divendres, 26 de maig de 2017

DOS CURTS NEGRES

Potser inspirat en la Metamorfosis de Franz Kafka.

 Estic aclaparat sota la gruixuda manta. No hi ha gens de vigor al meu cos. Ni un bri de força sorgeix del meu interior. Miro el rellotge. És quiet com sospir de moribund. Ni una sola de les busques es mou dins l’esfera numerada. Només el soroll de la meva respiració, tènue i quasi inaudible si no fos pel silenci total, pertorba la quietud.  

Una busca, la petita, la del segons, inicia un lleuger tremolor. Però no és l’agulla, sinó un moviment imaginari de l’ull humà. Aquell lleuger tic, sense tac, retorna al seu lloc. Tot moviment es detura sense començar. 

Observo el reflex del rellotge en l’armari. Quietud i silenci impera dins la cambra. Jo, aixafat sota la calor i el pes de la roba, continuo immòbil. Resto quiet com si una armadura cuirassada em convertís en inerta mòmia. 

Potser inspirat en algun relat de Edgar Allan Poe 

La gota de sang no cau a terra. Resta a mig camí des del ganivet i de la carn esquinçada. Vermella i suspesa en l’aire sembla, ben bé, una marieta de negres punts. La meva mà que s’enfonsava en la pobra víctima, ja morta, no trenca ni malmet cap més teixit ni cap més òrgan.
 
Estic immòbil com el temps. El paroxisme interior de la meva acció està tranquil. El rellotge està quiet. Jo també, cap moviment ni desig d’apunyalar un altre cop. Resto caigut en un gran sopor, lleugerament inquiet. Sento la ràbia que em crema per dintre, però sense remordiment. Tot és silenci, tot és calma. De sobte se sent un suau xop de la vermella sang damunt les rajoles. 

Llavors, com una font que raja contínuament, el meu furor solta novament la meva força. Pres de salvatge desig com un possés torno a esquinçar i tallar la maleïda carn.  

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada