CANTS EN MIG DEL SILENCI

Vaig arribar esgotada, cansada per la pujada i la calor, després d'un parell d'hores de caminar sota aquell sol de maig que ja començava a escalfar de valent.

Vaig travessar la porta d’aquell impressionant monestir romànic, admirant aquelles pedres mil·lenàries. El silenci i la pau del lloc, les altes columnes, les voltes de cançó de l’església m’alentien la respiració, m’omplien de plenitud . Vaig seure en un banc, per descansar amb els ulls fixes en les pedres, les arcades , els capitells, la volta del sostre, aquelles pedres em parlaven. El silenci i la quietud era capaç de regenerar l’esperit més rebel i inquiet.

Vaig estar  molt temps així, no sé quan, en vaig perdre la noció; segons, minuts, hores...  en aquell espai reconfortant, assossegat, tot el meu interior recuperava la tranquil·litat , l’equilibri que feia temps havia perdut i ara em tornava a envair.

De sobte el silenci es va trencar. Unes veus,  suaus primer i potents després, feien ressonar les pedres. El cant gregorià amb que les monges   iniciaven l’hora de la pregària del res del migdia. Eren  les veus de les  monges que cuidaven d'aquell  monestir perdut en aquella vall solitaria.

Van ser aquells càntics celístics, el silenci, la pau i l'espiritualitat del lloc, que em van fer  descobrir que la plenitud, la serenor i la felicitat que m'omplia era aixó.  Acabava de descobrir que el que feia anys que cercava es trobava allà, en la vida contemplativa.

Avui soc una monja més d’aquell encimbellat monestir, la mes jove de les que  hi queden. Soc feliç aquí vivint entre  aquestes quatre parets. No necessito res més . He trobat l’objectiu que buscava .

La gent, els excursionistes o turistes que passen per aquí no entenen que fa una noia jove allà tancada entre quatre parets. No  em capfico ni m’importa el que pensin, tampoc ho entendrien. Jo si que ho he entès i les meves companyes també.

27/08/2018/