Era l’aniversari de la Fina i el
seu marit ja no sabia que més regalar-li,
perquè la Fina era una dona que tenia de tot, era presumida, capritxosa i
frívola. Havia tingut la sort de
casar-se molt joveneta amb un senyor dotze anys més gran que ella, l’home
estava carregat de diners i a més a més era advocat i havia estat l’amo d’un
bufet. La Fina durant la seva vida
matrimonial només s’havia hagut de preocupar de portar la casa, amb ajuda, això
sí, i d’empolainar-se, ja que no havien tingut fills ni demés càrregues
familiars.
Per aquell aniversari, en
Ricardo, que així es deia el marit de la Fina, va decidir de regalar-li un
gosset, ja n’havien tingut un altre, però
feia temps que el varen haver de sacrificar degut a una malaltia molt
greu. En Ricardo es va presentar a casa
amb un gran paquet guarnit amb un gran llaç i la Fina en desfer-lo i veure el
gosset es va enfadar una mica, perquè havia dit i redit que no volia mai més un
altre gos, ja que quan es va morir la Lilí s’ho va passar molt malament. El pobre home va haver de batallar força
perquè la seva dona acceptés l’animaló i es que en Ricardo des de que s’havia
jubilat vivia amargat, perquè la Fina no el deixava tranquil, tot el dia dient-li
com vestir-se, fent-li posar cremes per les arrugues, fent-se acompanyar quan
anava de compres, etc. etc. Així que
l’home va pensar - si li compro un gos potser s’entretindrà amb
ell i a mi em deixarà tranquil- .
Quan en Ricardo va entrar a la
botiga de mascotes el primer gos que va veure era un Schnauzer miniatura de
color plata i en va quedar encisat, era un gosset de pura raça i amb pedigrí,
cosa que l’encaria força, però ja no se’n va mirar cap més. I així fou com el Fura va arribar a casa del
matrimoni.
La Fina va trigar ben poc a
agafar-li estimació, i com que era un cadell molt entremaliat estava tot el dia
ocupada anant-li al darrera recollint les coses que feia córrer d’un lloc a
l’altre, mentrestant en Ricardo respirava tranquil, havia tingut una bona
pensada, almenys estaria una temporada podent fer el que més li vingués de gust
sense haver d’estar pendent dels capritxos de la seva dona.
El gos que es deia Fura ja des
dels seus orígens era una veritable fura, fent honor a la seva raça no parava
de fer forats a la terra i furgar per trobar ratolins, ja que aquests gossos en són uns grans caçadors i
també buscadors de tòfones. En pocs dies
els va deixar el jardí ple de forats i la dona desesperada només tenia feina a
banyar-lo una i tantes vegades com fos necessari.
--La mestressa no em deixa tranquil, quina
dona més “plasta”…!, aigua i més aigua i el que més m’agrada a mi és la terra per fer
forats i més forats... i rebolcar-me damunt
la gespa i embrutar-me i ensumar l’olor de les arrels… --.
La Fina amb ajuda de professionals
va aconseguir que el gos perdés el interès pels forats del jardí i en canvi el
portava cada mes o inclús més sovint a la perruqueria canina per què li tallessin
i li retallessin el pèl, els bigotis, i tot el què convingués. En Ricardo
estava encantat però el Fura estava més que fastiguejat.
--Quina merda de vida!, aquesta dona es
pensa que pot jugar amb mi com si fos un
ninot…!, anar-me fent tallant el pèl,
algun dia li ensenyaré els pinyols a aquella figa
flor de perruquera, però què s’han cregut
que soc jo?, un titella o bé un gos?.—
Quan vingué la tardor i més tard
l’hivern, allò si que va ser el súmmum, la mestressa del Fura va començar a
portar-lo de compres per tal d’adquirir els modelets d’abric, que si impermeables per a la pluja
amb les seves corresponents botetes, que si jerseiets, que si abriguets amb
caputxa, etc, etc. Quan sortien a passejar el pobre gos ja no sabia on
amagar-se.
--Quin ridícul més espantós que
em fa fer la mestressa, quan em trobo amb altres individus de la meva espècie que van a pèl, em
miren d’una manera que em voldria fondre!,... he de mirar de trobar-hi una
solució…!.—
I vet aquí que un dia el
matrimoni va fer una sortida de cap de setmana a una casa rural prop del
Pirineu, mentre passejaven pel bosc la Fina es va entrebancar i va caure amb la
mala sort de que es va trencar la tíbia.
Amb tot l’enrenou que es va muntar es varen oblidar del Fura, que aprofitant
l’ocasió es va posar a córrer envers el bosc.
Quan la parella va arribar a l’hospital,
en Ricardo és recordà del gos,
però estava massa atabalat amb l’accident de la seva dona i va deixar
per més endavant la recerca de l’animal.
En Fura corria i corria pel bosc,
lliure com una fulla empesa pel vent. Volia canviar de vida i segur que ho
aconseguiria, segur que trobaria uns nous propietaris que el tractarien com el
que era : un gos amb totes les de la
llei!. Però això ja serà una altra
historia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada