dilluns, 25 de juny de 2018

MALA ENSOPEGADA


M’emmirallo i satisfeta de la meva aparença surto al carrer. Avui fa un dia  bonic i estic força contenta. Un dissabte a la tarda, lliure. Sí, he plegat al migdia, la supervisora m’ha donat festa perquè aquesta setmana segons diu he estat molt activa i he superat totes les companyes. Treballo en un servei de tele-venda i si aconseguim els objectius ens permeten una tarda de dissabte festiva.

Festa al treball i sense haver d’estudiar el curset de màrqueting, ja que vaig aprovar l’examen mensual el dijous. Què més pot demanar una noia jove com jo. Lliure per anar a comprar, amb diners i amb temps per a preparar-me per, al vespre, anar de discoteca amb les amigues i els amics.

Passejant pel carrer Pelai he vist les sabates que feia temps somniava. Mig taconet, brillants i suaus per ballar i ballar sense parar. Feia temps cercava una cosa que s’hi assemblés i per fi en aquell aparador les he trobat. Dimonis! El preu és prou car, la sabateria és de luxe, però els capricis són els capricis, i si s’ha de fer un sacrifici, es fa. La vida comporta bastants mals moments, m’ho diu la mare, i una alegria és una alegria i aquestes sabatetes són una joia

He entrat, me les he emprovat i no he volgut que me les emboliquessin. He fet posar les velles a la caixa i he sortit calçada amb les noves per així donar-les una mica i a la nit poder gaudir-ne sense dolor.

Però quina empenta! Al passar per la cruïlla del carrer Tallers un boig amb un “skate” a tota píndola i sense vigilar a qui podia fer mal, m’ha llançat contra la paret. He cridat fortament i tothom s’ha girat. Diverses persones s’han acostat a veure si m’havia fet mal i han esbroncat al jove. No és cap nen a qui disculpar, sinó un ganàpia ja gran i que hauria de tenir ja força seny. Aproximadament un noi de la meva edat.

La gent li ha dit de tot i ell ha marxat a tota pressa en el seu monopatí. Però la mirada d’odi i les paraules que he endevinat en el seus llavis m’han fet frisança i por.

El succés m’ha enfosquit la tarda, el bon humor m’ha marxat i he decidit tornar a casa. Tal vegada, aquest ha estat el meu error. Poc a poc he anat a agafar el metro. Estic una mica adolorida perquè el cop ha sigut força dur.

Aleshores mentre camino pel llarg passadís de rajoles blanques cap a l’estació escolto el rodar d’un “skate”. Em mig giro hi observo que és el mateix noi. El passadís no té cap escapatòria per poder-me amagar i en aquell moment no hi circula ningú. M’arrauleixo contra la paret per dissimular-me, més observo amb horror que va directament rere meu.

S’abraona damunt, rebo l’impacte de la fusta a les cames. I mentre amb odi em mira als ulls em crida arran de cara: Què ara, meuca, ara no crides.  

Estic tan espantada que no puc ni cridar quan sento a la meva esquena, com sense cap dolor, s’introdueix una, suposo, fulla molt prima i afilada. No tinc forca, no puc cridar, les meves cames no em sostenen. Em deixa i continua corrent amb el seu sorollós rodar. Em recolzo a la paret i, poc a poc, sense cap sang, vaig patinant a la paret fins quedar postrada a terra. Escolto veus en la llunyania, però no sé què diuen.

Ara desperto, sense ser-hi, com en una boira. No em bellugo, cap part del meu cos té força, ni rep cap ordre, si en pogués donar cap. Observo l’estança de blanques parets. Estic despullada damunt d’una safata d’acer inoxidable. Hi ha gent que trasteja per l’habitació. Escolto, enmig de la boira que cada cop m’envaeix més una veu que diu.
¾     Pobre noia, tan jove. El malparit aquest sabia on havia de clavar la navalla. Es veuen tantes pel·lícules de violència i de com matar. Ha quedat morta a l’acte. Com un pollet!
¾     I aquest tan trinxat i carbonitzat. - Parla una altra veu.
¾     El desgraciat que l’ha matat. Pujat en el monopatí i drogat fins a les celles ha entrat al metro i ha anat a parar a la via quan entrava un comboi. Ha quedat atrapat sota les rodes i tocant el cable del corrent. Ha quedat electrocutat i fet miques.
¾     No hem perdut res amb la seva mort.
¾     No, menys papers. Pobra noia, tan jove i acabava d’estrenar les sabates. Són noves.

La meva, “no mirada”, ha vist en un prestatge la meva roba i al seu costat les sabates noves i brillants. Disposades a ballar i ballar malgrat sigui en un altre món.

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada