DINAR NADALENC EN FAMÍLIA.

Avui els pares sembla que tenen de parlar d’alguna cosa seriosa perquè a la meva germaneta i a mi ens han portat a dormir a l’hora en punt. Com sóc una mica tafaner i trapella, segons diuen, he fet com si m’adormis i després m’he aixecat sense fer cap soroll ni encendre la llum, fins i tot he anat descalç per no fer cap guirigall, i obrint una mica la porta de l’habitació he escoltat de què parlen. Els bons espies treballem en silenci!

Són a la cuina i malgrat la distància escolto perfectament les seves paraules, segurament perquè enraonen una mica fort com a vegades quan discuteixen d’alguna de les meves entremaliadures. La meva germana és més petita i sempre la perdonen, però a mi sempre em diuen que haig de donar exemple, que sóc el gran. Maleïda qüestió, més valdria ser el petit d’una altra casa! A més com és nena també li compren els joguets nous. S’hi fos un nen aprofitaria tots els meus joguets i ja em cuidaria jo de passar-li una mica o molt malmesos.

Però en fi deixem el drets de les nenes i els nens al marge, d’això ja en parlarem quan sigui gran.

Només entenc clarament que discuteixen dels avis, el pare del pare i la mare de la mare. i de quin dia convidar-los a dinar per les festes nadalenques.

 El teu pare amb el caràcter que gasta sembla un generalet empipat.
 La teva mare sempre tan fleuma i ridículament enganxosa. No para de voler donar petons.
 Si, potser si, que és massa petonera, però pobre dona és vídua i viu sola. Pobre mare!
 Sí, més el meu pare que també és vidu i viu en la residència. Pobre home!
 Bé, no en parlem més, els invitem un dia i prou.

I així ha quedat la cosa i sense preocupar-me més m’he tornat al llit a fer nones. Estic content perquè he aprovat això de l’espionatge!

I per fi arriba el dia de Nadal el pare i la mare estan en la cuina preparant el opípar dinar, els sento enraonar i fer una mica de broma. De sobte sona el timbre de la porta. Com vaig més lleuger, amb el cotxe a la mà corro i obro la porta. Ja sé que m’han dit moltes vegades que no l’obri si no sé qui hi ha. Però avui és el dia de Nadal i no hi ha persones dolentes.

 Ostres, l’avi Andreu!- i en les seves mans veig un paquet, millor dit dos, un deu ser per mi i l’altre per la mallerenga de la Míriam.
 Hola Pere- i acota el cap per què li faci un petó a la galta.- Noi, cada dia estàs més gran.

Sempre diu el mateix malgrat ens veiem sovint. El pare i la mare surten a rebre’l i li donen un petó de benvinguda i prenen el paquets per donar-los-ho després de dinar.

 I la Míriam- Pregunta l’avi.
 Pere, porta l’avi amb la nena. Està a l’habitació jugant amb les nines.

Agafo a l’avi i el porto amb la Míriam, l’amanyagadora. Com a mi els jocs de nines no m’agraden, jo sóc un xicot, així que entra l’avi per la porta fujo cap el menjador. Els pares tornen a ser a la cuina i sento la mare que diu al pare:

 Però Joan, com has convidat avui al teu pare.
 No hi havíem quedat de convidar-lo.
 Si però no avui. Avui ve la meva mare.
 No fotis. Quina batalleta si no es poden veure! Mira com no en vam parla del dia el vaig convidar per avui, Tu saps que aquesta setmana he anat molt atrafegat en la feina.
 Sí i a més no m’ho dius. Ja ho dic jo que els homes aneu a la vostra.

Torna a trucar el timbre de la porta i com ja m’imagino qui és torno a ser el primer. Com ho sabia la iaia, que deixa els paquets a terra, m’abraça, m’aixafa entre els braços i m’omple de petons i fa petits xiscles d’alegria. també diu el mateix:

 Oh, que gran que estàs.
 Sí, iaia- Ostres, ens ve a veure tres o quatre cops a la setmana. Serà que aquesta dia de Nadal tots ens fem de cop més grans. Ara que si li diu a la mare que s’ha fet més gran es molestarà. Amb les dèries que té, mirant-se al mirall cada matí i posant-se pomades i potingues a la cara i al coll. Per fi d’una estrebada aconsegueixo lliurar-me de l’ofegadora abraçada.
 Està el pare del Joan també.
 No, que em dieu. El teu pare!
 L’ha convidat el Joan es veu que no ens hem entès.
 Però Marta, si ja ho sabeu que sempre acabem discutint i ...- contesta la iaia Maria.

Jo segueixo com espectador volem dissimular-me en la paret com fan els espies o el meu heroi el Superman. En aquestes apareix la bella dorment, la sòmines de la Míriam, la què no trenca mai un plat. Porta a l’avi de la mà i quan veu a la iaia es deixa petonejar i afalagar com si fos la fada de la salvació. Menuda hipòcrita, que va de nena dolça. Si sabessin com dona guitzes a les seves companyes de classe.

 Iaia, vine a veure que m’ha portat l’avi. I el teu regal?- Aleshores agafa per una mà a l’avi i amb l’altra a l’avia i sembla que una corrent de tendresa els travessi tenint com a pont les petites mans de la néta i em fixo en la cara dels avis que canvia beatíficament.

Se’ls emporta a la seva habitació i no sé quin miracle o encantament va fer perquè van dinar en pau i harmonia, no havia vist a l’avi tan afalagador amb ningú ni l’avia tan amable. Van marxar junts i vaig veure que es donaven de bracet per creuar el carrer.

Dues consideracions m’haig de fer: Per quin encanteri va aconseguir la Míriam el regal de l’avi quan els pares l’havien recollit. Què els hi va dir als avis a l’habitació que després semblaven dos colomets enamorats. Veig que l’he de vigilar més. Pot ser que encara no hagi aprovat els curs d’espia.

Redimonis, si l’avi i l’a iaia s’ajunten perdre un regal. Possiblement serà més gran. Conformitat. En perdre per la cuina a escoltar que enraonen els pares.

EL MIRACLE SEMPRE ES POSSIBLE PER NADAL.

Miquel Pujol Mur

Berga, 24 desembre 2011