diumenge, 14 d’abril del 2013

   PRESÈNCIA

     T’imagino sovint
     voleiant suament
     per l’espai infinit.

                           Des que et vas esvanir                      
     la teva ombra ufanosa
     em fa viure i sentir...


     En mig d’un hivern cru
     amb  gelades eternes
     m’envies raigs de llum.

     M’engalanes d’oreig
     que somou cel i terra
     amb un caliu intens.

     I et sento tan present...
    avui, aquí, a tothora
     m’omples de sentiment.

     Et veig en cada flor
     exhalo el seu perfum
     m’omple la teva olor.

     Et somnio sovint
     talment com eres tu
     silenciosa i humil.

     Així, com de costum
     amb un posat senzill
     sens malícia ni orgull.
 
     La mirada amorosa
     el rosari a les mans;
     mai  perdies la força.

     No sé on és el teu lloc,
     però un mantell maternal
     em dóna el teu conhort.
                                                                                            

   febrer de 2013

2 comentaris:

  1. les persones estimades quan se`n van, d`alguna manera ens protegeixen i vetllen pels que es queden

    ResponElimina
  2. Jo penso que realment és així, però el més important és creure-ho i sentir la sensació que no estàs sol.

    ResponElimina