Fred desembre, dia gris,Un arbre sec, despullat,
Brandant els seus branquillons,
Dintre un horitzó imprecís.
La boira escampa el seu vel,
Amagant tot el que es veu,
El món és un mar confús,
On s’ajunten terra i cel.
Com fantasma vigilant
un campanar treu el nas,
però l’amaga tot seguit,
més núvols blancs van pujant
Sembla que el món s’ha aturat,
dins la boira submergit
el temps ha alentit el pas,
buscant pau i quietud.
Boira freda, tota humida,
entendreix el cos lassat,
reblaneix les crostes seques
de mal tancades ferides.
Fred fort, que calma passions.
i la boira amaga penes,
ombres plenes d’incerteses,
desdibuixen emocions.
Paisatges de melangies,
lleven els somnis caducs,
com fumerol de promeses,
buscant noves harmonies!!!
-18-12-2011-
Anna, un poema preciós...per Nadal sinó hi ha neu, també és bonic que hi hagi boira...
ResponEliminaBones Festes,
M. Roser
Gràcies M. Roser. La neu fa molt Nadal, però millor que sigui més a la muntanya, pels que van a esquiar.
ResponEliminaBones Festes a tu també