A la Filo, tota la família la tenia catalogada com una noia que sempre anava a la seva bola, sense mirar massa pels altres, si bé en el fons no era tan passota com tothom creia. Tot i que deien que no tenia massa en compte a ningú dels seus, no era ben bé així quan es tractava de la tieta Filomena, ja que per ella sempre havia tingut uns sentiments molt especials.
La tieta no s’havia casat mai i, ja se sap, anys enrere aquestes noies estaven una mica relegades només pel fet “que s’havien quedat per vestir sants”. A vegades només les tenien ben considerades a l’hora de fer de comodí, per qualsevol classe de feina. Quan hi havia algun problema, sempre era la tieta que se la carregava. És clar, ella no estava lligada amb res, per tant sempre podia ajudar a tothom! Això no passava de llarg per la ment de la Filo, la seva fiola, que més d’una vegada li havia ballat per cap que, algun dia, tota la família li havien de fer un reconeixement; un regal, una demostració d’agraïment, alguna cosa per recompensar totes les coses bones que ella havia anat fent el llarg de la seva vida, sense demanar res a canvi.
-Ah! Ja ho sé! Ja ho sé! -anava repetint la Filo.
A la primera ocasió que fessin un dinar familiar, ho havia de plantejar als comensals, per tal que tots hi col·laboressin. I així va ser. El dia de Sant Joan, que celebraven el sant del seu pare i, justament, aquell dia la pobra tieta no va poder ser-hi. Ves per on, el dia abans, una seva cosina, la Carmeta, va tenir un atac d’apèndix i la van haver d’operar a corre-cuita i ja veus a la Filomena fent de cangur a l’hospital, per no variar!
Quan va arribar l’hora de les postres la Filo va començar el seu discurs:
-Com tots sabeu avui la tieta Filomena no pot estar entre nosaltres perquè ha de tenir cura de la seva cosina.
-Era la persona més adequada! –va contestar immediatament la seva mare.
-És clar, la tieta sempre ha estat la persona més adient en aquests casos –va assentir la Filo, a l’acte– Però, no creieu que alguna vegada li hauria de tocar alguna cosa una mica més bona? Per exemple, un viatge!
-Un viatge? –va contestar el seu pare– Però si ella no s’ha mogut mai d’aquí a Borredà!
-Per aquesta mateixa raó, penso que es mereix una consideració per part de tots nosaltres. Per cert, la tieta el mes que ve compleix setanta-cinc anys i ja seria hora que li donéssim una sorpresa!
-Encara no la sabia aquesta faceta teva de tenir tantes atencions per a la tieta! -Va dir despectivament la tieta Margarida, amb aquella enveja punyetera que duia a sobre des que va venir al món!
-Apa! Ara no t’ho agafis pel cantó que crema! –contestava la Filo, amb una mica de mala bava, i amb un vocabulari copiat de les expressions típiques la tieta.
-Aquesta sí que és bona! Vols dir que no en balles més que no en toquen? –seguia el tiet Jacint– Un viatge? Ni potser no el resistiria, acostumada a fer aquesta vida tan monòtona.
-Doncs jo penso que sí! –replicava la filo, categòricament– Ella, a mi sempre m’ha dit que abans no es morís li agradaria d’anar a conèixer algun país exòtic; algun lloc que no tingués res a veure amb la vida quotidiana d’aquí i he pensat que nosaltres dues podríem anar a la Índia o potser millor a la Xina. A la tieta l’apassionen les persones orientals, sempre diu que tenen els ulls com els ametllons i que li fan tanta gràcia i es pirra pels rollitus de primavera.
-A la Xina? –Van deixar anar tots a la una.
-Sí, i jo penso que hauria de ser aviat, no fos cas que a l’edat que té la tieta no hi fóssim a temps!
-És clar, i de passada tu aprofitaries el viatge! –va afegir la seva mare.
En pocs moments, la conversa envers la tieta es va acabar. Tothom va quedar mut! Va ser quan es va sentir la seva veu, en aquell moment no massa oportuna, mentre anava pujant l’escala i amb aquella vivor que la caracteritzava, anava dient:
-Au Maria! Ja sóc aquí! Ha vingut el Fonso, el germà de la Carmeta i m’ha dit: “Ves-te’n a casa, que encara seràs a temps de fer les postres amb tota la família”. Ve-t’ho aquí que so agarrat el cabàs amb tot el fato, i aquí em teniu!
Només es va sentir una veu, la de la Filo que deia:
-Que bé tieta que ja siguis aquí! De fet, potser t’han xiulat les orelles i tot!-Ai caratxo! Què dius de les orelles? Ja saps que io sóc una mica sorda! –i la tieta seguia argumentant– Després de les postres també us podré ajudar a fer endreça de tot això. Ella sempre tan servicial!
-Seu tieta, seu aquí al meu costat –va dir la Filo, i així també et podràs prendre el nèctar de mirtil, que sempre te’l prens a ben dinat. Ara te’l vaig a buscar!
Entre totes dues s’hi veia una complicitat que la Filo no havia tingut mai amb ningú més de la seva família. La tieta, amb el seu llenguatge tan peculiar, hauria dit que eren cul i merda! Continuarà...
L’edifici consta d’una sola nau de petites dimensions coberta amb una volta de punt d’ametlla i rematada a llevant per l’absis semicircular. La porta coberta amb arc de mig punt, adovellada i de pedra tosca és excepcionalment a tramuntana. A ponent hi ha una finestra de doble esqueixada i damunt l’absis una de esqueixada simple. Un parell de poselles a les parets laterals segurament per posar les canadelles. Els murs de la paret són d’1,20 m. 
