XAFARDERIES.

El bar és situat en un lloc cèntric de la ciutat. No és un bar de luxe però és una de les cafeteries per gaudir d’un bon servei i de productes de  qualitat. No fa gaire anys era un dels locals de moda.

En un lloc discret al fons del local i en una taula mig amagada entre els clars foscos de les llums hi ha una dona asseguda, no ha volgut demanar cap consumició al cambrer quan sol·lícit s’ha aproximat a fer la comanda.

¾    Espero a una persona. Quan vingui demanarem. 

És una dona de mitja edat, potser una cinquantena d’anys ben posats i cuidats. El cabell tenyit d’un ros bastant juvenil i la cara pintada adequadament per aparentar deu anys menys. 

En aquestes arriba una altra dona de similar semblança i vestida amb roba elegant i bona però també de marcat tall juvenil. 

En veure’s la dona asseguda s’aixeca i es fan un petó a cadascuna de les galtes. Un petó de circumstàncies, d’aquells de galta a galta però sense acostar els llavis. 

El cambrer s’apropa veient l’arribada de la segona dona i ambdues demanen un té amb llimona i unes pastes. Mentre s’acomoden i deixant l’abric de la segona dona en una propera cadira el cambrer diligent els serveix la consumició. 

Queden soles al fons del bar entremig de les ombres de les llums i comencen a parlar.

¾    Què passa, que m’has telefonat tan nerviosa. Han fet alguna malifeta qualsevol dels nostres coneguts.

¾    Ah, no ho saps! Però de veritat no saps res? Jo pensava que em faries cinc cèntims.

¾    Jo, per què? Diguem-ho.

¾    Però, si ha passat a casa teva!

¾    Ep, a casa meva no passa res.

¾    Ai noia, que susceptible que n’ets! A l’edifici on vius.

¾    A sí? Diguem ja que ha succeït. Potser el noi del quint que sembla de l’altra acera ha sortit de l’armari, com es diu ara.

¾    Sí, aquell mateix, però no és de l’altra acera. El Jordi, es diu Jordi s’ha enredat amb la Teresa.

¾    Mira no ho sabia, però no m’estranya gens. Perquè aquella noia tan mística no ho era. Aquestes mosses de missa i comunió diària un dia o un altre fan un disbarat. Però no hi ha per tant, ella deu tindre vint anys o més i el noi malgrat se’l veia finolis deu voltà els vint-i-cinc. Què hi diuen els pares?

¾    El pare treu foc pels queixals i no saluda a ningú. Camina amb el cap cot i com avergonyit.- Aleshores es queda pensativa i mira dubitativament a l’amiga i li pregunta.- A veure em sembla que tenim un creuament d’idees. No ho trobés escandalós?

¾    Ves per on. La joventut és la joventut i tan aviat s’enamoren com ho deixen. Que la Teresina s’entengui amb el Jordi com m’has dit no és estrany, són joves.

¾    Vet aquí, no si no s’entén amb la Teresina, s’entèn amb la Teresa, la mare, i viuen junts al pis del noi.

¾    Quin mal gust. Viure al mateix edifici, on viuen les persones honrades. Quina mala nota pel meu bloc. Com m’ha pogut passar això per alt?

¾    Rebeca, com vas tant atrafegada amb el monitor de gimnàstica no et deus haver donat compte.

¾    Què vols dir amb això!! El meu marit és el meu marit. Jo a casa meva sóc una santa màrtir.

¾    Si, però vull fer-te un advertiment. Es parla que al vostre edifici hi ha més d’una infidelitat. I tu a casa seràs una màrtir però fora... Ull, Com van les llengües!!!

¾    Saps molt bé que aquestes converses de xafarderies em sobren. Ja pagaré jo. 

Agafa l’abric i marxa amb la cara encesa i bellugant ostentosament els malucs. 

Miquel Pujol Mur.