La caverna està de festa, els homes
han tornat de cacera i un gros animal és enmig de l’espai lliure. Els homes,
les dones i el nens ballen joiosos per què la fam és foragitada durant un cert
espai de temps. Mentre la gent jove festeja la caça un grupet d’ancians s’ho
mira des d’un racó. Saben que també en menjaran de la presa i que serà
repartida entre tots. Però saben, per què també ho van fer quan eren joves que les seves minses forces no els hi
permeten ballar fins l’esgotament. Entre aquests homes i dones un home ja gran,
però malferit en alguna batalla que l’ha deixat baldat, raona per ell mateix.
Estic desesperat, ploro ple de
ràbia. Ja ho sé que no tinc el vigor dels joves. Ni actualment l’astúcia per
perseguir els animals que serveixen per alimentar la tribu. Ploro de pensar que
tampoc puc ja ballar per celebrar la bona cacera. Ara els envejo quan tots i totes
salten al voltant del foc, tips de menjar i plens de desig.
Actualment ho he de mirar acompanyat
de homes i dones tan desdentegats i cansat de viure com jo.
Déu, no sé quin nom donar-te ajudem
per aconseguir el meu desig. Ja he aconseguit l’ocre més o menys fosc , el
negre i el vermell em serveixen per fer ratlles i traços als dibuixos. Però
digueu-me els minerals, els greixos, les plantes per aconseguir plasmar dins
les coves aquest reflex que em manca.
Ja pinto destrament els animals, les
persones, les danses i mil coses del nostre temps, són com un llegat a la
història. Però per ser de veritat un transmissor de la nostra realitat i de la
vostra obra em manca un color. Sabeu de sobres el meu desig per aconseguir
pintar en les parets aquest cel blau que en il·lumina cada matí.
A veure, un xic d’això , una mica de pols d’allò
altre, ho barrejo i afegeixo llimona. Maleit sia!! No és això!
Sembla ser que finalment l’artista no
va acabar de complir el seu desig.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada