divendres, 29 de juny del 2018

SANTA MARIA DE CADAQUÉS. ALT EMPORDÀ


Vam quedar sorpresos al trobar un retaule tan magnífic i no hem volgut amagar la nostra admiració. Una joia de l’art religiós.

L’església de Santa Maria de Cadaqués conserva un dels retaules barrocs de l’escola de Vic més interessants dels que han perdurat a Catalunya, i el més notable de l’Empordà. La fusta es contractà ja el 1705, però la guerra de Successió retardà el contracte amb els escultors fins el 1723; projectat per Jacint Moretó, els executors foren el també vigatà Pau Costa i sobretot l’escultor de Figueres, Joan Torres, auxiliat pel fuster gironí Josep Serrano. 

Segons ens van explicar durant la guerra civil el poble hi va aixecar una paret al davant per evitar que fos cremat. Va ser un dels pocs retaules que van salvar-se.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia M. Rosa Planell Grau

dimecres, 27 de juny del 2018

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ.OSONA


LA MÀQUINA DE FORADAR


Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

La característica principal d’una màquina de foradar és que permet fer forats de diferent mida a les peces de fusta, mitjançant una broca.

Generalment en el sector de la torneria es treballa la fusta de manera horitzontal i era gràcies a l’enginy dels torners que una màquina podia ser modificada segons la feina que tocava a cada moment. Així podien adaptar el torn perquè fos una fregadora (per polir), una serra circular o una fresadora fins i tot.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 25 de juny del 2018

MALA ENSOPEGADA


M’emmirallo i satisfeta de la meva aparença surto al carrer. Avui fa un dia  bonic i estic força contenta. Un dissabte a la tarda, lliure. Sí, he plegat al migdia, la supervisora m’ha donat festa perquè aquesta setmana segons diu he estat molt activa i he superat totes les companyes. Treballo en un servei de tele-venda i si aconseguim els objectius ens permeten una tarda de dissabte festiva.

Festa al treball i sense haver d’estudiar el curset de màrqueting, ja que vaig aprovar l’examen mensual el dijous. Què més pot demanar una noia jove com jo. Lliure per anar a comprar, amb diners i amb temps per a preparar-me per, al vespre, anar de discoteca amb les amigues i els amics.

Passejant pel carrer Pelai he vist les sabates que feia temps somniava. Mig taconet, brillants i suaus per ballar i ballar sense parar. Feia temps cercava una cosa que s’hi assemblés i per fi en aquell aparador les he trobat. Dimonis! El preu és prou car, la sabateria és de luxe, però els capricis són els capricis, i si s’ha de fer un sacrifici, es fa. La vida comporta bastants mals moments, m’ho diu la mare, i una alegria és una alegria i aquestes sabatetes són una joia

He entrat, me les he emprovat i no he volgut que me les emboliquessin. He fet posar les velles a la caixa i he sortit calçada amb les noves per així donar-les una mica i a la nit poder gaudir-ne sense dolor.

Però quina empenta! Al passar per la cruïlla del carrer Tallers un boig amb un “skate” a tota píndola i sense vigilar a qui podia fer mal, m’ha llançat contra la paret. He cridat fortament i tothom s’ha girat. Diverses persones s’han acostat a veure si m’havia fet mal i han esbroncat al jove. No és cap nen a qui disculpar, sinó un ganàpia ja gran i que hauria de tenir ja força seny. Aproximadament un noi de la meva edat.

La gent li ha dit de tot i ell ha marxat a tota pressa en el seu monopatí. Però la mirada d’odi i les paraules que he endevinat en el seus llavis m’han fet frisança i por.

El succés m’ha enfosquit la tarda, el bon humor m’ha marxat i he decidit tornar a casa. Tal vegada, aquest ha estat el meu error. Poc a poc he anat a agafar el metro. Estic una mica adolorida perquè el cop ha sigut força dur.

Aleshores mentre camino pel llarg passadís de rajoles blanques cap a l’estació escolto el rodar d’un “skate”. Em mig giro hi observo que és el mateix noi. El passadís no té cap escapatòria per poder-me amagar i en aquell moment no hi circula ningú. M’arrauleixo contra la paret per dissimular-me, més observo amb horror que va directament rere meu.

S’abraona damunt, rebo l’impacte de la fusta a les cames. I mentre amb odi em mira als ulls em crida arran de cara: Què ara, meuca, ara no crides.  

Estic tan espantada que no puc ni cridar quan sento a la meva esquena, com sense cap dolor, s’introdueix una, suposo, fulla molt prima i afilada. No tinc forca, no puc cridar, les meves cames no em sostenen. Em deixa i continua corrent amb el seu sorollós rodar. Em recolzo a la paret i, poc a poc, sense cap sang, vaig patinant a la paret fins quedar postrada a terra. Escolto veus en la llunyania, però no sé què diuen.

