ÀNECS I PEIXOS A L'AIGUA

(Conte infantil)

Paraules: Gironella, el pont vell, els ànecs i el riu.

El Bernat es feia pagues d’anar a jugar amb  els ànecs a prop del riu aquella tarda al sortir de l’escola. Feia un dia assolellat i a més ja s’havia allargat un xic, però a la mare li havia sortit un entrebanc i no podia dur-li,

¾   Mama  que m’ho vas prometre.
¾   Avui m’ha sortit un feina que no hi contava, potser demà.
¾   Això ja m’ho vas dir ahir,  i també la setmana passada.
¾   Anem a casa i després de berenar ja en parlarem.

La dona va pensar que el nen tenia raó, cada dia buscava una excusa  per no acompanyar al nen a jugar i veure als ànecs a la llera del riu. Llavors se li va acudir que la filla gran  aquell dia no tenia activitats extres i li podia acompanyar. La Mireia va protestar una mica, això d’acompanyar aquell mocós de cinc anys... però s’estimava al  germà i també tenia ganes de sortir una mica i va dir que ho faria. Això si, se’n va portar el mòbil a la bossa.

El Bernat i la Mireia van travessar l’estret carrer de la vila i van agafar  la baixada cap el riu que travessa el poble. L’aigua baixava tranquil·la i brillava sota aquell sol baix que s’acostava a ponent.  El nen va córrer cap a vora l’aigua on una colla d’ànecs  estaven xipollejant, portava engrunes de pa en una bossa i les hi anava tirant, tot seguit els animals tot fent quac... quac... s’acostaven cap el petit, hi aquest s’ho  passava molt bé.

¾   Bernat, no t’acostis massa a l’aigua que podries caure.
¾   Mira, mira que estant contents amb el pa que els porto.
¾   Ves amb compte! No tiris pedres que els pots fer mal.
¾   Son molt petites, ei... és pensen que son pa...

La Mireia estava al costat, però tenia el mòbil a la ma i estava mirant els Whats-Apps  que rebia, encara que no treia l’ull del nen no fos cas que tingués un ensurt. De sobte va veure un missatge del Raül  ,  “Vine, estic a l’altre cantó del pont” ella es va apressar a contestar, “Vine tu, que no puc deixar el meu germà”  Un nou missatge, “ ens trobem sota les arcades del pont?” El pont vell de Gironella  s’aixeca  majestuós  a uns dos-cents metres on estaven ells, la noia va escriure – “D’aqui cinc minuts vinc...” i ràpidament la resposta , “Ok”

Llavors la feina de la Mireia va ser convèncer al  Bernat per anar cap el pont. Li va explicar que allà sota el pont hi havien uns peixos de tots els colors, com mai havia vist. El nen es va entusiasmar, va dir adéu als ànecs  i ja el tenim corrent cap a sota el pont desitjos per veure aquells peixos tan especials.

El Raül i la Mireia és van trobar sota el pont just als cinc minuts quedats. El nen frisava per veure els  peixos de colors i aquests no eren enlloc. La parelleta amb complicitat li van dir que segurament havien pujat riu amunt i si caminaven una mica potser els veurien. Els tres van començar a passejar amunt per  la llera del riu. De sobte el nen va exclamar;

¾   Aquí, aquí són els peixos de colors. Que bonics....mireu com juguen.

Allà dins l’aigua una colla de peixos és bellugaven, nadaven junts, com si juguessin. Els últims raigs de sol de la tarda és reflectien dintre l’aigua i donaven uns tons clars, brillants , grocs, verds, ataronjats ... a les aigües i aquells animalons grisos i foscos ara brillaven, transparents, platejats i de tots colors. La màgia d’aquell cap tard assolellat de febrer .

¾   Quan ho expliqui a la mama no s’ho creure. –repetia el nen.

El Bernat estava alegre i  feliç. Havia jugat amb els ànecs i havia vist els peixos de colors.  La Mireia, feliç, havia gaudit de la tarda en companyia del seu  millor amic, a més ells sols , bé tres amb el nen, però sense les pesades de les seves amigues del Insti. La mare  havia pogut fer la feina amb tranquil·litat.  Així que tots contents.
 

26/01/2016/