També
és adient que recorrem la nostra terra i en aquesta ocasió visitàvem el lloc de
Biure i la seva església sota l’advocació de Sant Martí.
L’església
de Sant Martí és situada en un indret enlairat prop del mas vell de Biure, vora
la riera del Pontarró i el rec de Passavant, a la part central del municipi.
En
la consulta al diccionari Alcover-Moll de la variant Biure escrit amb b alta
ens remet a la més coneguda actualment de Viure amb b baixa i ens dóna aquesta
definició etimològica que després al llegir altre documentació ens sorprèn la
seva concordança.: incerta. En els textos medievals predomina la grafia amb b-:
Biure (doc. a. 1315, ap. Col. Bof. xxxix, 42); Biura (doc. a. 1359,
ap. Col. Bof. xii, 50). En un document de l'any 957 apareix el topònim
empordanès llatinitzat en la forma Bene-viver (Abadal CC, ii, 169, 173),
la qual, si no és una reconstrucció dels escribes, ens donaria com a origen de Biure
o Viure el llatí bĕne vīvĕre, ‘ben viure, bona vida’.
La
primera notícia de l’església i també del lloc, és de l’any 903 i es tracta de
l’Acta de Consagració. El 13 de desembre el bisbe Nantigis de la Seu d’Urgell
consagrava el lloc de Biure (in
territorio bergitanensi, in locum vocitatum Benevivere), l’església de Sant
Martí i la constituïa com a parròquia. Ho feia atenent els precs del baró de
Guadamir i els habitants del lloc que l’havien edificada.
També
es determina la quantitat de sis modis d’annona, tres sous i dos anyells a
pagar anualment pel sacerdot al servei de Santa Maria de la Seu.
Consagrada
pocs mesos després de Santa Maria de Vilada i Sant Andreu de Sagàs suposava la consolidació en la zona
capdavantera de la repoblació iniciada pel comte Guifré el Pelós.
L’església
de Biure és referenciada en l’acta de Consagració de Santa mria de la Seu
d’Urgell, dins el comtat de Berga, document del segle xX o del començament del
XI. Moltes terres d’aquest lloc foren cedides al llarg del segle XI a Ripoll
(1012) i a Santa Maria de la Seu d’Urgell(1041) per diferents homes piadosos.
L’any
1044 l’església torna a ser consagrada, la qual cosa indica una nova
construcció i el manteniment del nucli de població. Fou el bisbe Guillem Guifré
d’Urgell, germà del comte de Cerdanya qui consagra el nou edifici. L’acta
explica que ho féu a instancies dels habitants del lloc.
És
possible que Biure fos residència dels Templers des de la segona meitat del
segle XII fins a la seva extinció, a la primera meitat del segle XV. La visita del deganat del Berguedà l’any 1312
confirma el seu caràter parroquial. L’any 1371 pagava anualment a la Seu
d’Urgell quinze sous de dècima.
A
final s del segle XIV fou convertida en sufragània de Sant Andreu de Sagàs a
causa del descens de la població.
Al
segle XVIII hom afegí a l’edifici la capella lateral. Ha estat restaurada als
anys cinquanta del segle XX.
Església
romànica d'una sola nau coberta amb volta de canó i coronada per un elegant
absis de planta semicircular i cobert a quart d'esfera. L'absis és de la
mateixa amplada que la nau i té una finestra de doble esqueixada, amb un arc de
mig punt adovellat i decorada amb petites esferes o botons.
La
porta d'entrada al mur de ponent està formada per dos arcs de mig
punt en degradació. En aquest mateix mur hi ha una finestra similar a la
de l'absis. L'edifici no té cap tipus d'ornamentació, amb els murs totalment
llisos. L'aparell, molt regular, és de grans blocs de pedra quadrada col·locats
a trenca punt.
El campanar a
la façana oest és de cadireta que substituí un robust campanar de torre també
posterior. En aquesta façana hi ha l’altra finestra de les tres que il·luminen
la nau.
Sembla
ser que abans de l'any 1890 el bisbe de Vic, Josep Morgades, aleshores
administrador apostòlic de Solsona, retirà d'aquesta església una majestat
romànica per a guardar-la al Museu Episcopal de Vic. Malgrat aquesta notícia,
és difícil reconèixer la peça.
En
el seu interior hi ha la pica beneitera de l'església romànica. Presenta les
característiques pròpies d'una peça de finals del Romànic que es repeteix
formalment durant els primers segles del Gòtic a les zones rurals i pobres de
Catalunya. No presenta cap ornamentació i tot el cos és totalment llis. Cal
destacar la puresa de les seves formes i el bon treball de la pedra massissa.
De forma circular, un petit collarí també circular, separa la pica del peu,
també de formes arrodonides i molt massís.
Un
lloc de Bon viure i un bell indret per visitar. Quants racons del nostre país
desconeixem?
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada