocadors de paper que compleixen la mateixa missió, però moltes vegades ens mullen els dits a causa de la seva poca consistència. Tot sigui en ares del futur i per evitar treball a les rentadores. 

Llàstima de la modernitat que ha privat de treball a les bordadores d’antany que han perdut la noble feina del brodar.

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada