VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. VII

Martina.

El Joan camina de pressa pel carrer. Han passat un parell d’anys de la seva aventura amb la Lol·la. Malgrat tot els records encara són punyents. L’estada en la clínica de rehabilitació va superar amb escreix els dies que pensaven al principi. Ara després de haver passat els dos anys se’l veu somriure alguna vegada, molt poques. Però el seus llavis ja no tenen un somrís franc, la seva expressió és més aviat adusta i seria. Ells ulls denoten la sensació trista de la derrota. 

Malgrat que tot s’ha desenvolupat sense escàndols i força bé, no ha tornat a recuperar la privilegiada posició que tenia en l’anterior càrrec. L’afer Lol·la ha suposat l’ensorrament de la seva vida. En pocs mesos va gastar tots els seus diners. També va perdre la casa que amb tanta il·lusió va edificar amb la Míriam. A més ha perdut el seu treball. Ha hagut de començar de nou. 

Gràcies el seu magnífic historial va aconseguir una humiliant feina a hores. Aleshores, superant les dubtes de la gent, poc a poc, ha recuperat una gran part del seu prestigi. Finalment van oferir-li una ocupació, a temps complet, en una assessoria. Més tard, els seus antics socis van demanar-li si volia tornar a treballar amb ells. Però tornar al mateix lloc li pesava con una pètria llosa i la por, immaterial por, va decidir-lo a no acceptar. 

Ara té a la butxaca la prova de la superació de la cruel relació. Porta el document de rescissió de les hipoteques, de la casa i de les terres, que va sol·licitar la mare per ajudar-lo a emergir del desastrós quefer. Només sortir del banc ha telefonat a la mare, la Mercè, per comentar-li que no ha de patir, tot està solucionat. Primer li ho ha dit amb un to massa solemne, com si fos un adéu. Però, promptament ha rectificat i després de xerrar una mica s’han acomiadat amb un fins el proper diumenge. 

El clic al penjar el telèfon ha estat com el detonant per a què es despertés la veu fosca de la consciència. Aquella veu intima, cordial a vegades, i aspre en moltes  ocasions, que recrimina els errors. 

El Joan camina per la vorera i passa davant d’una pastisseria. El seu olfacte respira fragància dels dolços olors. Sempre li ha agradat l’aroma i el sabor del xocolata. Fort de sabor i fosc de color. També el seu regust un xic amarg. No pot menys que entrar i comprar un dolç de coco, malgrat la seva dèria pel negre cacau. El coco, aquell color, aquell sabor, aviva el record de la Míriam. 

Però el records no li donen la felicitat sinó, que punyents es barregen amb un pòsit d’amargor i fan que l’agre sabor pugi a la seva gola. Fastiguejat llença les restes del petit dolç en una paperera. Davant seu l’entrada del metro. Sense pensar-s’ho gens s’enfonsa, escales avall, en el món subterrani de la ciutat. 

Després d’unes quantes empentes arriba a primera fila de l’andana. En aquest lloc la gent sempre va atrafegada. Ben bé, sembla que tothom té tard i que vulgui fugir del mitjà de transport. Passa un comboi i el Joan roman immòbil. Les persones l’aparten desesperades per entrar, però ell no es belluga. Dins seu, nota una sensació de buidor, que el fa balancejar-se quan el tren marxa. Després entra una altra unitat a l’estació i l’olor carregada d’humitat i calor li penetra pels narius. La semi pudor quasi la degusta en el paladar. Trontolla vacil·lant un altre cop i altra vegada és apartat pel públic que vol accedir al vagó. Marxa aquest tren i queda quiet, ensomniat com esperant de grat una darrera empenta. 

L’amargor, la cremor, li puja esòfag amunt. Sembla estrany que un cop superada la dura prova, el seu esperit ha quedat parat. Com si el conductor definitivament hagués posat el fre de mà immobilitzant el vehicle.  

Un braç l’agafa posant-se per dins el seu i fem una petita força l’aparta de la visió de les vies. Sembla que aquestes li cridin internament: “Vine amb nosaltres”.

¾    Joan, que et passa?- la dona es col·loca davant seu interceptant la vista abstreta de l’home. Ell baixa la cara i mira a la persona que li interpel·la.

¾    Joan, no em coneixes?.- insisteix movent-lo per cridar-li l’atenció.

¾    Si- respon amb una veu queda- tu ets la Martina, la germana de la Míriam. Què vols?

¾    Joan reacciona. Que et passa? Et trobés bé? 

Estirant-lo de bracet l’arrossega escales amunt  com qui treu un infantó a la vida. El Joan, poc a poc, reacciona. La Martina, és la germana gran de la difunta Míriam. Una noia en aquells temps alegres del seu nuviatge en qui ningú s’hi fixava. Una mossa seria, amb ulleres, estudiosa i callada que feia una vida al marge dels altres elements de la colla. Una bona persona a carta cabal. 

El punt de reflexió intima, que no escolta els dolors humans, el fa pensar. És bufona, ha canviat. Tot ha canviat tant en aquest temps. El Joan somriu. 

Potser serà una il·lusió, potser una gran realitat. Tot pot ocorre en l’espai de temps d’una vida. 

Hi ha un refrany molt vell, molt vell, però malgrat la seva vellesa molt real. Déu estreny, però no mata. La mort es dins el pensament dels humans. 

Miquel Pujol Mur.