dilluns, 16 d’abril de 2012

ELS CAVALLETS DE LA FIRA

Tema: ambient de fira o de Festa Major
Paraules: malgrat, ble, corrugar, brandant.

Els cavallets giraven i giraven mentre, pujaven amunt i avall. Els meus ulls de nena de 10 anys, miraven embadalits l’espectacle.

El dia de la Fira, era per mi un dia especial, la plaça i el passeig del poble s’omplien de parades, i d’atraccions. Aquells temps grisos dels anys cinquanta i tants...no hi havia masses alegries i la fira i tot el que comportava, omplia de vida i de color el poble. D’atraccions , no és que ni hagués gaires, hi havia els “caballitus” tal com en dèiem llavors, una muntanya russa, una parada de tir, una tómbola i una xurreria...ah! si, i una d’aquelles parades que feien boles de sucre de colors, que semblaven de cotó fluix. El poble llavors era molt més petit que ara. De parades al passeig n’hi havia forces, doncs els marxants de les contrades hi tenien parada, a més dels que sempre es movien per les fires. Hi havia parades de roba, de mantes i de betes i fils, sense faltar-hi alguna de joguines. La gent li agradava sortir i passejar.

Jo vivia prop la plaça on hi havia les atraccions, i m’agradava passar moltes estones davant els cavallets, que em tenien fascinada, aquells cavalls de cartró, lluents, majestuosos, amb el seu posat altiu, i l’expressió seria de la seva cara i aquell moviment harmoniós ...amunt i avall... mentre giraven. Malgrat que a casa no teníem diners, havia aconseguit dues pessetes per poder pujar-hi dues vegades. A sobre del cavall m’imaginava que era una heroïna dels contes i que empaitava bandolers o anava a les Creuades, com el “Capitan Trueno” brandant l’espasa amb una mà mentre a l’altre agafava ben fort la brida del cavall menant-lo on jo volia, un ble del meu cabell s’havia escapat de la cua i voleiava a l’aire.

Com que al matí ja m’havia polit les dues pessetes a la tarda em tocaria només mirar. Vaig sortir aviat de casa després de dinar; la mare tenia feina cuidant els bessons, i el pare com totes les festes, a fer la manilla al cafè. Encara no havia caminat deu passes, que... no m’ho podia creure el que veia...un duro!!! Si allà al terra hi havia un duro; un paper de cinc pessetes! Sempre havia somiat tenir un duro, amb un duro et donaven set vals per poder pujar set vegades als cavallets.
Que feliç que vaig ser aquella tarda podent pujar tantes vegades a la meva atracció preferida, quantes aventures hi vaig viure i somniar. Vaig espaiar els vals, que els vaig fer durar tota la tarda; fins algunes de les nenes riques que sempre hi muntaven, em miraven de reüll, al veure que quasi era com elles.

Al fer-se fosc vaig arribar a casa tota contenta, vaig corre cap a la mare per explicar-li la feliç troballa,
- Mama... saps el que m’ha passat... – cridava riallera.

En aquell moment arribava el pare enfurrunyat, corrugant les celles i tot exaltat,
-Avui, quasi no puc pagar el cafè, sort de la xavalla que portava a la butxaca del darrera. He perdut un duro. –cridava- L’únic duro que em quedava. Aquesta setmana, no podrem comprar ni ous ni llet.

Mentre la mare començava una gran cridòria, jo escoltava fent-me petita en un racó. S’havia prou bé el que em calia fer: “mutis i a la gàbia! “

-16 d’abril de 2012-

4 comentaris:

  1. d'una bona te'ns vas lliurar. No vull ni imaginar l'enuig dels pares.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abans la quitxalla també eren una mica "murris"

      Elimina
  2. Una història ben creïble Anna...També erets de les que llegia "el capitán trueno"...
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi tant que llegia el Capitan Trueno, el Guerrero del antifaz i fins i tot Roberto Alcazar i Pedrin. M'encantavaen aquest còmics.
      Petons per tu també.

      Elimina