CANTS EN MIG DEL SILENCI

Vaig arribar esgotada, cansada per la pujada i la calor, després d'un parell d'hores de caminar sota aquell sol de maig que ja començava a escalfar de valent.

Vaig travessar la porta d’aquell impressionant monestir romànic, admirant aquelles pedres mil·lenàries. El silenci i la pau del lloc, les altes columnes, les voltes de cançó de l’església m’alentien la respiració, m’omplien de plenitud . Vaig seure en un banc, per descansar amb els ulls fixes en les pedres, les arcades , els capitells, la volta del sostre, aquelles pedres em parlaven. El silenci i la quietud era capaç de regenerar l’esperit més rebel i inquiet.

Vaig estar  molt temps així, no sé quan, en vaig perdre la noció; segons, minuts, hores...  en aquell espai reconfortant, assossegat, tot el meu interior recuperava la tranquil·litat , l’equilibri que feia temps havia perdut i ara em tornava a envair.

De sobte el silenci es va trencar. Unes veus,  suaus primer i potents després, feien ressonar les pedres. El cant gregorià amb que les monges   iniciaven l’hora de la pregària del res del migdia. Eren  les veus de les  monges que cuidaven d'aquell  monestir perdut en aquella vall solitaria.

Van ser aquells càntics celístics, el silenci, la pau i l'espiritualitat del lloc, que em van fer  descobrir que la plenitud, la serenor i la felicitat que m'omplia era aixó.  Acabava de descobrir que el que feia anys que cercava es trobava allà, en la vida contemplativa.

Avui soc una monja més d’aquell encimbellat monestir, la mes jove de les que  hi queden. Soc feliç aquí vivint entre  aquestes quatre parets. No necessito res més . He trobat l’objectiu que buscava .

La gent, els excursionistes o turistes que passen per aquí no entenen que fa una noia jove allà tancada entre quatre parets. No  em capfico ni m’importa el que pensin, tampoc ho entendrien. Jo si que ho he entès i les meves companyes també.

27/08/2018/

PEDRES DE MOLÍ. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

Passejàvem i ens va complaure veure les pedres de molí ancestrals convertides en una bonica  font d’aigua.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FAR DE CAP DE CREUS. ALT EMPORDÀ

Un lloc plaent per mirar la Mediterrània.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA PRIMAVERA ÉS ARRIBADA

Oh! Bonic gallaret

De bon matí flameja ufanós

els teus pètals vermellosos

Oh! Humil ababol

Amb tu la primavera

És de nou retrobada.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

LA DONA ESTRANGERA

Com cada matí, des que havia arribat a Cadaqués,  assegut al bar de la plaça a sota dels desmais que ja feien ombra al dia que es preveia calorós, prenia el meu cafè amb llet i el croissant esperant la seva arribada, que automàticament es produïa cap a les deu del matí o poc més. Arribava amb els seus tres petits i s’asseien a una taula no massa lluny de la meva. Els nens  esmorzaven  quiets tranquils, mentre endrapaven la seva pasta i el got de llet. Ella només prenia un tallat i llegia un diari estranger.

Alta, rossa  i esvelta, amb el cabell recollit i ulleres sol. Portava una brusa llarga només amb un parell de botons cordats, lluïa la pell bronzejada , uns braços tornejats ,unes cames perfectes, els botons oberts deixaven veure la part de dalt del bikini que mig cobria les petites i turgent sines, daurades com la resta del cos, una bossa grossa amb tovalloles i estris dels menuts, que delejaven el dia de platja que tenien per davant. Tenia un no se que de altivesa , vaig suposar que deuria ser de bona família.  Els tres  menuts que anaven amb ella també rossos i de pell colrada, portaven els estris i atuells per passar un matí de platja. Quan arribaven i s’asseien a la taula, la cambrera ja els servia l’esmorzar que els tenia preparat.

M’atreia rabiosament aquella dona, que tenia un no sé què d’enigmàtic. Es veia de lluny que pertanyia a la classe benestant, potser vinguda a menys,  que estiueja al poble. Tenia un bagatge cultural alt, per la manera que parlava als nens, suaument però amb autoritat i al mateix temps  una gran sensibilitat i tendresa amb ells. Els nens, d’entre quatre i vuit anys, eren educats i respectuosos i obeïen tot el que la mare els deia.

Jo hi anava sempre al cafè de la plaça, m’agradava llegir el diari mentre esmorzava, però des que ella arribava estava més pendent d’ella, del seu cos, dels seus gestos i moviments  que de les noticies escrites.

Després, quan s’aixecaven, a vegades passaven pel costat de la meva taula, sovint dirigia ordres als nens, amb aquella llengua que no entenia , ni em miraven, jo si que seguia  cada un dels seus moviments, sobretot la dona, aquelles llargues cames i el moviment dels malucs em fascinaven. Mentre s’allunyaven en direcció al mar, rient, ja imaginava la dona traient-se la brusa amb el diminut banyador que portava sota, lluint un cos escultural i broncejat. Estirada a la gandula mentre els petits feien castells amb la sorra al seu costat. Ara la dona jugava amb els menuts i la sorra se li enganxava la cos per la crema que duia. Braços, cames, malucs, n’estaven plens, que meravellosa estava. –pensava-  Mira, ara estant  tots quatre a l’aigua, ella sembla una sirena. Nedant  dins aquest mar tant blau i tranquil que avui dona goig entrar-hi.

No se que pagaria per poder ser allà, a la platja, i estirar-me a prop d’ells, d’ella, sobretot, i viure tot això que em diu la imaginació, però les cames no em porten i fa anys que no entro a la platja. Als meus 94 anys em conformo en poder sortir de casa cada matí, ni que sigui amb treballs,  poder venir cada estiu a aquest poblet mariner a casa del fill,  i poder gaudir uns anyets més  de l’esmorzar, el diari i veure arribar i contemplar aquesta exuberant dona estrangera i els tres marrecs que l’acompanyen, sense perdre l’esperança que un dia em facin un somriure i em diguin “Bon dia”  encara que sigui amb una llengua que no entenc.

12-08-2018-  

 

EL CAVALLER TROBADOR I LA DONZELLA

Aquest relat surt pensat del taller d’escriptura. Una tarda mentre veiem davant nostra la Torre de la Petita. Potser aleshores no existia però podia haver-hi una altra construcció. El cavaller trobador: el nostre controvertit i estimat Guillem.

L’estança és àmplia. La noia, a dures penes una criatura una mica crescuda, reposa en els coixins del llit. La nit ha estat moguda, ja que les robes del llit mostren mil i una rebolcades en la recerca del màxim plaer sexual. La Sibil·la mira els múltiples senyals que els successius actes carnals han deixat en el seu cos. Són varis, tanta ha estat la fogositat de l’home en la recerca del plaer.

L’home, un brau cavaller d’edat incerta, observa una edificació i uns homes que volen conquerir-la. Es tracta d’una edificació situada a l’est del castell que domina la vila. La Sibil·la, tota nua, s’acosta a l’home com buscant recer en el seu cos més membrat. Ja al seu costat i rodejada pels braços de l’amant li pregunta:

¾     Què mires, Guillem?

¾     Al teu pare.

¾     Al meu pare! On?

¾     Allà davant. Mira, ara baixa del cavall per fer la darrera pujada. No el veus amb la espasa a la mà i l’armadura que li protegeix el cos? Llàstima d’home! Comença ja a estar vell, li costa moure’s mentre puja a peu. Ai! Els anys no perdonen, pobre Pere!

¾     I per que vol pujar fins a la torre.

¾     Perquè pensa que a dins ens citem i l’enganyem la teva mare i jo.

Horroritzada la noia exclama.

¾     N’he sentit parlar malament de vós, Guillem. Però també us ho heu fet amb la meva mare?

¾     Sí filla! La meva espasa i la meva ploma arriben a qualsevol lloc per molt alt que sigui. Pensaves que eres l’única? No has sentit parlar de l’amor cortès? No és res més que la excusa per allitar-se en les cambres de senyores oblidades del marit.

¾     I ara què, Guillem?

¾     Res, nena del meus somnis matinals. Potser el teu pare serà, al mateix temps, pare i avi.

¾     Oh! Quin horror! Pobre pare.

¾     Saps què, bonica i dolça Sibil·la. Aprofito els exercicis matinals d’en Pere per buscar un nou aixopluc.

¾     Em deixes, després de prendre la meva innocència?

¾     Sí filla, la vida és així, l’encontre i el separar-se. Per cert, tu i la teva mare teniu certes similituts en el joc sexual. Tu, més tendre però també sàvia.

I agafant la seva roba ràpidament es vesteix i desapareix per la porta. Poc després la noia escolta els cascs d’un cavall que s’allunya ràpidament.

Miquel Pujol Mur

QUI ESPERA, ES DESESPERA

M’assec davant el mirall i la meva imatge em sorprèn. Qui sóc jo, res, no sóc home ni dona, només el rostre d’un ésser viu. Tal vegada potser sóc  l’ànima que mou un cos humà. Sí, aquell raconet amagat dins uns cúmuls d’òrgans que fan possible la vida a un organisme físic. 

Deixant enrere aquesta definició del meu propi jo, em posiciono al moment en què tranquil·lament: (Sí, vull dir aquella tranquil·litat i pau que transmet el pas dels anys) i miro amb esperança el mirall. Que espero trobar reflectit? Potser una cara simpàtica, un somriure amable i uns ulls de mirada alegre. Què veig? Una cara seriosa, un somriure mig amable, mig amarg, i uns ulls cansats dels despropòsits mundans.

M’inquieto! Aquell no pot ser el resultat del transcurs de la meva vida. Tan dura ha estat? Tan difícil ha estat resistir fins ara? O és que no he entès les coses bones i dolentes que m’han succeït.

Paro de pensar, fàcil és, perquè l’edat també marca la velocitat de la reacció del pensament. Els meus ulls tornen a observar la límpida superfície del vidre. Aquest com un reflex de la meva desesperança, com si vulgués calmar el meu esperit reacciona i fa el pas enrere d’uns anys. La meva cara no és tan arrugada, els ulls no mostren el cansament d’abans i respiro alleujat.

Però el somriure continua tenint una nota d’agror. El mirall amplia la visió i contemplo horroritzat els meus errors. És possible tanta insolència, tan egoisme? M’adono que allò, que vaig magnificar no era tan poc comprensible, i noto una burxada en el meu interior. Com si la reflexió premés amb força el meu cor.

El mirall, inquiet per la desesperança que mostra la meva cara, torna a posar-se en moviment i retrocedeix altre cop. Més plaent és la situació que mostra; aquesta és una situació completament diferent. Però un instant després l’aparició d’una persona trenca la suavitat del moment. Talment com si el finestral de la vida es deixés emboirar pels núvols de la tempesta exterior. Només una discussió, unes simples paraules malsonants, respostes amb altres de feridores.

El mirall, esparverat per la fermesa esfereïdora dels meus llavis planeja per la meva vida en un successió ràpida d’instants. Uns són bons i fan distendre la meva boca. Altres cruels, tan poc dignes de ser recordats que fan arquejar els meus ulls.

Finalment la ràpida retrospectiva acaba en aquells anys, en què a causa de la nostra innocència, tot està rodejat d’una aura de felicitat. L’època que ens deixem portar per la mà que ens ha protegit en les nostres primeres aventures. Però malgrat tot, sempre envejosos o reclamant  més l’atenció dels nostres,  hi ha una rebequeria que ara desitjaria haver oblidat.

Tal vegada cansat, esgotat del seu treball en la recerca de molts anys enrere, el vidre perd la seva claredat i es torna opac. Passen uns instants llargs, no sé reflexionar dels temps passat, poden ser només uns segons, uns minuts o unes hores. Tal ha estat la torbació del meu jo, de la meva pròpia ànima en la ràpida visió de la meva vida.

Res més, em queda que assolir les equivocacions, que aixequi la mà qui no hagi errat mai. I sobretot recordar els bons instants que ens ha ofert l’existència.

El vidre torna a mostrar el meu rostre actual. No és tan lleig com em semblava al primer moment. Sí allargo un xic el somriure, una gran part de les arrugues es dissimulen, continuen essent,  i els ulls canvien d’aire. La meva fisonomia mostra una bonhomia real.    

Qui espera que el pas dels anys no canviï res, desespera davant la realitat.

Miquel Pujol Mur