ELS JOVES FANTASMES DEL TEATRE. I

L’aixecada del teló per l’estrena de la obra teatral s’ha de fer en dos dies. A dalt de l’escenari tothom està preparat per l’assaig general. Tota la parafernàlia escènica és a punt: els decorats, la taula, les cadires i els cortinatges són posats en el seu lloc, no manca el més petit detall. Els actors i les actrius porten el vestuari adequat del personatge que interpreten. El director i l’escriptora de l’obra, des de la primera fila observen, dirigeixen i rectifiquen els moviments de l’elenc.  

Tant els uns, com els altres, tenen els nervis a flor de pell. El que més volen es arribar al instant final, en què s’estrenyeran les mans i es desitjaran sort amb la paraula habitual i màgica de la faràndula: ”merda”. 

Dos essers misteriosos de dalt de la maquinaria de la tramoia observen els moviments dels actors i els seus continus canvis de roba. 

Aquests dos personatges, són dos petits essers fantasmagòrics. Els seus esperits van quedar confinats dins les parets mig ensorrades. Això va passar en aquell incendi que va sofrir el teatre, uns cent-cinquanta anys enrere. Són respectivament, el fill i la filla, de dues dones embarassades que van morir en el paorós succés. Com eren ànimes, sense batejar, ni haver ocasionat mai cap mal, ni tampoc cap bé, van romandre dins el llimbs de l’espai teatral per sempre.  

El teatre va ser reconstruït, però les seves ànimes van quedar empresonades i ara són dos fantasmes, que sense malícia pròpia, han anat aprenen de les picardies de les circumstàncies observades i dels afers dels actors, actrius i directors. 

Coneixen, quin és el favor que els homes volen de les dones, i si tal o qual actriu, es serveix d’aquests plaers, per pujar l’escala de la fama. També sabem, que a viceversa, igualment hi ha molta roba mullada, a vegades, menys visible, però igualment patent. Tant homes, com dones, per aconseguir el graó més alt de la popularitat, allò que anomenen el cim, són capaços de qualsevol berganteria. Aleshores, el què no havien après en el transcurs de la seva no viscuda existència, han anat assabentant-se al contemplar-ho en la comèdia de la vida. En aquest cas, en la doble comèdia, la teatral i la humana. 

L’obra actual vol ser una paròdia de Hamlet. Els actors i les actrius, malgrat havien gaudit de gran renom, han passat el moment de màxim esplendor de la seva carrera. Fútil instant, tan curt com el parpelleig d’una llum en una nit de tempesta. 

Els petits fantasmes riuen de les ensopegades dels interpretes i si poden, trapelles com són, es diverteixen fen més d’una dolenteria. Sempre són a punt per mudar les sabates d’habitació. Canviar les cremes per la cara, es feien un fart de riure al veure sortir a la primera actriu i que a la poca estona l’escalfor dels focus li fes caure a raig el maquillatge. Posar una mica de sabó líquid a l’entrada del prosceni i veure als actors relliscar i caure de cul en mig de l’escenari. Si no fóssim essers fantasmals, les seves rialles s’haguessin escoltat en tota la platea i als pisos. Total, una petita ració de entremaliadures, per alegrar al públic, no fa mal a ningú. Una vegada, van canviar una pistola d’atrezzo per una de veritat, i quan l’actriu gelosa, com una gata dalt de la teulada, li dispara un tir al mal amant, la bala va foradar el teló. Sort va haver que tenia mala punteria. La policia va fer molt d’enrenou durant la investigació, fins i tot, van emmanillar a la primera dama. Els petits essers des dalt del teló és van fer un panxó de riure. 

Miquel Pujol Mur.