ISARDS, CÈRVOLS I CABIROLS

 

Sempre m’han agradat els bòvids salvatges. Fa dos anys,  per Setmana Santa vaig pujar a la  Nou de Berguedà, per recórrer aquells indrets boscosos,  on temps enrere, havien  re-introduït cérvols i cabirols, espècies en perill d’extinció; volia observar-los.  Durant tres dies, amb el Joan de guia,  me’l  van recomanar a l’hostal, vaig fer una sèrie d’excursions per l’entorn, on vaig descobrir a més de la flora i la fauna, uns paisatges fabulosos .

 

El primer lloc que vam anar va ser el Callaràs, vam sortir molt aviat , encara era fosc. En arribar al Serrat de Fulleracs,  just començava a sortir el sol. Quin  paisatge!  El Pedraforca, s’alçava majestuós, les serres  del Cadí, Ensija,...  els primers raigs de sol les il·luminaven . Més enllà el Puigllançada;  fins el Puigmal treia el nas. Seguirem pel  Portell  del Porc,  Bec de la Roca i  la Balma de Crist. Baixant per una vaga de pi roig, el Joan em va senyalar amb el dit, no fer soroll. Oh, meravella! Dos isards petitons que els estava alletant la mare. Quina espectacle, vaig copsar amb la càmera. Caminant pel pla del Callaràs, amb el verd  intens de l’herba primaveral, i les  eugues i  vaques que pasturant,  quin lloc més  idíl·lic.

 

El Sobrepuny,  altre  excursió  obligada. La  pujada és forta però d’allà dalt s’albira gairebé tot Catalunya. Sembla que toquem el cel amb la mà. Baixant  cinc cérvols van passar prop  nostre,  la cornamenta   em van meravellar,  tant ramificada, encara que a vegades se’ls pot enredar  amb els vailets, diuen que fins hi tot algun ha mort.

 

Després la vall de Malanyeu. Un poblet de postal,  de cases disseminades;  al Graell, vam pujar per  unes escales entre les roques al bell mig del torrent. Vam treure el nas per la Foradada, llavors vam baixar per la font de les Travesses,  lloc ombrívol, quan el vent encara no havia tombat els faigs centenaris. Ja de tornada, passada la collada de Sant Isidre vam trobar un ramat de cabirols; quina bellesa d’animals trescant!  Ens vam adonar que  un no podia  seguir;  semblava  ferit. Els altres s’allunyaven, però aquest no podia córrer, arrossegava  una  pota. El Joan si va apropar, no es volia pas deixar agafar, finalment  ho vàrem aconseguir;  Pobre!  la tenia  trencada. Ens el vam emportar.  A casa  el Joan l’hi va immobilitzà, amb una fusta llarga, i embenant tota la cama. El  Joan em va explicar  que això ho havia aprés del seu avi;  se’l  quedarà uns dies  a casa, abans de tornar –lo al  bosc.

 

El dia que va deixar anar el cabirol al bosc, jo vaig tornar-hi a pujar.  Vam ser-hi tots dos.  L’animal , no sabia si anar-se’n a quedar-se amb nosaltres.  Estava agraït, amb la cama ja lliure de l'embenatge, finalment va fer quatre saltirons  pel nostre entorn i feliç és va allunyar  bosc enllà.

 

D’això ja en fa dos anys. De llavors encà hi vaig  pujar-hi altres vegades.

 

Avui visc al berguedà, amb el Joan, que a més de la passió  pels  animals compartim moltes altres coses.

 

   -març de 2013-

 

 

RECORDANCES.

La font de la Maiola, diu un cartell posat al costat de l’entrada. Miro a dins i el veig els dos bancs de pedra i enmig al fons la pica i la canella d’on surt un rajolí d’aigua.

M’atanso i poso la mà dins de l’aigua. Em trobo cansat, fa dies que no caminava i potser he arriscat massa al fer aquesta sortida. M’assec al pedrís i poc a poc la frescor de l’ambient tancat i humit refresca el meu cos. No sé si passa a tothom però personalment quan el meu cos perd la temperatura habitual el meu cap comença a pensar el què denomino pel·lícules.

