LA FLAMÍNIA S’HA PENJAT II

Inspirat en la novela “Scaramouche” de Rafael Sabatini.

A la poca estona surt amb la cara blanca i trasmudat.

¾     Senyor! Senyor! La Flamínia, penja com un fanal amb el seu vestit blanc i el coll torçat. Una abraçada amistosa, si us plau, ho necessito. És horrorós.

¾     I el Leandro? - pregunta espantat el gros amo.

¾     També plora. Ara mateix és estirat damunt el terra i no fa més que somicar.

¾     A veure, pensem! A això cal donar-li una solució, la Flamínia no pot faltar demà a la rua. El fill de l’alcalde feia uns ulls com a plats quan la mirava. On és l’Scaramouche? Tu cerca’l, Pierrot!

¾     Jo que sé! - respon aquest amb aire del que no vol saber-ne res de res.- Haurà fugit. Ja sabeu com és molt amic, una vegada ha armat la bronca, de desaparèixer. El que vingui darrere que hi busqui la solució. I si troba entremig unes faldilles, encara més!!

¾     Sí tot el que vulguis, però al mateix temps, és el de més ingeni i el més trapella. Ell sabrà com sortir-se’n de tot.

Poc després s’escolta una veu que torna alegrement del poble cantant amb veu abaritonada.

¾     Veniu molt content, Scaramouche.- inquireix recelós el Pantaleone.- Segurament la sort us ha estat propícia. Joc o dones?

¾     Mireu, és que la tavernera és vídua, força xamosa i anava ..., vós ja m’enteneu. Ens hem passat una estona força divertida i productiva. – Es treu unes quantes monedes d’or de la butxaca.- Demà m’ha promès que a canvi de més estona hi haurà més diners. Em sembla que sóc del seu grat. Ai! Aviat us deixaré i em convertiré amb taverner. I aquí què? Us veig esvarats.

¾     La Flamínia s’ha suïcidat.- Crida el Pantaleone.- Demà hem de fer una rua pel poble ... I el fill de  l’alcalde ...

Scaramouche queda pensatiu rere la seva emmascarada cara. S’acarona el front i durant una estona s’endevina que molts pensaments es creuen per la seva ment. Està concentrat cercant una solució al que sembla ser un atzucac indestructible. Finalment un somriure sarcàstic mou el seus llavis i diu:

¾     Això us treu de polleguera ... Vestiu a l’Arlette com la Flamínia i la pinteu com si fos una dama, també és jove i segurament colarà. Com que només l’ha vista dalt de l’escenari. Ja sabeu que quan aquests xitxarel·los joves s’encapritxen ràpidament de les dones maques, no es fixen en gaires coses. Tu, Arlette, després t’explico el que has de dir i com ho has de fer per no semblar curta. Com més callada i prudent millor. Per a tots.

¾     Però?- pregunta dubtós l’Arlequí mentre menja una cuixa de pollastre que havia sobrat del sopar- Què fem de la Flamínia. Eh? Scaramouche ...

Aquest queda pensatiu mentre tothom el mira.

¾     Ja està! La posem dins una caixa ben tapada i embolicada i l’enterrarem al proper poble. Si algú fa massa preguntes respondrem que ha marxat a veure la seva mare que està molt malalta. Ep! Parlant de tot! Queda alguna cosa per sopar. Tant exercici m’ha esgotat!  I només arribo, i em feu barrinar el cap.

S’asseu al costat del foc, agafa la cassola i tria una de les cuixes sobreres de pollastre. Aleshores sense miraments, ni per girar-se a mirar com treuen a la Flamínia del remolc aprofita per fer unes bones queixalades i un traguet de bon vi.  Poc després repenjat en uns coixins deixa anar a l’aire de la nit uns roncs que mostren clarament la seva indiferència al succeït. 

Miquel Pujol Mur