La font de la Maiola, diu un
cartell posat al costat de l’entrada. Miro a dins i el veig els dos bancs de
pedra i enmig al fons la pica i la canella d’on surt un rajolí d’aigua.
M’atanso i poso la mà dins de
l’aigua. Em trobo cansat, fa dies que no caminava i potser he arriscat massa al
fer aquesta sortida. M’assec al pedrís i poc a poc la frescor de l’ambient
tancat i humit refresca el meu cos. No sé si passa a tothom però personalment
quan el meu cos perd la temperatura habitual el meu cap comença a pensar el què
denomino pel·lícules.
Repasso successos,
impressions, trobades i contactes personals. D’uns estic orgullós , d’altres no,
penso que podia haver respòs millor al problema i en altres penso que el meu
oponent, sigui home o dona, va deixar-se dominar per les passions personals.
Malauradament quan ens dominen
les passions la majoria, per què hi ha pocs que se’n salvin, perdem la lògica
cordura.
El dringar de l’aigua en la
pica en ressona com certa cançó que em brolla interiorment. Són unes paraules
moltes vegades sentides.
¾
Noi, camina que farem tard.
Temps d’infantesa, pujava amb la
mare i el pare a un camp a passar la tarda, menjar un tros de pa amb oli i una
pressa de xocolata. I com a pagès no es poden desaprofitar les ocasions també a
recollir herba. A la vesprada baixaven carregats, jo emmurriat caminava poc a
poc, fins escoltar les paraules que m’animaven.
Records d’infant que reviuen la
vida en la ment d’un adult.
Molts cops voldria tornar a
escoltar els reganys dels pares però com tota vivència va haver el seu moment i
quan ara els recordem quan són tant lluny com les persones estimades que ens
acompanyaven.
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada