dimarts, 17 de gener del 2017

CADA NIT

CADA NIT...



Cada nit, el meu cos cansat es deixa abraçar pels llençols blancs del meu llit.

Alliberada ja de la feixuga càrrega, el meu altre jo desconegut i incontrolable, es posa les ales per volar cap al mon oníric. Imperceptiblement, viatja a les profunditats del ésser primitiu que sóc i escorcolla els racons de la memòria i sentiments que una vegada van ser o potser van voler ser.

Paissatges coneguts o impensables, personatges del passat i present, emocions contingudes o pors superades comencen la seva dansa fantasiosa de colors.

Jo impotent la contemplo meravellada, contemplo  tot el que podia haver estat i no ha estat, aleshores com  en un  remolí em sento arrossegada i començo a formar part de l’espectacle i allà, recupero tot allò que desitjo, i  que ni jo mateixa sé que ho vull.

A voltes, sóc una nena petita i retrobo l’escalfor del cos de la meva mare, quan  anava a dormir amb ella, perquè tenia por; altres vegades, la felicitat que la incoherència i la llibertat em proporcionen és tan tan gran, que ni per un moment voldria retornar a la realitat.

Però també, la ira, els gelos, la impotència o l’anyorança, que es manifesten amb  la brutalitat de la realitat,  em sacsegen amb tanta intensitat que a vegades em desperto de cop, amb el cor bategant i el cos trasbalsat
.
Sento un cruixit, para i torna altre cop, paro l’orella, m’espanto, un cop més i finalment comprenc que és la fusta de l’armari .

Poc a poc em tranquilitzo i sense adonar-me’n, entro de nou  al món del no res.......

fins l’endemà.


Mercè

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada