FULLES SEQUES

En obrir la motxilla de la vida m’adono, sobtadament, que és plena de fulles seques. Enfonso les mans a dins i cerco els papers dels records. No hi són, només hi ha fulles seques.

Fulles seques de fa molts anys i ja que cap suggereix el més ínfim color, tret d’un esblaimat marró. No n’hi ha cap de recent, cap mostra ni una mica de verdor, i cap fa pensar en el vermell d’altres fulles oblidades. Només fulles de color uniforme i vell.

Les fulles portades pel vent de la memòria volen dins l’habitació i jo esperitat corro rere seu agitant els braços i les mans per agafar-les. Vull olorar-les per saber si mitjançant l’olor, malgrat sigui de vell, diuen alguna cosa al meu pensament.

Embogit, giro i regiro, com si fos un maldestre ballarí, que persegueix la vida. Aquesta cruelment, marxa, sense fer cas de la meva voluntat cap al seu destí final.

Paro un instant i la memòria corre enrere, sempre la memòria corre enrere, mai va cap endavant. Què recordo: enyorances de jovenesa! Estic envoltat de fulles que dansen com falciots de vol lleuger.

Ah! Sí. La fulla roja. Quin trist pensament em ve a la memòria. L’obra d’en Miquel Delibes que ens mostra que a la vida sempre existeix un avís que ens prepara per la darrera hora. Us recordeu del “Smoking”, el paper de fumar en llibret, que quan mancaven només cinc fulls del paper per a fer cigarrets, aleshores en sortia un de color vermell, com a  prevenció del seu acabament. 

Seran aquestes fulles seques, que m’envolten i a les que persegueixo constantment,  l’advertiment d’un pas llunyà i sense retorn? N’agafo una i en el seu anvers crec endevinar una mica de tinta. Seran aquestes les dels meus records que passades de temps volen fugir del meu cap?

En entrar a la classe, a la meva joventut, les fulles eren noves, tendres i netes. Podia escriure en elles tot el que em succeïa. Tot eren novetats. En cada una podia marcar una nova ensenyança.

Ara, poques coses més que l’oblit puc gravar en les fulles i en la meva memòria. Tot és vell, tot ha passat, i els més íntims records són com fum de fulles seques. 

Volto i danso com si vulgues fugir de mi mateix. Les meves giravoltes són cada cop més lentes. Finalment, esgotat, caic a terra. Les fulles dels records, com fidels companyes es posen lentament damunt meu.

M’acotxen i m’abriguen. Perquè els records dels temps oblidats  són els meus amics, de i per sempre. Envoltat de fulles seques m’esvaeixo en el temps nou.

Miquel Pujol Mur