L’OBRA D’ART DE LA PROFESSORA

Avui m’han posat en un greu compromís. La nostra professora ens ha mostrat orgullosament, a tota la classe, el que anomena la seva obra d’art. Ens ha presentat simplement un pal, un motxo i una galleda,  i ens ha demanat la nostra  valoració. No m’agrada opinar res en contra seu perquè en cau força bé. Redimonis!  És la meva professora i s’acosten els exàmens finals. Aleshores, només he gosat fer una lloança. No sigui que les meves notes, generalment justetes, no arribin a salvar l’any.  

M’he expressat d’aquesta forma:

¾     Oh estimada professora. Em meravella la seva obra, no ja pel seu valor  artístic sinó com una etèria sublimació d’allò més ideal i més alt del cel etern. Admiro l’estil volàtil del pal  grisenc, llarg i prim com símbol de la vida humana. Que comença en el no res i finalitza a dalt en el mànec verd. Verd com l’esperança del més enllà.

També el cubell vermell com la sang i amb la cobertura blanca, color de la puresa, per apaivagar les passions i els desigs humans. 

Vermell: sang.                         Gris: Vida.                      Verd: Esperança. 

Una meravellosa metàfora del tot i el res de la vida humana. 

Per mi:

Aquesta dona està una mica ximpleta. No s’ha adonat que això és simplement un pal de fregar, un motxo i una galleda.  

Ai! Aquests que es volem auto-anomenar artistes cada vegada s’imaginen el que no és. 

Tal vegada potser tindrà èxit en aquest món eixelebrat. Pobre humanitat! 

Miquel Pujol Mur.