dimarts, 18 de juliol de 2017

L’AUTÒMAT AL METRO

Sóc el robot càmera núm. 4282 dotat dels màxims avanços tecnològics. He estat dissenyat especialment per fer una tasca periodística. Filmo les situacions del meu voltant i gravo les paraules i frases dites per la gent. Només per això i per desplaçar-me automàticament a on em manen sóc uns dels  autòmats més apreciats. 

Avui m’han enviat a veure el comportament humà en el metro, no solament als accessos, a les andanes  si no també dins als vagons. He de dir que al principi els meus circuits s’han curtcircuitat a l’escoltar la paraula: metro. No la entenc la paraula, millor dit si que sé que és un metro. Diccionari entrada dos. Aleshores el meu mecanisme electrònic fa un reset i el circuit tres recupera la idea: Unitat de longitud (o llargària) del sistema internacional equivalent a la longitud del trajecte recorregut en el buit per la llum, etc, etc. Quedo immòbil. La unitat transportadora no és mou. 

De cop rebo un cop al receptacle superior i la veu del operador diu: metropolitan. Una nova recerca i el circuit mestre comença a moure’s i els meus peus també. 

Després de recórrer el carrer, tros bastant llarg de camí, he baixat per unes escales sense caminar. Tot un mecanisme bastant rudimentari, sense gaire electrònica. Passada una sèrie d’entrebancs, com taquilles, barres per impedir el pas, hi ha humans que salten per sobre, i llargs passadissos entro dins el vagó del metro. 

Sóc a dintre i automàticament la gravadora s’ha posat en marxa. La gravació és borrosa. Algun dels humans m’ha empès a l’entrar i he anat a donar un cop al vidre de la porta del davant.  Un altre ha aprofitat l’ocasió i m’ha robat l’antena del costat esquerre. Recuperat l’equilibri filmo la situació. 

La majoria dels humans, sobretot un nombrós grup, els altres fan cara de suportar les circumstàncies, salten, criden i beuen d’estris de vidre o llauna. Un vomita en el racó d’una porta. Altre es pixa a una altra porta mentre el grupet el mig tapa. Les seves cares són suades i vermelles d’excitació. Van guarnits amb samarretes multicolors, bufandes i trompetes. El grup magnetòfon grava unes paraules, com: aliron, aliron, campions, campions. No sé a que es deuen aquestes manifestacions cridaneres.  

Aprofito que estan entretinguts, amb els seus càntics, per girar la plataforma i observar a l’altre costat. Unes dones joves, pintades i repintades també riuen. El circuit de memòria i seguretat fa que m’acosti a elles. Al grup de salvatges cridaners no, em fan por per la integritat del meu complicat mecanisme. Les dones (sexe femella/contraposada sexe mascle) al veure el meu lent moviment esclaten a riure. Les seves fortes rialles són tan agudes que el meu mecanisme de so no les suporta i no registra en la pantalla més que ratlles.  

Quan estic a un parell de metres, una em treu la llengua provocativament, com si voles ... no ho sé. Una altra fa un moviment amb el braç com si senyales una cosa entre les cames que no tinc, sóc simplement una maquina, sofisticada això si, però màquina. Novament el circuit diccionari cerca dibuixos per interpretar les senyals femenines. Sort que sóc un estri electrònic i no compren el significat total de les accions humanes, sinó el circuit quatre s’hauria cremat. La primera m’insinua un gest fregant-se els dits índex i polze. Novament el nano-circuit diccionari-enciclopèdia fa un reset per entendre el significat: Peles.  

Els meus dos objectius superior obren al màxim el seu diafragma per cercar profunditat d’imatge. Aleshores un altre gest em fa deturar. La dona alça la mà amb els dits tancats i només alça amunt el dit gros. El motor interior fa reset rere reset, el circuit diccionari ha esclatat, sense ell no hi ha tampoc memòria enciclopèdica.  

Quedo parat.  De cop s’obren les portes i un nou grup d’energúmens entra al vagó. De l’empenta travesso l’espai i surto projectat com un coet, sense tocar ni de peus a terra per l’altra porta. 

M’estavello contra una columna. Una velleta crida i em dóna un cop de bossa i em maleeix. Solament gravo: Vàndal. 

Quedo doblegat i fet malbé al terra. Cap circuit, ni cap sistema funciona. Tal vegada un fumet a electrònica cremada surt del meu cos. Resto immòbil com una desferra qualsevol. Passa un home vestit de guàrdia i mira el meu coll. 

Gravo les seves paraules amb el meu darrer buf electrònic: 

Sèrie Z núm. 4282 telèfon de recollida 12345678. Trucaré vinguin a recollir aquesta deixalla. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada