dilluns, 23 d’abril de 2012

DE NOU SANT JORDI

Roses, roses a dojo, roses per tot arreu. Els carrers s’omplen de roses i de llibres. Avui dia de sant Jordi, és el dia de les roses, el dia del llibre, el dia de l’amor...
Falòrnies, a la Joana això tan se li’n donava, amb ella ningú hi pensaria, ni li portaria cap rosa. Abans quan el pare era viu –pensava- sempre en aquest dia portava tres roses a casa, una per la mare, una per la meva germana i l’altre per mi. Ara el pare es mort, la mare amb una demència i la germana, molt lluny d’aquí... i, jo...jo....les llàgrimes li venien als ulls. El Joan, li venia al pensament, encara se l’estimava, fa més d’un mes que ho vam deixar, i tot per una discussió banal, n’havíem tingut tantes; però clar jo no vaig voler baixar del burro i ara me’n penedia.
De primer em trucava i jo no li agafava el telèfon, ara ja no em truca , tot s’ha acabat, crec que fins i tot ha marxat del poble, i jo...encara l’estimo; l’estimo més que mai. Fins tenia pensat el llibre que avui li compraria, ara tan se val; passaria el dia aquí sola, bé amb la mare, que hi era, però era igual que no hi fos. Que trista que és aquesta malaltia. Penso que potser hauria de sortir i anar a buscar una rosa per la mare, tal volta se li despertava algun recordi la veuria somriure
Vaig decidir arreglar-me i sortir, quan arribés la Silvia, la noia que cuidava la mare als matins, sortiria i compraria la rosa i...potser? potser que també compri el llibre que tenia pensat pel Joan. Me’l llegiré jo.
Quan va venir la Sílvia, va portar dues roses, per la mare i per mi, em van animar, vaig tenir ganes de sortir. Al tornar portava tres llibres i tres roses. En vaig donar una a la mare, res no en va fer ni cas. Les vaig posar en aigua, junt amb les altres dues, em van aixecar una miqueta l’ànim.
A la tarda, sola de nou, va tornar la melancolia. Si almenys tingues una feina, però també això s’havia acabat. Mirava la televisió sense comprendre res del que feien: imatges de la Festa, de les roses, dels llibres més venuts, entrevistes a gent del carrer, autors... res li importa; ella té el cap en un altre lloc, està de nou pensant amb el Joan, fins i tot s’ha mig endormiscat.
Uns cop de timbre llarg la desperta en sec. Qui hi haurà ara aquesta hora. No esperava a ningú. Va cap a la porta mig somnàmbula i l’obre... No s’ho pot creure!!! el Joan era allà amb un gros ram de roses vermelles. Es van mirar, els ulls parlaven, sense ni una paraula els dos es van fondre en una dolça abraçada.
El dia de Sant Jordi tornaria a ser pel ells un dia esplèndid, magnífic, joiós ... el dia dels llibres , de la roses i del amor

-23 d’abril de 2012-

4 comentaris:

  1. Molt bonic, Anna i una mica trist, suposo que quan tenim problemes l'alegria dels altres ens fa mal...
    Però aquesta vegada el cavaller no va salvar la princesa, la va convertir a ella en la seva, de princesa, un final feliç.

    ResponElimina
  2. Hola M. Roser.
    Es que el dia bé mereixia que el relat tingués un final feliç.

    ResponElimina
  3. Roses grogues i vermelles,
    presents que desprèn el cor;
    per sant Jordi, ben enceses,
    porten missatges d'amor!

    ResponElimina