Ara desperto, sense ser-hi, com en una boira. No em bellugo, cap part del meu cos té força, ni rep cap ordre, si en pogués donar cap. Observo l’estança de blanques parets. Estic despullada damunt d’una safata d’acer inoxidable. Hi ha gent que trasteja per l’habitació. Escolto, enmig de la boira que cada cop m’envaeix més una veu que diu.
¾     Pobre noia, tan jove. El malparit aquest sabia on havia de clavar la navalla. Es veuen tantes pel·lícules de violència i de com matar. Ha quedat morta a l’acte. Com un pollet!
¾     I aquest tan trinxat i carbonitzat. - Parla una altra veu.
¾     El desgraciat que l’ha matat. Pujat en el monopatí i drogat fins a les celles ha entrat al metro i ha anat a parar a la via quan entrava un comboi. Ha quedat atrapat sota les rodes i tocant el cable del corrent. Ha quedat electrocutat i fet miques.
¾     No hem perdut res amb la seva mort.
¾     No, menys papers. Pobra noia, tan jove i acabava d’estrenar les sabates. Són noves.

La meva, “no mirada”, ha vist en un prestatge la meva roba i al seu costat les sabates noves i brillants. Disposades a ballar i ballar malgrat sigui en un altre món.

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 24 de juny del 2018

LA NIT DE LES BRUIXES


Als poblets dels voltants del Pedraforca és preparen per celebrar la revetlla de Sant Joan, preparen les fogueres, la coca, els petards i la música, per gaudir  de la gran festa , la berbena del inici de l’estiu.

És també la nit de les bruixes, des de primera hora de la tarda, van arribant i  es van reunint en els boscos de la muntanya, bruixes vingudes de diferents indrets del Pirineu i fins de llocs més llunyans atretes per la màgia de la muntanya, i pel ressò de la jornada esclatant d’aquest  dia tan extraordinari del solstici d’estiu,   per les espectaculars danses, encanteris i les orgies.

Són tantes que gairebé col·lapsen els boscos i les contrades. S’ha anat fent fosc. La lluna les observa arrecerada rere un gros núvol, ella si que pot veure les seves conxorxes i sutileses.Com es barregen amb les humans en les  danses rodejant les fogueres, aquests però, no les poden pas veure, les poden pressentir a traves de les llegendes   i històries que els explicaven els seus avantpassats, però no les han vistes mai.

A les dotze en punt fan fen una immensa rotllana que envolta tota la muntanya del Pedraforca,  en aquell moment  inicien el ritual màgic que no clourà fins quan claregi a la matinada. Després esperitades baixen cap a als pobles per barrejar-se amb les festes dels humans, on els transmeteren els encanteris  que creguin convenients.

La gent gaudeix de la Festa, segueix el ritual del foc, de la dansa, sense tenir consciència de les bruixes que comparteixen amb ells la vetllada, només la Naia, una nena de sis anys,  s’ha adonat de la presencia d’aquelles fetilleres  barrejades amb ells, queda bocabadada  allà al costat d ela seva mare,
¾    Mama, mama, mira hi ha bruixes de veritat que volen i ballen, mentre  entren i surten de la foguera.
¾    Són espurnes de foc  Naia, va anem a jugar amb el Biel i la Tina.

Agafa la nena de la mà i l’allunya del lloc, tot el que temia aquests anys enrere s’ha complert, la Naia serà una bruixa. Quan serà més grandeta li hauré de dir la veritat, haurà de saber que la seva mare era una bruixa, una bruixa immortal, que va deixar de ser-ho per amor, quan va conèixer i es va enamorar del seu pare. Aquella nit , set anys enrere, en el solstici d’estiu, com avui, la Gran Bruixa Mestre de la contrada va fer el conjur perquè deixes de ser-ho i em convertís en una dona normal, per la intensa força de l’amor. Això si, moriré com tots els humans. En canvi tu Naia, així que t’hagin iniciat i acceptat ja  seràs immortal.

És va girar cap a la nena que s’havia desfet de la seva mà i no la va veure enlloc, es va neguitejar, tot seguit alçant els ulls la va veure creuant el foc pel mig de les flames amb dues excompanyes que amb grans crits i riallades havien començat la seva iniciació.

La nit continua moguda, la música  i el cava animen la segona part de la festa quan de les fogueres en queden només les brases, els petards  retrunyen fort , la nit avança, el  jovent , alguns jeuen sobre l’herba fresca,  altres esperen  la primera claror per banyar-se a la riera per refrescar-se i purificar-se. La Naia torna amb la seva mare contenta, amb l’experiència viscuda, encara  no es conscient del que significa . la dona sap que no podrà esperar gaire temps per dir-li tota la veritat.

23/06/2018/

divendres, 22 de juny del 2018

AMB LES MANS ESGARRAPADES I EL COR ENCONGIT


La nostra mentora intenta en tota ocasió moure’ns les idees per despertar, encara no sé què, dins el nostre cervell. Avui com “leiv motiv” ens ha donat aquestes paraules.

Em recorda a un professor d’un curset de vendes, que a les tardes després de dinar, quan veia que les idees s’adormien, llançava de cop i volta, una copa de cristall a un costat de la classe fent-la miques. Ens deia que ho feia per elevar, mitjançant un ensurt, el nostre to vital.

Però vull dir que jo particularment crec ser ja com una gerra de cervesa, en un principi plena i escumosa però a mesura que passa el temps, en aquest cas els anys, va perdent la qualitat, queda més minsa de capacitat i finalment és mancada de l’element passional, el gas. En poques paraules sense bombolles i sense gràcia.

I ara prou! Em demanareu a què venen tantes paraules que no tenen res a veure amb el tema. Pensava en un servei d’urgències, amb una noia, mossa o dona, demanant auxili desesperada. El metge, en aquest cas metgessa, una deu d’aigua, un avenc, un xicot que havia caigut. Després, ja malpensat em deia que la noia, potser l’havia empès amb tota la intenció i a més hi havia llançat pedres grosses per la boca del forat. Sincerament, no sabia que escriure.

Només m’ha sortit això.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
atio les brases del nostre amor
cercant en elles
l’essència del nostre viure.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
penso, oh! companya amiga
en tots els feliços moments
que van conviure junts.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
per la dura feina
sento el bàlsam de la teva mà
damunt la meva esquena.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
les teves carícies fan brollar
la foguera del nostre amor.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
acarono els teus cabells i
cerco els teus llavis
per depositar un òscul
de vell enamorat.

Hi ha tantes coses que faria
amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
però sempre, al teu costat.

Miquel Pujol Mur

dijous, 21 de juny del 2018

EL PERE FA LA COMPRA



Mai més em torno a comprometre  a fer la compra per la reunió d’amics i sopar posterior que fem aquest vespre a casa de la Laura. Les dones ja m’han dit que elles cuinarien, però jo hauria de fer la compra, perquè elles no podien, a cap li anava bé. Jo,  innocent , he dit que me’n encarregaria. No sabia on em ficava.

Em tens aquí al mercat amb un carro carregat com un burro i a més segurament em fumaran crits perquè la compra no serà del seu gust. Primer he fet mitja hora de cua a la carnisseria , he agafat uns embotits i un parell de pollastres. Ostres! Penso que m’havien dit que portés carn. És que el carnisser m’ha atabalat amb preguntes sobre quina classe de carn volia i al final he tirat pel dret i he agafat l’aviram. Això si,  l’ha tallat molt bé per fer a la brasa.  També he agafat uns quants tastets, això encara ho he recordat, perquè m’agraden molt.

El beures, cava, vi ,cerveses, llimonades  i taronjades pels petits, també les  coca-coles, crec que està tot correcte. Aigües ? no sé si n’havia de portar. N’agafarem de l’aixeta.
  
Després de nou cua a la verduleria i al forn. He agafat les fruites i verdures que m’ha semblat, ja s’apanyaran si no son les correctes. Al forn he comprat el  pa i unes pastes concretes que volien. Ara penso que m’he descuidat la farina, ja que deien que volien fer un pastís. Per postres m’he quedat sense diners, sort que coneixia al de la fleca i demà li passaré a pagar.

No creia que aixó de fer la compra per dotze persones fos una cosa tan difícil, no sabia ni que havia de demanar. Crec que em comença a fallar la memòria. Es tant diferent quan hi anem amb la Mercè, ella sempre pensa amb tot. Ostres, es clar! M’he descuidat la llista que elles m’havien fet, a casa. Ja veig la quina em caurà.

06/05/2017/


dimecres, 20 de juny del 2018

AMB LES MANS ESGARRAPADES I EL COR ENCONGIT


La nostra mentora intenta en tota ocasió moure’ns les idees per despertar, encara no sé què, dins el nostre cervell. Avui com “leiv motiv” ens ha donat aquestes paraules.

Em recorda a un professor d’un curset de vendes, que a les tardes després de dinar, quan veia que les idees s’adormien, llançava de cop i volta, una copa de cristall a un costat de la classe fent-la miques. Ens deia que ho feia per elevar, mitjançant un ensurt, el nostre to vital.

Però vull dir que jo particularment crec ser ja com una gerra de cervesa, en un principi plena i escumosa però a mesura que passa el temps, en aquest cas els anys, va perdent la qualitat, queda més minsa de capacitat i finalment és mancada de l’element passional, el gas. En poques paraules sense bombolles i sense gràcia.

I ara prou! Em demanareu a què venen tantes paraules que no tenen res a veure amb el tema. Pensava en un servei d’urgències, amb una noia, mossa o dona, demanant auxili desesperada. El metge, en aquest cas metgessa, una deu d’aigua, un avenc, un xicot que havia caigut. Després, ja malpensat em deia que la noia, potser l’havia empès amb tota la intenció i a més hi havia llançat pedres grosses per la boca del forat. Sincerament, no sabia que escriure.

Només m’ha sortit això.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
atio les brases del nostre amor
cercant en elles
l’essència del nostre viure.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
penso, oh! companya amiga
en tots els feliços moments
que van conviure junts.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
per la dura feina
sento el bàlsam de la teva mà
damunt la meva esquena.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
les teves carícies fan brollar
la foguera del nostre amor.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
acarono els teus cabells i
cerco els teus llavis
per depositar un òscul
de vell enamorat.

Hi ha tantes coses que faria
amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
però sempre, al teu costat.

Miquel Pujol Mur