LLUITAR PER VÈNCER

“La vida es divideix en quatre sentiments: estimar, patir, lluitar i vèncer. El qui estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç”

Al Jordi des de ven jove li van inculcar l’esforç al treball i la superació per ser un home de bé. Havia nascut a una masia allunyada del poble i des de ven jove treballava de valent ajudant als pares a conrear la terra i cuidant els animals.  Recorda la mare que de petit li deia,  a la vida els sentiments més importants són:   estimar , patir, lluitar i vèncer, amb això et sortiràs de tot; perquè el que estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç.

Sempre tenia en ment aquelles paraules que l’havien ajudat a sortir de molts entrebancs a la vida. Amb molt esforç, combinant la feina a casa amb els estudis va aconseguir ser arribar a ser  enginyer agrònom.  Va construir una granja de vaques lleteres al costat de la masia. Va transformar els camps de conreu , en camps de farratge pels animals.  Tot amb maquinària moderna per fer les coses sense esforç, cosa que meravellava als pares que arribats a una edat avançada podien gaudir de les terres i els animals sense els esforços , que per la edat ja no podien fer. Treballava molt, però feia la feina que l’hi  agradava i per ell això era el més gran al·licient. Va reformar la masia amb tot el confort de les cases modernes, però li faltava una cosa per tenir la felicitat completa una persona a qui estimar.

Quan va conèixer la Montserrat les coses van canviar, mai havia tingut temps per sortir amb noies, i quasi arribava a la quarantena . Aquella joveneta que va arribar un dia a la masia demanat ajuda, ja que s’havia despistat del grup quan feien una travessa i s’havia perdut , ell la va acompanyar fins al poble. Van quedar en tornar-se a veure  i des de llavors cada dos per tres la noia anava a la masia amb una excusa o altre, li encantava aquell lloc i també el Jordi . L’amor aviat va sorgir entre ells.

Al cap d’un any és van casar i al cap de dos van tenir els bessons, dos xicots que van fer l’alegria de pares i avis. Van passar uns anys molt bons, on el treball i l’esforç es veia recompensat amb escreix, els nens creien entre entremaliats i bons nens. La Montserrat feia de mestre al poble veí i els nens anaven i tornaven amb ella. Avui  amb els cotxes no hi ha distàncies, -sempre deia l’àvia-. Abans aquest camí l’havien de fer caminant.

Un dia l’avi va desaparèixer i el van cercar tota la nit, al matí el van trobar darrera casa mort d’un infart, aquest va ser el primer contratemps.

 Després va venir la sotragada forta. La Montserrat es va començar a trobar malament i aviat li van diagnosticar un mal dolent. Primer la van operar, després la “quimio...” i llavors, dies i dies d’ensopiment i malestar.  Era una dona valenta i s’havia de lluitar. El Jordi li feia costat i l’ajudava en la lluita, ella havia fet seva la premissa que havien comentat tantes vegades   “el que pateix lluita i el que lluita venç”. Els nens ja adolescent ajudaven a la mare tot el que podien, a vegades ploraven en silenci, però davant li mostraven tot el seu suport, l’àvia ja gran feia tot el que podia per ajudar.

Van passar cinc d’anys que semblava que la cosa s’havia arreglat del tot,  la Montserrat es trobava bé, tornava a fer vida normal, fins havia tornat a treballar i semblava que el mal son havia quedat lluny. Els nois estaven a punt d’anar a la Universitat, quan el mal va tornar a treure les urpes de nou. Aquesta vegada per més que van lluitar, la malaltia va vèncer. La Montserrat fins l’últim moment va batallar per combatre el mal i quan va veure que no se’n sortiria   animava als seus a no deixar-se vèncer pel dolor ni el desànim quan ella no hi sigues. Resteu units i no us deixeu vèncer jo des d’on sigui vetllaré per vosaltres, us estimo molt - van ser les seves últimes paraules.

Avui el Jordi està abatut i trist, fa un més que ella els va deixar, els nois la setmana vinent marxen a estudiar fora, aquests dies han estat la seva força, ara tem molt més la solitud que li espera. De sobte sent una ma a l’espatlla, és la mare, la dona ja gran que amb un fil de veu li diu,

¾    Ens en sortirem fill. Tornarem a lluitar, ens aixecarem i tornarem a vèncer. Ella així ho volia.

20/03/2018/