L’ALBERT. (Relat negre)

El noi està assegut a la taula en una fosca habitació. Davant seu una agenda, dues cartes i a prop seu un bolígraf. L’agenda és més aviat un quadern escolar on ha anat escrivint vivències de la seva vida. Fullejant retrocedeix a la seva infantesa, és el fill de l’enterramorts, aquesta era la funció del seu pare en el poble. I ell, per tant, era l’únic fill de funcionari de pompes fúnebres. De l’home que acomiadava i donava el darrer viatge als difunts. 

A més el noi era una mica retardat i en diversos problemes d’indole nerviosa que utilitzaven els altres nois de col·legi per fer-ne escarni. Potser aquest altres escolars no eren tampoc gaire més intel·ligents, tal vegada la paraula justa a emprar hauria ser que eren una mica més vius o de més mala fe. 

Com tot fil d’un poble petit va haver d’judar al seu pare en petits menesters de la feina. El treball en un principi el va atemorir però pasades les primeres ocasions va acostumar-se. 

Els anys passen i les circumstàncies també. L’Albert s’ha presentat a diverses convocatòries de feina. Malgrat la curta durada dels treballs sempre ha complert satisfactòriament. Mira amb odi les dues cartes damunt la taula. En una  li han denegat una feina i l’altra és la de la xicota que li diu que s’ha promès amb el noi de Can Erola, una de les masies més important de la contrada, i que s’allibera del seu compromís. A la carta li posa ben clar val molt més ser mestressa d’un mas que la dona del enterramorts.

Les dues notícies en el mateix dia han suposat una gran davallada en els ànims de l’Albert i assegut davant l’escriptori els seus pensaments no poden ser més negatius. Escoltem “in mente” els seus pensaments.

Sóc aquí, a casa, davant de la taula, amb la paraules escrites en color vermell al meu quadern. El cap en volta, una somnolència abassegadora s’apodera del meu cos. Ja ho sé, són els nervis que em pugen al cap i si no els calmo amb una píndola o dormint començo a estossegar, a fer moviments estranys, fins i tot aclaparat de l’intens dolor en alguna ocasió he provat de saltar per la finestra. En aquesta vegada la cura ha estat el son.  

Un son profund i maldestre no m’ha permès descansar. Tot era embolicat en la meva ment. Les paraules en color vermell sorgien una i altra vegada des del més profund del meu cervell. Rebolcant-se un i altre cop amb els meus més negres pensaments. Quan pensava que estaven dominades brotaven com una heura que arrapant-se al meu cos em treia tota la saba i em deixava inert, com mort. Aleshores els pensaments volaven entorn de l’arbre i del cementiri. Sí, allà on el carreter es va treure la vida. Molt sovint el veig entremig de clars i ombres amb el cap malgirbat i la llengua a fora.   

O en el riu on la Sabina va llençar-se al saber que el seu xicot és casava amb una noia que havia conegut a la mili i a qui va deixar embarassada.  La va treure del riu el meu pare, rígida com un arbre tallat a cops de destral per un maldestre llenyataire. Tenia els ulls oberts com demanant perdó al cel pel seu òbit voluntari. A les mans s’havia lligat un rosari.  

Em eixoriveixo sobresaltat, els ulls vermellosos com les lletres de l’escrit, els cabells rinxolats i els pèls dels braços eriçats de por i mals pensaments. Busco en els calaixos de la calaixera fins que en un racó oblidat trobo la corda del carreter i també el rosari de la Sabina. Me’ls vaig quedar com a  previsió de moments insuportables. 

He agafat la llibreta de col·legi, on ballen desordenades les paraules i he començat a escriure el meu acomiadament. 

No vull culpar a ningú, només una persona és la causant del meu desori. No posaré el nom però ella ja ho sap... 

Miquel Pujol Mur.