dimarts, 25 de juliol de 2017

L’ESCAPADA DE CARNESTOLTES II

Una veu incitadora, fosca i queda, amb una sorprenent modulació, com si fos d’un país rar i llunyà li demana perdó en francès. Si no hagués estat pels seus desitjos de viure la gran festa de bon grat hauria perseguit  a la formosa dona. Però el moment màgic s’ha trencat i la dama ha fugit lleugera com una gasela a una habitació propera.  

El Joan té una invitació, pagada a preu d’or, a un palau de gran categoria que deixa els seus salons per gaudir dels excessos carnavalescos. Ja que vol tenir una aventura, només una en la seva vida, aquesta ha de ser extraordinària.  Una odissea completament especial i de categoria. 

Una gernació d’homes i de dones balla en la gran sala adornada amb mil oripells. Pren i es beu dues o tres copes de xampany de les cambreres o cambrers que passen contínuament. Altres servidors també li ofereixen en les seves safates algun petit piscolabis. Tant andrògina és la indumentària dels criats que el Joan li hauria fet por intentar tenir cap relació amb ells, al no saber reconèixer a quin sexe s’amaga sota la vestimenta. 

Aleshores ha vist a la mateixa dona amb qui ha ensopegat en el passadís de l’hotel. La gentil dama que l’havia fet sentir jove i ardent com si la meitat dels seus anys haguessin desaparegut de cop i volta. En el seu pensament es veu com un xicot de vint o vint-i-dos anys que vol perseguir la papallona d’un somni. Però en un pla menys idíl·lic, molt més carnal. Els miratges, la fantasia i la poesia de la joventut han quedat força enrere. 

Ha anat al seu encontre, ella sembla que també l’ha reconegut. Li demana per ballar una d’aquelles danses. Després, sense cap vergonya han seguit ballant, però el Joan ha aprofitat per buscar el cos a cos que li fes veure el seu anhel. Ella no fa cap signe d’estar molesta. Encara més, el seu entrecuix es mou inquiet contra el membre exaltat de l’home. 

Un cop parada la música la muller li demana suaument, amb aquella veu tan seva, una copa de xampany amb l’excusa de la set. Mentrestant s’asseu. El Joan ràpidament pren la copa d’una safata i li ofereix galantment. Ella li dona les gràcies amb el seu rar parlar. Una barreja de diferents parles. Ell li pregunta si per casualitat és catalana per la sonoritat de la seva veu. 

Ella li nega amb una rialla i li contesta:
¾     Sóc francesa, de Perpinyà, i per això potser alguna paraula té alguna semblança vocal, però he viscut molts anys a l’estranger.  

L’home li pregunta:
¾     Vostè deu ser casada? El seu marit la deixa sortir essent una dama tan desitjable. – ha estat a punt de dir femella, “femme” en francès però s’ha contingut.
¾     Mon mariè, és pescant “gamousinos”.
¾     “Gamousinos”, no sé que són.
¾     Jo crec que ell tampoc. Purament és una excusa per dissimular altres vicis i sortir amb el amigots.
¾     Beneït! Jo ha una dona com tu, la mantindria vigilada tot el dia. Ets meravellosa, ets la més formosa de totes les dones del món. Per cert,  com et dius? 

Continuarà ...   

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada