dissabte, 14 de maig del 2016

PENSAMENTS DE GOS




Era l’aniversari de la Fina i el seu marit  ja no sabia que més regalar-li, perquè la Fina era una dona que tenia de tot, era presumida, capritxosa i frívola.  Havia tingut la sort de casar-se molt joveneta amb un senyor dotze anys més gran que ella, l’home estava carregat de diners i a més a més era advocat i havia estat l’amo d’un bufet.  La Fina durant la seva vida matrimonial només s’havia hagut de preocupar de portar la casa, amb ajuda, això sí, i d’empolainar-se, ja que no havien tingut fills ni demés càrregues familiars.
Per aquell aniversari, en Ricardo, que així es deia el marit de la Fina, va decidir de regalar-li un gosset, ja n’havien tingut un altre, però  feia temps que el varen haver de sacrificar degut a una malaltia molt greu.  En Ricardo es va presentar a casa amb un gran paquet guarnit amb un gran llaç i la Fina en desfer-lo i veure el gosset es va enfadar una mica, perquè havia dit i redit que no volia mai més un altre gos, ja que quan es va morir la Lilí s’ho va passar molt malament.  El pobre home va haver de batallar força perquè la seva dona acceptés l’animaló i es que en Ricardo des de que s’havia jubilat vivia amargat, perquè la Fina no el deixava tranquil, tot el dia dient-li com vestir-se, fent-li posar cremes per les arrugues, fent-se acompanyar quan anava de compres, etc. etc.  Així que l’home va pensar   - si li compro un gos potser s’entretindrà amb ell i a mi em deixarà tranquil- .
Quan en Ricardo va entrar a la botiga de mascotes el primer gos que va veure era un Schnauzer miniatura de color plata i en va quedar encisat, era un gosset de pura raça i amb pedigrí, cosa que l’encaria força, però ja no se’n va mirar cap més.  I així fou com el Fura va arribar a casa del matrimoni.
La Fina va trigar ben poc a agafar-li estimació, i com que era un cadell molt entremaliat estava tot el dia ocupada anant-li al darrera recollint les coses que feia córrer d’un lloc a l’altre, mentrestant en Ricardo respirava tranquil, havia tingut una bona pensada, almenys estaria una temporada podent fer el que més li vingués de gust sense haver d’estar pendent dels capritxos de la seva dona.
El gos que es deia Fura ja des dels seus orígens era una veritable fura, fent honor a la seva raça no parava de fer forats a la terra i furgar per trobar ratolins, ja que  aquests gossos en són uns grans caçadors i també buscadors de tòfones.  En pocs dies els va deixar el jardí ple de forats i la dona desesperada només tenia feina a banyar-lo una i tantes vegades com fos necessari.

 --La mestressa no em deixa tranquil, quina dona més “plasta”…!, aigua i més aigua i                           el que més m’agrada a mi és la terra per fer forats i més forats... i  rebolcar-me damunt la gespa i embrutar-me i ensumar l’olor de les arrels… --.

La Fina amb ajuda de professionals va aconseguir que el gos perdés el interès pels forats del jardí i en canvi el portava cada mes o inclús més sovint a la perruqueria canina per què li tallessin i li retallessin el pèl, els bigotis, i tot el què convingués. En Ricardo estava encantat però el Fura estava més que  fastiguejat.
    --Quina merda de vida!, aquesta dona es pensa que pot jugar amb mi com si fos un
      ninot…!, anar-me fent tallant el pèl, algun dia li ensenyaré els pinyols a aquella figa
      flor de perruquera, però què s’han cregut que soc jo?, un titella o bé un gos?.—
Quan vingué la tardor i més tard l’hivern, allò si que va ser el súmmum, la mestressa del Fura va començar a portar-lo de compres per tal d’adquirir els modelets  d’abric, que si impermeables per a la pluja amb les seves corresponents botetes, que si jerseiets, que si abriguets amb caputxa, etc, etc. Quan sortien a passejar el pobre gos ja no sabia on amagar-se.

--Quin ridícul més espantós que em fa fer la mestressa, quan em trobo amb altres  individus de la meva espècie que van a pèl, em miren d’una manera que em voldria fondre!,... he de mirar de trobar-hi una solució…!.—

I vet aquí que un dia el matrimoni va fer una sortida de cap de setmana a una casa rural prop del Pirineu, mentre passejaven pel bosc la Fina es va entrebancar i va caure amb la mala sort de que es va trencar la tíbia.  Amb tot l’enrenou que es va muntar es varen oblidar del Fura, que aprofitant l’ocasió es va posar a córrer envers el bosc.  Quan la parella va arribar a l’hospital,  en Ricardo és recordà del gos,  però estava massa atabalat amb l’accident de la seva dona i va deixar per més endavant la recerca de l’animal.
En Fura corria i corria pel bosc, lliure com una fulla empesa pel vent. Volia canviar de vida i segur que ho aconseguiria, segur que trobaria uns nous propietaris que el tractarien com el que era :  un gos amb totes les de la llei!.  Però això ja serà una altra historia.

Mª Rosa Boatella  Roset

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada