dissabte, 22 de febrer del 2014

LA PADRINA


 
Mentre baixava caminant per aquell carrer estret i pedregós, anava pensant en que era allò que l’empenyia a tornar a allà en aquell barri de pescadors de la ciutat marítima on havia viscut anys enrere hi que feia tant de temps que no hi tornava. Des que va començar a estudiar a la universitat i els seus pares es van canviar de ciutat, no hi havia tornat més.

No sabia ben bé que, una força feia dies que l’empenyia a tornar allà, i avui que tenia festa a l’hospital havia decidit anar-hi.

Al arribar a l’estret carrer que abocava a mar, va contemplar estupefacta com res havia canviat amb aquest 20 anys ; bé, si, tot estava més vell i més deixat que abans, llavors es veien flors a les finestres i balcons i el terra del carrer lluïa ben escombrat, ara porqueries i immundícies s’hi aplegaven en diferents indrets.

Va aturar-se davant el número 29, i decidida va trucar a la porta. Ningú obria tot i que va sentir una remor al seu interior; llavors va empentar la porta i aquesta es va obrir. Una forta olor a tancat i a malalt li va empudegar el nas; mentre que una tènue veu sortia de l’interior d’una cambra. Va dirigir-se cap allà amb pas segur, mentre cridava

¾   Mundeta! Que ets aquí

Quan va entrar a l’habitació va trobar la dona damunt del llit esbufegant, mentre l’olor a malaltia i a pixums era molt més intensa. Es va acostar al llit i la dona va obrir els ulls, mentre amb veu molt baixa deia,

¾   Per fi has vingut, fa tants dies que t’esperava

¾   Quants temps  fa que estàs així? Te’ns molta febre

¾   No ho se, unes dues setmanes, de primer encara podia aixecar-me, però fa tres dies que no em puc moure del llit. –diu amb veu molt dèbil.

¾   Tranquil·la, ara ja soc aquí, primer cal trucar a una ambulància.

La Mundeta fa tres  dies que es a l’hospital i ja s’està recuperant una miqueta. La doctora Soler l’entra a visitar-la. La dona li somriu.

¾   Veig que estàs millor però no podràs tornar a viure sola. T’estic buscant lloc a una residencia  perquè passis els final de la teva vida tranquil·la. Aviat hauries mort si no arribo a venir.

¾   Sabia que vindries, feia dies que et cridava i sabia que la meva fillola no em deixaria morir sola. Faré el que tu diguis perquè  he tingut un bon ensurt i a 92 anys no s’ha de ser tan tossut i voler viure sol.

¾   Aquesta es la meva Mundeta, la que recordo de quan era una petita i em cuidava i em portava a l’escola. Estaràs tres o quatre dies més aquí i llavors ja veure’m el lloc on hi trobo una plaça disponible.

¾   Gràcies noia. Ets una bona minyona.

Després de fer un petó a la galta d’aquella dona, la doctora surt de l’habitació pensant en lo estrany que va ser la força que va sentir i que la va empènyer a anar allà en aquell barri on havia viscut i on li quedava aquella personeta que l’havia cuidat quan era petita, que era com una segona mare per ella, i a qui  afectuosament li deia padrina, i de qui feia anys i panys que no en sabia res.

22/02/2014

 

2 comentaris:

  1. De vegades la vida té coses insòlites...És curiós que la metgessa sentís la crida de la persona que l'havia cuidat, és una mica la força de l'estimació!
    Petonets Anna.

    ResponElimina
  2. Moltes persones han sentit la crida d'alguna persona estimada que els necessitava o que estava en perill. Hi ha coses tan estranyes a l'Univers que desconeixem..
    Petonets màgics

    ResponElimina