EL CONTRABANDISTA - II

EL CASAMENT

Era molt d’hora aquell mati, serien prop de les sis, encara fosquejava, l’església de Gósol, fosca, lúgubre, solament il•luminada per unes quantes espelmes, feia un contrast impressionant, ningú ho diria que es preparava un casament. Dons si, el Celdoni, el nostre contrabandista, es casava amb la Pepeta, la seva xicota de tota la vida, ja que des dels setze anys anaven junts, ara en tenien vint-i-cinc.
Hi havia poca gent, a l’església a aquella hora, alguns familiars propers i el nuvi. El capellà ja s’impacienta, ja que la núvia li costa d’arribar.
-Els vaig dir a les sis en punt i ja passen tres minuts, -mormola en veu baixa, el mossèn..
Al pocs moments ja entrava la núvia, acompanyada del seu germà gran, i darrera van la seva mare i les altres dues germanes. Porta un vestit gris, trist com el dia i l’hora. El Celdoni ja l’espera impacient, encara que no està massa entusiasmat amb aquest casament, però es clar, la Pepeta està prenyada de quatre mesos i no li ha quedat altre solució, ja que ha hagut d’acatar la voluntat de la sergent que serà la seva sogre. Dintre seu ja es començava a interrogar si havia fet bé d’accedir a aquell casament, però quina altre cosa podia fer en aquelles circumstàncies...

Comença la cerimònia, ràpida precisa, una missa breu i l’acte del casament:
- Celdoni, vols per esposa la Pepeta.... i, ...fins que la mort us separi?
- Si, -contesta tímidament- mentre el seu pensament bull i dona voltes mentre escolta el si de la Pepeta.
Prou que se l’estima a la Pepeta, va pensant, però això de casar-se... tant jove i ja ser pare! no ho acabava de veure massa clar, a més ara que havia conegut aquella fadrina a Andorra; allò si que era una dona! amb ella si li hagués agradat casar-se.
Sortint, van fer un petit desdejuni al bar de la plaça del Centre i després cap a casa que les feines de pagès no esperen.

El Celdoni al anar a viure a Gósol havia treballat uns mesos a la mina de l’Espà, on guanyava força, però un dia es va barallar amb el vigilant i va deixar la feina. Llavors va tornar a fer el contraban, que no havia deixat mai del tot.

Van viure un període relativament tranquil, eren temps de molta escassetat hi havia de mirar molt amb les despeses. La Pepeta d’això en sabia, era endreçada, bona cuinera, sabia cosir, i ja feia la robeta pel nadó, que naixeria cap a mig setembre.

Aquelles anades i vingudes a Andorra havien esdevingut per ell, un nou al•licient per sortir de la rutina diària. A més allà i tenia a la Palmira, la fadrina del hostal on posava, que el duia de corcoll. No li havia pas dit que s’havia casat, però que importava, allà era lluny de casa i vivia una nova experiència, una vida alternativa. Si, es clar, li havia hagut de jurar amor etern a la noia, i que algun dia es casarien, per poder fer de les seves, però ja tenia previst que si la cosa es complicava, desapareixeria.... i, que li vinguessin al darrera.

Era un dia xafogós d’agost, aquella tarda a Gósol, quan estava assegut a una taula al bar del poble, prenent un got de vi, quan se li va apropar aquell individu, amb aquell vestit fosc tot i ser estiu, i sense dir paraula es va asseure a la seva taula.
- Que vol? – diu secament el Celdoni
- Negocis, parlar de negocis –va respondre
- Quina classe de negocis?
- Un assumpte delicat, però que hi ha molts diners pel mig
- Molts... de quan parlem?
- Cinc-cents duros –li contesta
- Carai! -fa sorprès - deu ser molt perillós?
- En tot existeix perill –fa l’altre- bé us interessa?
- Expliqueu-vos
L’home demana dos gots d’absenta al cambrer i així tranquil•lament, bevent, li exposa el seu pla. Es tracta de passar una persona des de Pamiers a França i dur-la fins a Manresa, on l’esperarà el contacte. Dos cents duros a l’avançada i els tres cents restants al acabar la feina. París i la part nord de França està ocupada per les forces de Hitler, i els camins i fronteres estan molt vigilades, la millor zona de pas es a través d’Andorra i sabem que ets una persona experta en aquests camins. No saps, ni has de voler saber qui es aquesta persona, per la teva seguretat. Si us enxampen, ell no parla, és mut , de fet no entén ni català ni castellà, us haureu d’entendre amb signes. Haureu de caminar sempre de nit i de dia amagar-vos en algun amagatall o lloc de confiança. Ha d’arribar sa i estalvi. Li va donar dos dies perquè s’ho pensés.
El Celdoni primer va dubtar una mica, era complicat i llarg, hauria de estar fora entre deu i dotze dies, va calcular, i encara recordava el que havia passat l’any abans amb el company contrabandista. Però cinc-cents duros... eren cinc-cents duros! Que carai! I va acceptar.

Quan començà aquella aventura, a primers de setembre, la Pepeta ja entrava als nou mesos de gestació.
- A veure si la criatura neix mentre ets fora. –li va dir
- Tampoc passaria res, amb la teva mare a prop i la nova llevadora, que es molt bona tot anirà bé.
- Però jo m’agradaria que hi fossis tu –encara va dir
- Això entre dones us ho arregleu millor. Aquest assumpte ens aportarà forces duros, que bona falta ens fan.

De res van servir les súpliques i llàgrimes de la Pepeta, el Celdoni marxava aquell vespre cap a França, fent parada a Andorra on passaria dos dies d’esbarjo amb la Palmira, llavors ja de nit, marxaria cap a Pamiers en busca del personatge travessant els Pirineus. L’anada fora ràpida, ell caminava depresa, la tornada ja contava fer-la més lenta, ja que hauria d’adaptar el seu pas al del acompanyant.

Ja tenim el nostre home a Pamiers, només fa quatre dies que va sortit de Gósol, tot i la parada a Andorra,. Avui ha conegut l’individu , es alt i gros i l’anomena Johann, fa la cara d’estar força espantat, de parlar només diu: ja, ja, que crec que vol dir que si. Quan comenci a fosquejar començaran la travessa. Tot surt força bé, llevat que l’home es bastant graponer i no sap caminar a les fosques, ja s’ha fumut de cap un parell de vegades i en caminar és molt lent, -No se si arribarem en una setmana- pensa en Celdoni, a vegades l’home encén una llanterna, però això és molt perillós, ja que els poden veure, i li ha de manar que l’apagui. A França han dormit tres dies en algunes balmes, ara a Andorra podran descansar en alguns hostals de confiança, es passaran el dia dormint, en un bon llit per recuperar energies. Després de sis nits de caminar per fi arriben a Catalunya, encara en quedaran tres fins arribar a Manresa, però sembla que el perill més gran ha passat.

Faltaven dos dies perquè el Celdoni tornes a Gósol, quan la Pepeta es va posar de part. La mare i la germana corrent fent bullir olles d’aigua i preparant tovalloles, mentre l’altre germana avisava a la llevadora, que al cap d’una hora ja arribava a la casa. La cosa va anar una mica per llarg, però finalment va néixer un xicot molt escotorit, vermellet i una mica escarransit, que plorava i plorava. La Pepeta estava força abatuda , encara que contenta al veure aquell xicot, un noi, tal com el Celdoni volia –com s’estarrufarà quan el vegi, quina llàstima que no hagi pogut ser aquí.
La cosa aparentment havia anat bé, però la llevadora no marxava de la casa hi havia alguna cosa que no anava a l’hora. La Pepeta, sagnava molt i no hi havia manera de parar-li la hemorràgia. Li posava compreses de tovalloles, mullades amb vinagre per frenar l’hemorràgia, però no feien res. Passaven les hores i cada vegada estava més dèbil i pàl•lida. Aquell divendres al matí la Pepeta feia l’últim sospir.

Al Celdoni, arribava a Gósol, era el diumenge al mati, content i ufanós amb aquell plec de bitllets, nous de trinca, dins la cartera. Que contenta es posarà la Pepeta. Fins pensava marxar a viure a Berga, lluny de la sogra i muntar algun negoci, però quant criatura hagués crescut una miqueta. Qui sap si haurà nascut ja? Anava pensant

Al anar-se apropant a la casa, va veure coses estranyes, moltes entrades i sortides, gent que plorava
- Que deu passar –es comença a preguntar neguitós.
Al entrar a la casa la troba plena de gent, la cunyada se li tira al coll plorant.
- Pensaven que no arribaries ni per l’enterrament.
Aviat el van posar al corrent de la situació, com havia mort la seva dona, havien esperat per enterrar-la fins avui al matí, per veure si ell arribava. La mira dins aquell bagul de fusta senzilla, blanca, afinada, talment com si dormis.
-Aviat arribarà el capellà, falta un quart per començar l’enterrament, ves a arreglar-te una mica –li diu la sogra.

Està tan atordit que amb prou feines entén que passa. Uns plors que venen del bressol el fan girar, es el seu fill. Uns sentiments d’odi i de despit es desvetllen dintre seu, mira al nen amb menyspreu, i s’allunya, va cap a la seva cambra a canviar-se, com si aquell ésser petit i indefens fos el causant d’aquella desgràcia.
(22 de març de 2009)

GALA DE CORBERA

El passat dia 11 de setembre vam veure anunciat en diversos cartells es celebrava la Gala del Santuari de Corbera. Com és una construcció que feia força temps desitjàvem conèixer interiorment vam decidir pujar-hi.
El conjunt el formen l’església, una hostatgeria i altres construccions com un celler i un porxo. En alguna ocasió m’havien dit que Corbera es situada en un punt d’energia, com que no hi entenc, ho deixo apuntat com una simple curiositat més.
Es situada a la vessant meridional de la serra de Corbera a 1424 m. d’altitud. Davant seu un gran prat solejat de bon matí i els contraforts de la serra de Queralt. Més avall el poble d’ Espinalbet. El punt és meravellós per la seva panoràmica oberta a tot el sud.











L’actual edificació està construïda sobre un anterior temple romànic documentat des de la Baixa Edat Mitjana. Segons una pedra amb una inscripció que diu any 1721 la construcció pot ser del segle XVII, amb retocs del s. XVIII.
L’església és d’una sola nau, amb capelles laterals i amb un presbiteri quadrat on hi ha el cambril. L’ imatge de la Mare de Déu de Corbera és romànica.
Vam ser agradablement atesos per en Joan Segado, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Castellar de Riu que portava la responsabilitat de la celebració.
A 2/4 d’onze es celebra la missa que ompli completament l’església i que finalitza amb el cant pels fidels dels Goigs Nous de la Madona de Corbera.
Seguidament es va dansar el Ball de la Coca, hàbilment puntejat pels dansaires, al voltant del tradicional pastís. En acabar va haver repartiment de coca i beguda invitant a tots els assistents.
I per finalitzar la Festa, els Trabucaires de Castellar de Riu van fer una sonora i ensordidora galejada als voltants del Santuari.
Una festa senzilla, sense gaire oripell, però amb bona bonhomia i agradable record per les persones que hi van assistir.
Segons la tradició untar-se les orelles amb l’oli beneït durant la celebració ajuda a combatre la sordesa.
Quanta sordesa hi ha que vèncer en aquest món!

Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 11 octubre 2011

NIT DE TAVERNA

Aquesta narració comença en un hostal, en terres del Ripollès. Campdevànol podria ser la població més propera. L’establiment és situat en un descampat a prop del camí obligat per arribar a la frontera. És un gran mas, però ha dividit part de les seves dependències. Unes per taverna, altres per hostatjar els homes de certa importància, i altres per les quadres dels cavalls d’aquests homes. La resta dels viatgers i tropes que s’hi presenten, tenen l’era i els camps del voltants per dormir al ras, o en tendes, si en porten. Dintre de l’hostal, la taverna serveix per donar de menjar, beure i per jugar. Dintre de la taverna hi ha una part més elevada amb unes taules que tenen cadires. Les taules de la part baixa solament tenen bancs.

En una d’aquestes taules de la part alta hi ha asseguts dos homes: són cavallers. Un d’ells va vestit amb robes fortes i resistents. Porta armes, però es veu que la guerra no és el seu mitjà de vida. Abans sembla un cortesà, o per la cítara que porta al seu costat, potser un trobador. L’altre, és un home d’armes, fort, corpulent i vestit amb una cota de malles que li protegeix el cos. Al seu abast es veu una gran espasa i un casc de guerra.

Cridant, per fer-se sentir dins l’aldarull, que fa la gent que beu i juga dins de la sala, li diu:

 Vós sou el famós Guillem, el trobador? Si la memòria no em falla sou el vescomte del Berguedà.
 N’era, però a causa de la mort del diguem-ne cosí de Cardona, he hagut, juntament amb el meu germà, de penyorar les terres, com a compensació a la seva família.- Digué el trobador.
 Bé, amic meu, per les notícies que tinc de bona mà, veu escarnir-lo en un dels vostres sirventesos. I a més no sé que veu tenir amb la seva dona. Tema aquest de les dones, al qual sou molt afeccionat. Escolteu, el punyal li veu clavar per la esquena, oi? - Li digué amb sornegueria Arnau que així es deia.
 Mestre, esteu molt interessat per saber-ne del fet! No sereu pas de la família?.
 No tingueu por, només és curiositat, jo també tinc els meus problemes i potser són més grossos.
 Mireu alguna troba vaig escriure i respecte a les dones ja sabeu que una cançoneta ben dolça i una mirada intencionada als ulls? Tot en el seu moment, t’ajuda a aconseguir-les.- Contestà Guillem.
 Home, però aquesta senyora tenia les seves dames i el seu seguici. I el cinturó de castedat que no el duia posat?.
 Senyor guerrer, quan fa molt de temps que l’home és absent. Lluitant sense saber a vegades per què? Les dones es troben soles i abandonades, i és aquí quan s’inicia el meu joc! I la passió de les dones i la picaresca dels que vivim sense pencar... fa moltes coses possibles! - Digué el trobador.- I vos qui sou ?
 Mireu, jo soc Arnau, el comte Arnau. Un guerrer que lluita per alliberar terres i castells dels sarraïns.
 Ja n’he sentit parlar, pensava que éreu un mite, una fantasia, He sentit parlar molt de vos, i no gaire bé; sobretot a les abadies de monges. No sé que he sentit dir de Sant Joan.
 Calleu no parleu amb veu tan alta, que us sentirà tothom. Quina culpa tinc jo si hi ha pares que per una prometença, envien les seves filles molt joves als convents. I aquestes, quan s’adonen del que és la vida religiosa, ploren i en volen sortir. I vet aquí que aquí estic jo! Per consolar-les, amanyagar-les i ensenyar-les-hi el que no saben del món i la carn.
 Company vigileu que us perdreu. Que us veig muntat amb el vostre cavall negre, i donant voltes per tota la terra.
 Potser sí que aquest serà el meu càstig, però si puc serà en una bona companyia. Que l’abadessa de Sant Joan, és filla de comtes i és d’una gran bellesa. Posats a fer profecies, us diré que morireu lluny d’aquesta terra. I per sort vostre, les vostres trobes seran guardades al Vaticà, entre monjos, perquè no escandalitzeu a ningú.

Es van estrènyer les mans i cadascú va marxar pel seu camí. Guillem a les fredes i bromoses terres d’Anglaterra, com a convidat a la cort de Ricard Cor de Lleó. L’altre a Sant Joan. I a l’ínfern! Encara volta entre el cel, la terra i els abismes.

Munta el seu cavall negre, cavall de foc, que s’alimenta de les ànimes pecadores. Moltes n’ha de trobar en aquest món. Porta davant de la sella a na Adelaisa, la bella abadessa del seu cor, però no troben enlloc una tomba on reposar. El seu castell va ser derruït. Les filles mortes. I la seva dona, la dolça Elvira, ho va perdre tot per pagar les soldades, que el comte va prometre i no va complir. Eren per a la construcció de les escales de Santa Maria de Montgrony.

Pau per l’ànima de tots ells!.


Berga, 10 desembre 2005.

L’ÚLTIM TRAJECTE.

Tot va començar quan vaig esgarrapar aquella terra àrida.
Desprès de tantes hores de viatge vaig arribar al meu destí.
Vaig baixar del tren, davant meu s’estenia un paisatge atípic.
Vaig restar a l'estació observant com s'allunava el tren (sempre m'ha encisat veure
com s'allunyen els trens, inventar histories dels viatgers: on van, qui són, quins destins
els s’hi esperen, qui pujarà en la pròxima estació; vides i vides que s’entrecreuen i potser tenen un destí en comú sense que elles ho sàpiguen.
Histories de persones anònimes perdudes que sols seran record d’elles, i una vegada ja no hi siguin quedaran enterrades en l’oblit.
Em va fer sortir del meu embadaliment una dutxa de sorra suau i fina. Una ventolada va aixecar una polseguera que, en desaparèixer, aparegué davant meu un poble fantasmagòric, per un moment vaig creure que havia retrocedit en el temps.
Sobresortia un edifici amb un ampli finestral, ¡mai havia vist res semblant!.
Vaig dubtar si estava al poble on havia d’anar. Per sortir del dubte, vaig tornar enrere i comprovar en l’estació el nom del poble: si, no m’havia equivocat, estava a Sanssana.

Quan vaig haver de decidir què faria amb el que em quedava de vida, l’únic que tenia clar era que volia passar els últims dies de la meva vida en el poblet més petit que trobes.
La meva vida laboral havia transcorregut en una fabrica tèxtil a Barcelona. Quan em va
arribar la jubilació, i, per fi podia fer el que em dones la gana, vam i em diagnostiquen un càncer. ¡Aquesta si que no me l’esperava!.
Els tints amb els que treballava, van dir els metges, són els que em van produir la malaltia. ¡Vaja premi a tants anys dedicats a l’empresa!. ¡Què irònica era la vida!
Davant els fets no em podia quedar parada, planyent-me fins el final. Sempre, davant de dificultats, he optat per agafar el “toro per les banyes”.
Desprès de sotmetre’m a totes les probes que requeria el protocol, la resposta dels metges
va ser : -en els annals de la història de la medicina , mai havien vist aquest tipus de patologia com la seva -(us heu fixat de quina manera tant subtil em van parlar)-
En comptes de dir: ¡no tenim ni punyetera idea de com l’hem de tractar, senyora, ni quin resultat tindrà!.
Aquest il•lustríssims metges que no saben reconèixer la seva ignorància em treuen de polleguera!.
Com anava dient, vaig haver de ser jo la que va haver de dir: -no us preocupeu nois, ja m’ensordiré sense la vostra preuada ajuda, i adéu bon vent us apreti!-.
No cal dir la cara de babaus que els va quedar quan vaig tancar la porta, i fins aquí el meu itinerari en l’industria de la salut.
Quan baixava les escales del centre no sabia si riure o plorar, quina ironia, per sort o per desgracia sempre he estat una dona especial, diferent, fins i tot en la malaltia no tenia res en comú amb la resta dels mortals.
Ja el meu naixement va ser atípic. Fa seixanta-sis anys, quan vaig néixer vaig ser setmesona.

Com podeu imaginar els parts es duien a terme a casa de la parturienta, la qual estava assistida per la dóna que entenia de parts. Tenia tanta presa a venir al mon, que no vaig tenir la paciència de esperar als nous mesos com tots els nadons; la balança marcava un quilo sis-cents grams,no sabien ni com agafar-me i encara menys que fer amb mi.
Entre la mare, l’àvia i la senyora que em va ajudar a néixer vam inventar una incubadora, vam folrà amb cotó per dins una capsa de sabates recoberta amb un mocador de fil; em van col•locar allà dins i la van posar a la vora del foc per mantindre la temperatura del meu cosset. Després de tot, vist des de ara, no ho van fer tant malament, doncs vaig sobreviure!, les meves ganes de viure i la meva curiositat van ser més fortes que les mancances del meu naixement.

Bé tornem al present. Disculpi’m!, abans de començar a explicar la meva historia m’hauria d’haver presentat: em dic Maria Martí i Plans, filla d’en Joan i la Maria, vídua de l’Ernest Vidal i i Solanich, mare del Xavier i la Marta.
Fetes les presentacions tornem al que anava, com us deia abans em trobava en un poble que desconeixia. ¿Com vaig triar aquest poble per anar a viure-hi?. Guardava un globus terraqui de quan els nens eren petits, me’l vaig posar sobre la falda, girava com una baldufa, (d’incertesa a lo desconegut, reconec que m’apassiona, es deu semblar a l’emoció que experimenta un escalador quan fa el cim.
¿On em duria l’atzar?. Quan a la fi va deixar de girar, vaig deixar que el dit senyalés un indret, i aquest indret era l’últim poble de Catalunya, feia frontera amb la comunitat Aragonesa, es deia Sanssana -¿quin non, oi?- Bé ara sols calia posar fil a l’agulla i començar a embastar el meu viatge.

Quan va desaparèixer el núvol de pols, davant meu hi havia una estàtua esculpida en marbre, era l’ imatge d’un sant, tot i que era de marbre blanc i es notava el pas i l’erosió del temps, aquella estàtua transmetia una tendresa com si estès viva, ¿quin sant devia ser?.

Havia d’anar direcció al poble si volia trobar la casa on viuria. Eren les dotze del migdia del mes de març, feia una temperatura força agradable, convidava a fer un tomb i passejar, quelcom estrany notava en l’ambient, quina mena de ciutadania eren que no corria ni un ànima pels carrers.
A mesura que recorria el poble podia constatar que les portes, finestres i balcons de les
cases estaven tancades a cal i canto. El primer pensament que vaig tenir va ser:
¿de què s’amaguen la gent d’aquest poble?. Si fos un mes d’immensa calor tindria sentit aquella solitud, però no ho era, ben al contrari, convida a sortir i passejar aquell dia tant meravellós.
Em vaig dir: -Maria, si realment vols canviar de vida, no tornis amb les teves absurdes intuïcions -.
Em trobava a la plaça davant de l’església, notava que aquell edifici desprenia una força estranya que m’atreia i m’empenyia a entrar-hi, un cop dins no podia identificar el tipus d’arquitectura ni l’estil. No era gòtic, ni romànic, ni preromànic. No semblava una església cristiana.
Una ma estranya em va agafar del braç, una veu deia: vine, segueix-me, no tinguis por, faràs un viatge des del moment de la creació de l’univers, des de l’origen fins ara, al present.

Vaig veure com es va produir el bing – beng. Aquest moment va ser el més impactant de tots. Una gran massa de matèria va esclatar passant a convertir-se en milions i milions de bocins.
Encara ara no tinc paraules per descriure tot el que vaig veure i sentir. Veia com es formaven les galàxies els planetes, i, entre tots ells, el que em va cridar més l’atenció va ser el nostre planeta: la terra. Quin planeta tant bonic!, a diferència dels altres destacava pel contrast de colors, blaus, verds, marrons ¡quina meravella! No m’estranyà que els deus el triessin per anar a viure-hi.

Podia observar com eren totes les civilitzacions que ens han precedit. Com es va produir l’evolució, des de la primera cèl•lula fins al moment actual.
Quan vaig tornar en mi, no entenia res del que havia passat. Recupero l’estat de consciència
surto de l’església, que mes que una església semblava el Temple de Delfos amb el seu oracle.
A mesura que recorria el carrer, no deixava de pensar en la ironia del destí. Vaig anar a
viure a Sanssana per fugir del meu passat, i el passat m’esperava pacient aquí.
I què havia de fer, ¿fugir o quedar-me? ¿Fer front a l’enigma que em perseguia?.
Encisada en aquest pensament vaig topar amb un mur i de retopada em trobo en un mur amb aquesta inscripció:
“Qui sigui capaç de retolar el que hi ha inscrit, aconseguirà fer realitat el seu somni”.
¿Era un senyal a seguir per posar fi a la meva fugida? ¿Aquella retopada amb la meva por
era el senyal que esperava?
Si, no hi havia cap més sortida. Havia arribat el moment de enfrontar-me a la por i el dolor
que amagava feia tants anys!.
¿Quin era el meu somni? Desfer-me del meu passat. Un passat que havia amagat dins l’inconscient.
I ara tocava fer-lo surar a la superfície. ¡Ara era el moment!.
Vaig seure en un banc, vaig fer tres respiracions profundes, i em vaig endinsar en l’inconscient: als nou anys vaig abandonar la meva nena interior pel que va fer.
Estava cansada de veure patir tant a la mare silenciosament, sense queixar-se mai, perquè el que feia el pare era normal. Era normal que la piqués, que la insultés, que s’enfadés sempre que feia quelcom que a ell no li agradava. Era normal que quan arribava a casa borratxo ens piques a ella i a mi de la manera més cruel que podia.
Un dia va arribar el pare més begut del compte a les deu del vespre. La mare i jo ens vam amagar dins la cambra protegint la porta amb tot el que vam trobar perquè no pogués entrar.
Tant era la ràbia i la força que l’empenyia que va obrir la porta sense cap dificultat. Va agafar la mare pels cabells i la picava ferotgement, ella ni tant sols plorava, temia per mi, no ho vaig pensar dues vegades, vaig agafar un basto que el pare guardava darrera la porta, no se d’on vaig treure les forces. ¡Va ser tant ràpid!.
El pare restava al terra, li sortia sang del cap, no respirava, el mal somni havia acabat, mai més pegaria a la mare.
La meva memòria va esborrar els fets. Ara que puc entendre el que va succeir i entenc que no vaig cometre cap crim, ara es farà realitat el meu somni, ara puc descansar i acaronar la nena que durant tants anys he odiat.

------------------------------

PERDRE.

Em trobava a la redacció, assegut davant l’ordinador amb la intenció de escriure la meva darrera crònica amb l’objectivitat que em caracteritzava; no podia deixar-me influenciar pel meu estat anímic. Entre els mots i jo que anirien apareixen en la pantalla del meu fidel i confident ordinador, reposant sobre la meva taula, erosionada per tantes hores compartides de treball, d’insomni, de nervis, d’incerteses, d’intrigues de perills..., havia de crear una actitud distant, freda, calculadora.
La situació no era la més adient per redactar la crònica que havia de sortir publicada al dia següent com a redactor en cap dels afers bèl•lics de La Vanguardia.
Seria la meva darrera crònica i reportatge com a corresponsal en cap de conflictes armats en l’Orient Mitjà. Després d’haver tornat d’Agreb, de la manera tant violenta com ho vaig haver de fer, no entenia res del que havia passat, encara estava sota els efectes del xoc emocional tant brutal en el que em vaig veure embolicat.
Tota la meva trajectòria professional com a corresponsal de guerra, havia estat marcada per un treball imparcial, neutral; uns hàbits d’actuació dels que em sentia molt orgullós. El meu nom i la meva reputació , havien estat la millor carta de presentació en qualsevol mitjà de comunicació i en tots els països en els que havia anat a cobrir conflictes armats.
He treballat amb tota mena d’informadors (no dic periodistes) de diferents mitjans; tots poden corroborar la meva imparcialitat i honestedat quan hem treballat junts en els diferents conflictes que havíem de cobrir.
Durant el temps que sense ser-ne conscient, havia estat dalt del pedestal, ignorava la xarxa que els meus enemics teixien al meu voltant per enderrocar-me; igual que una aranya teixeix la seva teranyina per atrapar les seves víctimes.
Ara la pregunta que em faig és: ¿perquè? L’únic que tenia era la recança per un costat de no haver estat al costat d’en Tom quan em va demanar ajuda perquè segons ell s’havia ficat en un greu conflicte polític on li perillava la vida i la de la seva família (era el meu reporter gràfic). O potser no he de dir amic, un amic no traeix. Mai vaig sospitar que era un espia del govern; es va introduir en la meva vida guanyant-se la meva confiança, la meva amistat, fins al punt de confiar en ell plenament i confiar-li tota la informació de la que disposava.
La seva missió era esbrinar i recavar tota la informació necessària per descobrir on s’amagava el líder i els seus seguidors demòcrates que dirigien la revolta de l’oposició al règim de dictatorial de Gasstidd per enderrocar-lo. Era un agent de les forces dels serveis secrets d’intel•ligència del seu país, i jo li vaig donar tota la informació. És de l’únic que se’m pot acusar, de deixar que m’enganyés, aquest és el meu delicte.
Tom m’acusà d’haver provocat la mort de civils, quan cobríem l’atac dels soldats fidels al govern, al camps de refugiats, quan va ser ell el que va passar l’ informació a l’exèrcit de totes maniobres que farien. En el judici va declarar que per negligència meva els soldats van entrar en el camp i van matar a tots els refugiats, a més de membres de Creu Roja i Metges Sense Fronteres. El veredicte va ser rotund: culpable d’homicidis involuntaris per imprudència i negligència.
No vaig ingressar en la presó, em van fer abandonar el país amb l’amenaça de que si no ho feia ingressaria en presó. Abatut, decebut sense esma, amb la certesa de que tot havia estat un parany, vaig regressar a casa. A la feina em van donar un temps per refer-me, confiaven en la meva innocència, però tot i així vaig caure en un profund estat depressiu.
Va passar molt temps fins que vaig tenir totes les peces del puzle per descobrir la trampa de la que havia estat víctima. Em va arribar de la manera més inusual, va ser casualitat o algú que tenia la informació verídica dels fets volia que es fes justícia?.
El temps que vaig viure a Agreb, vaig fer bons amics, un d’ells es deia Lletcasel, mai va creure en els fets que m’havien imputat. Va investigar pel seu compte, amb el risc i el perill que corria, però és un lluitador nat dels drets humans, disposat a donar la vida si cal per una causa justa, com a sospitós del govern va estar tancat a la presó, més d’una vegada torturat i condemnat per terrorista!
Quan va tenir tota la informació que demostrava la meva innocència, me la va fer arribar. Havien passat dos anys, temps suficient perquè ningú cregués en mi, la meva reputació quedés malmesa i tothom em tanques les portes.
Escric la darrera crònica, explicant els fets tal com van passar, adjuntant tota les proves on es demostra la meva innocència. Serviran, em creuran els meus detractors? No ho se, no m’importa, m’importa a mi, ara em sento lliure.
__________________________

TEMPS

Bé, em presentaré abans d’explicar el que he vingut a fer. Em dic Dídac, tinc quaranta-cinc anys, solter, (sortosament solter, ho dic perquè amb els temps que corren qui és el valent que s’arrisca a fer-ho).
Ja torno a sortir-me del que els he de dir!.
Què més puc dir de mi, per acabar de fer les presentacions? Sobre el meu físic m’estimo més no fer cap comentari, i dit això ben poca cosa tinc a dir.
Ara hauria de dir a què em dedico, com em guanyo la vida?
Ja hi tornem a ser!, abans de seguir endavant els he d’advertir que aquest apartat és de difícil comprensió.
Primera dificultat: com anomenar a què em dedico si el que faig no té nom.
Ho veuen, tinc raó quan dic que és difícil explicar com es un treball que no té nom. Els puc assegurar, això si, que em guanyo molt bé la vida i de manera honrada. No imaginin coses que no són, la meva moral no m’ho permet, seria incapaç de fer quelcom corrupte.
Comencen a entendre perquè els deia que és difícil posar nom al que em dedico?.
Del que no han de tenir cap dubte, és de que és un treball molt digne i ben reconegut, no tothom pot dir el mateix, vostès ja saben què vull dir, ejem, ejem...?.
Si realment estesin interessats en esbrinar a què em dedico m’interrogarien, oi?
Podrien començar demanant-me si la meva tasca es fa al carrer; i jo hauria de contestar que no.
A continuació em demanarien si sento tremolor quan he de començar a treballar, la resposta seria contundent: no!
Si seguissin amb l’interrogatori, i aquest fos un autèntic interrogatori, com el que fan a les comissaries de policies quan detenen un sospitós, preguntarien si en algun moment del treball sorgeix algun tipus d’esclat; si el gel té alguna relació amb ell, si durant el temps que transcorre des de que començo a treballar fins que acabo, el meu esguard canvia, es transforma?
Si des de el lloc on sóc s’observa l’horitzó?. Doncs no senyors, no, la resposta continuaria sent la mateixa: un NO rotund i contundent.
No se perquè començo a intuir que se senten incomodes, nerviosos, quasi enfadats amb mi, o segurament molt enfadats . Que els estic prenen el pel. Si és això el que pensen, s’equivoquen, els puc jurar i perjurar que estan equivocats, res està tant lluny de la meva intenció. Quan em coneguin bé i sàpiguen a què em dedico es donaran compte del seu error.
Si que els hauria d’haver dit de bon començament perquè no té nom el meu treball.
Sis plau els prego que no pensin que sóc un vanitós, un presumptuós, això mai de la vida!
Ben aviat ho entendran tot, i els puc assegurar que quan sàpiguen a què em dedico acabaran estimant-me.
A aquesta alçada del petit relat, i disculpin les molèsties, els he de confessar que és molt llarg i difícil d’explicar a què em dedico, m’haurien de dedicar molt temps, i no els vull robar el que no em pertany i és tant valuós: el seu temps!
Si disposes del temps necessari faria un repàs de la meva historia, i ben segur que en algun còdol de la memòria trobaria el mot que he perdut, més encara, si el meu temps fos finit em capbuçaria en el meu passat i segur que cercaria el mot del treball a què em dedico, però els he de ser franc no disposo del temps necessari per fer-ho, el meu treball no m’ho permet, no puc perdre ni un segon del meu temps, els prego que em disculpin i siguin comprensius, no ha estat la meva intenció de deixar-ho inacabat, potser en un altre moment podré fer-ho.
Torno a reiterar les meves disculpes pel temps que els he pres, ho sento, us haig de deixar, he de tornar a la meva feina.

FI

UNGLES DE PORCELLANA

La prostituta mirava el cel immaculat i desèrtic de la llarga nit, crua i estèril. Es mirava les boniques ungles de porcellana, llargues, sinuoses; ungles que prediuen nits de passions morboses, passions amagades, desitjos continguts i mai satisfets. Desitjos que porten massa temps ancorats en l’oceà de l’inconscient; ells, els desitjos volen surar i fer-se realitat, veure’s desplegats com les ales de la papallona, expandir-se en l’ infinitat del plaer i la luxúria.
L’avorriment donava pas a que la seva fantasia fes acte de presència, la tornes a la seva infantesa, aquella infantesa perduda en la nit dels temps, la retornes a un mon inventat que la permetia evadir els límits que marcava la vida i li permetia assajar el futur. El mon fantasiós que li permetria tenir accés al mon secret i poderós dels adults.
Les seves fantasies li servien per evadir-se de la realitat; perquè, es preguntava: -¿com deu ser la vida d’una persona que no es permet somiar?-.
-No em puc imaginar com deu ser la vida d’una persona que ni tan sols es permet somiar -. Atrapada en el seu mon ferotge, amarg i cru , somiar és l’únic luxe que es pot permetre per sobreviure.
Somiava que era la presidenta del Barça. Que amb el Guardiola, apart de ser l’entrenador, eren grans amics, dels de veritat. En Josep Guardiola... com se’l estimava!.
Cada vegada que la feina li permetia, anava al locutori que tenia més a prop, i , a traves d’Internet, seguia al seu equip: la lliga, la copa del rei, la xampions, etc.
Un cap al mes li tocava anar a treballar al costat de la carretera; duia els estris necessaris per esperar a que la seva clientela fes acte de presència: uniforme, cadira blanca de plàstic, parasol, ulleres fosques, i revista per distraure’s.
Mentre esperava que arribes el primer client fullejava la revista del cor que duia: que si la Campanario aniria a la presó, que si la Esteban volia ser mare, que si el príncep de Mònaco es casaria amb una sudafricana, etc. Pensava: -aquests “famosillos” de la premsa rosa s’haurien d’avergonyir de la seva vida pública, quin mal exemple que donen- però a l’hora comprenia que mentre haguessin persones que compressin aquest tipus de premsa continuarien tenint públic interessats en la seva vida, i , ella era una de tantes, però si els clients veiessin quin tipus de literatura llegia, segur que s’escaparien a córrer, no entendrien que a una prostituta li agradés Immanuel Kant, Friedrich Nietzsche, Jean-Paul Sartre, Georg Wilhelm Friedrich Hegel; no, no ho entendrien, el més adient era que la veiessin fullejar aquella revista. Mentre romania absorta en els seus pensaments, a l’altre costat de la carretera una ombra observava tots els seus moviments, aliena al que li esperava continuava amb les seves fantasies.
Darrera uns matolls s’amagava un porc senglar; com cada dia al capvespre baixava al camp de remolatxes a sopar. Fins aquell dia no havia vist mai la figura que seia a l’altre costat de la carretera, li va sorprendre,no sabia què era allò, el seu instint de supervivència el va posar en estat d’alerta, segurament devia ser un adversari que havia descobert el camp de remolatxes i li volia prendre, no estava disposat a compartir amb ningú el seu camp, li havia costat molt descobrir-lo, aquell camp li assegurava el seu aliment per tot l’hivern. Havia de cercar la forma de fer-la marxar i que no tornés mai més.
Com aconseguirà fer-la marxar sense haver de fer servir la violència?....