divendres, 12 de maig de 2017

BLANCANEUS.

La setmana passada vaig rebre un encàrrec bastant difícil de resoldre. Si no recordo malament alguna cosa així com: per què la Blancaneus no va casar-se amb cap dels set nans. De moment i sense pensar-m’ho gens va sortir-me l’ocurrència de que la tenien curta.   

Després vaig voler aprofundir més en el tema i vaig buscar els noms dels protectors de la noia: Vaig tenir-ne prou: A veure, si endevino una mica la filosofia de les dones, cosa prou difícil, però interesant. 

Noms del nans:
Mudet: a quina dona li pot agradar estar casada amb una persona que mai diu cap paraula amable ni afalagadora.  

Esternuts: una parella al costat que no fa més que estossegar i esternudar. Us imaginneu una escena intima i ell vinga i vinga a bufar i tossir sense parar. 

Vergonyós: mig tapant-se amb un coixí i dient, no me la miris que la tinc xica i així la pobra xicota res de res. 

Dormilega: malament, i si a més és gandul, pitjor. 

Feliç: perillosíssim, si és massa feliç no s’adonarà de les necessitats de la desitjosa noieta.  

Rondinaire: particularment amb un ser que sempre protesta no em sabria entendre. Prou difícil que és la vida, per tenir un corcó al costat. 

Savi: home el savi el que se las sap totes, no perdona ni una i a més s’ho creu. Crec que és el més vell, gros i barbut dels nans. 

Després d’estudiar la personalitat de cadascun, pobra Blancaneus no li quedava més esperança que esperar a veure si el príncep era millor. 

Després d’aquest discurset he de dir que segurament el tema és molt més profund i trist que la poma, la madrastra i el conte. La historia té noms i cognoms i els pobres nans eren nens de poca edat que treballaven a les mines triant els minerals. Pel seu treball es devien veure vells i desgastats al màxim. Van arribar a dictar-se tota una sèrie de lleis per protegir-los. 

El pare de la Maria Sophia es deia  Philipp Christoph von Erthal, Condestable del territori de Kurmainz des del 1719 fins al 1748. Tenia uns bons dots diplomàtics i és per això que en moltes ocasions havia de viatjar a l'estranger per entrevistar-se amb emperadors, reis i altes autoritats d'altres països. 

Però el 1741 va succeir un fet que va trasbalsar la vida de la família von Erthal, però sobretot de la jove Maria Sophia que va quedar-se sense mare. Al cap de dos anys, el 15 de maig de 1743 en Philipp es tornava a casar amb Claudia Elisabeth Maria von Venningen, nascuda Comtessa Imperial de Reichenstein.  

Era una dona autoritària que no va dubtar en afavorir als seus fills, fruit d'un anterior matrimoni, aprofitant les absències del seu marit.  La jove Marie Sophia va trobar-se convivint amb una dona egoista que es passava el dia mirant-se al bonic mirall de la seva cambra, regal del seu marit.  És un mirall impressionant, de 1,60 metres d'alçada i encara es pot veure en el museu del Spessart, al castell de Lohr. 

La història explica que la jove Maria Sophia va acabar morint jove i malalta. No ens costa gens imaginart-la mirant per la finestra de la seva cambra pensant en escapar-se. Fugint d’aquella dona que no l'estimava, escapant pel bosc del Spessart, creuant les set muntanyes, conegudes com les Höhenweg, i arribar allà on hi treballaven els nens miners extraient plata i coure, per cuidar-los. Esperant, potser, que algun dia un príncep ben plantat la tragués d'aquell malson. 

Malauradament la història real no va acabar com el conte i la jove va morir sense saber que la seva vida seria transformada en un conte de fades pels germans Grimm. 

Respecte a la poma enverinada hi ha certes fonts bibliogràfiques que descriuen un verí utilitzat per la madrastra. Es va introduir mitja poma en suc de belladona, un fruit que es troba fàcilment al Spessart.  

El fet de que una vegada en aquest estat narcotitzant els set nans posessin a la princesa en un sarcòfag de vidre no es d'estranyar a causa de la importància de la fabricació de vidre a la localitat de Lohr. 

De la realitat a la fantasia hi ha molta distància i pel que es veu en aquest conte hi ha suficient espai com per arribar a la Lluna. 

Miquel Pujol Mur.

2 comentaris: