divendres, 9 de desembre de 2011

NADAL EN UN PAIS ...

Una vegada pujat el darrer repetjó de la petita muntanya, ja dalt del cim, una mirada a l’horitzó permet atalaiar un sobri panorama. És a la tarda i les primeres ombres de la nit van xocant l’una amb l’altra enfosquin un solejat dia. Davant seu el petit poble presagia una possibilitat d’ajuda.

Els perfils de les cases del petit poble sense l’enviliment de la refracció solar mostren nítides les seves línies. Tot sembla una postal nadalenca però les dues persones que viatgen cerquen un lloc per refugiar-se. Ella sent propera l’hora de l’infantament i tenen necessitat de trobar un refugi.

La dona viatja dalt d’un petit asnet, enrere ha quedat el vell cotxe rebentat per l’explosió de una mina. Per sort tots dos han sortit il•lesos. El pollí l’han trobat en l’estable d’una granja abandonada. Segurament el seus amos han considerat que fugir de la depuració ètnica practicada per les tropes invasores muntats en el petit animal no és el més adequat. Saben també que les tropes del país veí, abans germà, els va rodejant per obra i gràcia de la voluntat del seu mandatari, que fa pocs anys era un simple suboficial de l’exèrcit.

En arribar a la població s’acosten a l’església que domina dalt del turó les cases del poble. En poques es veu llum i la major part pel seu parpelleig s’endevina que són espelmes o altres llums fugisseres. El carrers tenen les voreres i les llombardes esbotzades per l’acció dels morters. L’aire té l’olor de la cordita que molesta el respirar i s’han de posar un mocador a la boca per evitar les partícules polsegoses de l’irrespirable ambient.

Evitant el forats del carrer arriben fins a l’església i truquen a les portes tancades de la rectoria únic edifici que conserva immaculada la seva aparença. La resta dels edificis de la plaça mostren el vandalisme de la guerra. Inclòs l’edifici religiós té les portes arrancades i part del bancs són llençats enmig de l’entrada. Finalment surt un capellà espaordit pel soroll dels cops a les portes rectorals. Encara porta la sotana, els cabells escabellats mostren la seva calba i porta les mans i la cara bruta de terra, només veure a la parella sense voler escoltar crida.

 No, no , no, no us puc ajudar. Marxeu aviat pot ser tornaran a remenar entre les runes el poc de valor que quedi o ens bombardejaran com cada nit. No tenim menjar, no tenim res- i assentant-se a terra en un pedrís mig trencat és porta les mans brutes a la cara i comença a plorar.
 Però, el metge no la podria ajudar?- implora l’home.
 Metge dieu, se l’han emportat per curar al seus soldats. Els joves també se’ls han emportat i les noies, tots presoners, qui sap que faran amb ells. Només queden quatre velles i un parell de vells ferits i misèria, molta misèria. Els altres han esta afusellats rere l’església, els estic enterrant.
 I les velles la podrien ajudar.
 No, no, marxeu o n’hi haurà misericòrdia tampoc per vosaltres malgrat sigui la setmana de Nadal. Els humans som l’animal més ferotge i cruel de la natura.

L’home agafa el ronsal i tiba de l’animal que inicia la marxa lentament. Surten del poble i segueixen per una pista de terra, que mena a uns camps abandonats, on entreveuen la porta d’una cabana de pedra per guardar les eines del camp.

Pocs després un esgarips i els crits de dolor anuncien que el part s’ha realitzat i poc estona més tard els plors de la criatura demostren que el nen ha nascut sa i estalvi.

Recollits dins la cabana amb el petit ase davant la porta per donar una mica de escalfor en la freda nit, arraulits i agafats al nen, dona i home esperen el nou dia amb l’esperança que millori la seva vida.

De cop el cel de la nit s’obre en una gran claredat que il•lumina també el redós on són refugiats. Les bengales exploten en el firmament per indicar la situació del poble que poc després sofreix el bombardeig pels morters.

Les bengales com falsos estels del Nadal i també el soroll de les explosions de les bombes com falsos càntics acompanyen els plors.

Ni àngels, ni pastors ni ofrenes ni nadales sonen a les seves orelles només la destrucció portada per l’ambició, la cobdícia i la incomprensió de la raça humana vers el seu congèneres.

Ell és el Fill de Déu
I us donarà la pau
Tot fent la guerra
A tot que és dolent.

Només dolent i guerra ha restat del missatge de l’àngel en la vida terrenal. La pau ha desaparegut de molt racons d’aquest Món.

Davant el refugi ressalta la forma d’un arbre a mig guerxar que en les seves branques despullades sembla la premonició de la creu.

Miquel Pujol Mur
Berga, 6 novembre 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada