LA DONA ESTRANGERA

Com cada matí, des que havia arribat a Cadaqués,  assegut al bar de la plaça a sota dels desmais que ja feien ombra al dia que es preveia calorós, prenia el meu cafè amb llet i el croissant esperant la seva arribada, que automàticament es produïa cap a les deu del matí o poc més. Arribava amb els seus tres petits i s’asseien a una taula no massa lluny de la meva. Els nens  esmorzaven  quiets tranquils, mentre endrapaven la seva pasta i el got de llet. Ella només prenia un tallat i llegia un diari estranger.

Alta, rossa  i esvelta, amb el cabell recollit i ulleres sol. Portava una brusa llarga només amb un parell de botons cordats, lluïa la pell bronzejada , uns braços tornejats ,unes cames perfectes, els botons oberts deixaven veure la part de dalt del bikini que mig cobria les petites i turgent sines, daurades com la resta del cos, una bossa grossa amb tovalloles i estris dels menuts, que delejaven el dia de platja que tenien per davant. Tenia un no se que de altivesa , vaig suposar que deuria ser de bona família.  Els tres  menuts que anaven amb ella també rossos i de pell colrada, portaven els estris i atuells per passar un matí de platja. Quan arribaven i s’asseien a la taula, la cambrera ja els servia l’esmorzar que els tenia preparat.

M’atreia rabiosament aquella dona, que tenia un no sé què d’enigmàtic. Es veia de lluny que pertanyia a la classe benestant, potser vinguda a menys,  que estiueja al poble. Tenia un bagatge cultural alt, per la manera que parlava als nens, suaument però amb autoritat i al mateix temps  una gran sensibilitat i tendresa amb ells. Els nens, d’entre quatre i vuit anys, eren educats i respectuosos i obeïen tot el que la mare els deia.

Jo hi anava sempre al cafè de la plaça, m’agradava llegir el diari mentre esmorzava, però des que ella arribava estava més pendent d’ella, del seu cos, dels seus gestos i moviments  que de les noticies escrites.

Després, quan s’aixecaven, a vegades passaven pel costat de la meva taula, sovint dirigia ordres als nens, amb aquella llengua que no entenia , ni em miraven, jo si que seguia  cada un dels seus moviments, sobretot la dona, aquelles llargues cames i el moviment dels malucs em fascinaven. Mentre s’allunyaven en direcció al mar, rient, ja imaginava la dona traient-se la brusa amb el diminut banyador que portava sota, lluint un cos escultural i broncejat. Estirada a la gandula mentre els petits feien castells amb la sorra al seu costat. Ara la dona jugava amb els menuts i la sorra se li enganxava la cos per la crema que duia. Braços, cames, malucs, n’estaven plens, que meravellosa estava. –pensava-  Mira, ara estant  tots quatre a l’aigua, ella sembla una sirena. Nedant  dins aquest mar tant blau i tranquil que avui dona goig entrar-hi.

No se que pagaria per poder ser allà, a la platja, i estirar-me a prop d’ells, d’ella, sobretot, i viure tot això que em diu la imaginació, però les cames no em porten i fa anys que no entro a la platja. Als meus 94 anys em conformo en poder sortir de casa cada matí, ni que sigui amb treballs,  poder venir cada estiu a aquest poblet mariner a casa del fill,  i poder gaudir uns anyets més  de l’esmorzar, el diari i veure arribar i contemplar aquesta exuberant dona estrangera i els tres marrecs que l’acompanyen, sense perdre l’esperança que un dia em facin un somriure i em diguin “Bon dia”  encara que sigui amb una llengua que no entenc.

12-08-2018-