EL JAN I LA FIRA. II

Però la vida continua. Un trasbals rere un altre, una malaltia i una altra. La pobresa, el dolor i la melancolia és una xacra que costa molt d’arrancar. Què podia fer aleshores el Jan, sinó ofegar amb la beguda tots aquells records que volia oblidar. I l’alcohol, un mal company de viatge, va soterrar encara més els petits esclats de claror, que alguna vegada entreveia.

Els anys han anat passant, la beneficència s’ha fet càrrec de les restes del naufragi de la seva vida. La seva existència després de l’Ester és plena de moments tristos. I malgrat tot, altres instants, massa llunyans i difícils de recordar, li venen a la memòria plens d’il·lusió.   

El Jan és ara un vell rauc, espellifat i pollós que mira i escolta amb enyorança i també, per què no, amb enveja: les llums, els pares i els fills, les joguines, el riure escandalós d’una parella o els xiscles de la mainada. També ensuma amb delit els olors: de l’oli de la xurreria, dels bars i de les boles de cotó de sucre.  

Mentrestant, guaita amagat entremig de les parades, abans passejava pel davant però el seu pas dubitatiu va fer pensar a més d’un firaire que anava borratxo. Per por a algun aldarull, en varies ocasions, havien cridat a la policia. Però, ja fa temps que no beu, i si el seu pas és incert és degut a que els seus peus, tan vells com el seu cos, han perdut la força i el vigor d’antany. 

Malgrat el seu amagatall, tampoc està tranquil, més d’un en veure’l, potser al cercar el recurs d’aprofitar la foscor rere les caravanes per fer una urgent necessitat, l’ha cridat dient-li:

¾    Fuig, fas nosa! Puts a vell!! Fora! Marxa’t d’una vegada! 

Aquests menyspreus, per estrany que sembli, fan que encara es recordi més dels seus pares, la xicota, l’Ester, els fills, fins i tot, dels amics. Una llàgrima companya d’altres cau dels seus cansats ulls. Un darrer pensament, trenca les seves idees, segurament ha viscut masses anys, el vent del temps se’ls ha portat a tots, allà on es mereixin estar per les seves obres terrenes. Sóc molt vell, murmura sense veu. Amb parsimònia, molt lentament, tanca els ulls ajuntant-se les lleganyes i les llàgrimes com volent segellar-los. 

Una notícia al matí corre de boca en boca per la gent del poble.

¾    Sabeu què? Aquell home vell que vivia sol, aquest matí l’han trobat mort rere una caravana dels firaires.

¾    El Jan? Hum! Era ja molt gran!

¾    Estava malat.

¾    Descansi en pau!

 

No, només era tan vell que les il·lusions i els records ja li havien foragitat. 

Miquel Pujol Mur.