dissabte, 28 d’abril de 2012

ENTREVISTA DE FEINA

La Marta està a punt d’entrar a aquella que serà la seva sisena entrevista de feina que farà aquesta setmana, des que fa uns mesos ens va quedar al atur. Està decidida a trobar un nou treball, a més el necessita molt. Ha ha hagut de rebaixar les seves pretensions, des que era secretaria del Director General, a una gran empresa, fins en aquesta entrevista d’ara, que és , per fer de caixera en un supermercat. No vol posar-se nerviosa, però n’està força.

- Vol passar, sis plau!
- Bon dia !!
Quan està davant d’aquell senyor gran, amb bigoti i canes, té una estranya sensació. En aquell moment truca el telèfon, i el senyor de la taula, l’agafa i parla....
- Si, sóc en Lluis, el mateix..., si, si, digui...
Mentre parlava per telèfon, ella l’escolta, i al sentir aquell nom, se li encén la bombeta. - No pot ser!!! –pensa- com ha canviat, que vell que s’ha fet, si encara no deu tenir els quaranta !

De cop li va al cap aquell primer any de l’Institut, i totes les barrabassades que havien fet a aquell xicot, llarg i esprimatxat, que seia al darrera seu, i que era una mica tímid. Només vam coincidir a primer de batxillerat, després crec que ell va abandonar els estudis, no li anaven gaire. Déu meu! i ara el tinc aquí al davant. Estic perduda! –encara pensa en l’última que li van fer. Ell estava un mica penjat de la Mercè, la seva amiga, i li vam enviar una nota, en que ella el citava al vespre, per trobar-se, al passeig del riu. Quan va arribar, tot cofoi, ens va trobar tota la colla, fotent-nos d’ell. Encara recordo la cara que li va quedar.

En aquell moment el Lluís va penja r el telèfon, i després de mirar el currículum que teníem davant, va mirar a la noia,
- Marta Cases?
- Si, jo mateixa.
- Ens coneixem, no?
- Bé..., crec que si.
- Vaja, com dona de voltes el món. Així que ara estàs buscant feina de caixera, la gran, la famosa, la super intel•ligent Marta.... –va dir amb un to una mica burlesc.
- Si, m’he quedat sense feina i necessito trobar el que sigui, tinc dos fills petits i el meu marit està a l’atur. Però ja veig que no val la pena que digui res més.

S’aixeca i ja estava disposada a sortir d’aquell despatx, tota avergonyida i sense gosar tornar a mirar al Lluis , quan aquest li va dir,
- Espera’t Marta. Trobo que és important no tenir por de fer tota classe de feina. Les coses del passat estan oblidades, i penso que pots fer molt bé aquesta feina.

La Marta , no s’ho creia , va sortir d’allà somrient. El dilluns començava a treballar de caixera al supermercat!

– abril de 2011-

2 comentaris:

  1. Tota una lliçó d'oblidar les coses desagradables i començar de zero, molt bé el LLuís...
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara hi ha bones persones com el Lluis pel món.
      Una abraçada

      Elimina