Repasso successos, impressions, trobades i contactes personals. D’uns estic orgullós , d’altres no, penso que podia haver respòs millor al problema i en altres penso que el meu oponent, sigui home o dona, va deixar-se dominar per les passions personals.

Malauradament quan ens dominen les passions la majoria, per què hi ha pocs que se’n salvin, perdem la lògica cordura.

El dringar de l’aigua en la pica en ressona com certa cançó que em brolla interiorment. Són unes paraules moltes vegades sentides.

¾    Noi, camina que farem tard.

Temps d’infantesa, pujava amb la mare i el pare a un camp a passar la tarda, menjar un tros de pa amb oli i una pressa de xocolata. I com a pagès no es poden desaprofitar les ocasions també a recollir herba. A la vesprada baixaven carregats, jo emmurriat caminava poc a poc, fins escoltar les paraules que m’animaven. 

Records d’infant que reviuen la vida en la ment d’un adult.  

Molts cops voldria tornar a escoltar els reganys dels pares però com tota vivència va haver el seu moment i quan ara els recordem quan són tant lluny com les persones estimades que ens acompanyaven. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LA ÚLTIMA COPA

Era la vuitena copa de Whisky de la nit, encara que abans ja havia pres mitja ampolla de Wodka i algunes copes de Pernod, no s’aguanta dret i ja en demana una altre. La Gràcia si va quadrar i li va dir que s’havia acabat,  que havia de marxar,  volia tancar el bar, eren prop les quatre de la matinada i era l’únic client. L’home es va empipar molt i va dir un seguit d’improperis . Es negava a marxar, llavors  la dona el va agafar per les espatlles i el va treure al defora.

Caminava tomballejant-se, va fer quatre passes i va arribar just al banc de la plaça i allà es va tombar per dormir la mona. Al matí una ambulància el portava en coma cap a l’hospital.

No massa lluny d’allà en un pis vell,  brut i mig enrunat una dona prenia la primera copa de ratafia del  matí. Es va preparar una torrada, la va untar amb una cosa untuosa i després i un bon got de llet calenta amb un generós raig d’anís.  Intentava agafar forces per afrontar l’arribada del marit. Quan passava la nit fora i arribava begut a aquelles hores de la matinada no sabia quina li podia caure des de tota mena d’insults fins a una bona  pallissa. Estava acovardida i el seu únic refugi era l’alcohol, encara que ella tenia un límit, intentava no passar mai certa ratlla, just el punt per poder fer  suportable aquella miserable vida que vivia.

Li estranyava la tardança d’aquell dia,  feia estona que tenia el dinar preparat i i aquella hora sempre feia cap, cap a casa. Va ser llavors quan trucant a la porta. Per fi! –pensa la dona-. Queda sorpresa quan veu la policia davant seu, i li dona la noticia. El seu home  havia mort feia una estona a l’hospital  d’un coma etílic. La dona queda pàl·lida, com una estàtua. Ni un sol mot surt de la seva gola.

Va posar-se una copa de ratafia, i la va deixar sobre la taula, llavors va agafar totes les ampolles d’alcohol que hi havia a la casa i les va buidar per l’aigüera, mitges ampolles de whisky, vermut, anís, conyac, ratafia, wodka...  tot avall.  S’ha acabat! Mai més entrarà una gota d’alcohol dintre aquesta casa. Aquesta es la última copa,  sóc conscient que em costarà, però tot els esforços seran pocs per intentar recuperar el meu fill, que fa quatre anys em vam prendre els dels serveis socials, al·legant que no podia créixer en un  ambient d’alcohòlics. Pensant en el seu fill va intentar beure d’aquella última copa, - ja deu tenir 10 anys , Com deu ser? des que el seu pare el va pegar, no ha volgut tornar més– pensava- Només va fer un glop de la beguda, la resta  ho va llençar també per l’aigüera.

  – 17 d’abril de 2013-

FER CAMÍ, UNA CONSTANT.

L’home marxa pensatiu pel camí. Fa molta estona que camina i els peus són lassats de tant caminar.

Van sortir tota la colla junts, com un estol d’ocells sortits del niu, però un després de l’altre han anat desapareixent.

Uns han seguit un veral diferent entremig de pins.

Una parelleta han decidit celebra el sant pel seu compte i han trobat un lloc arrecerat per intercanviar moixaines.

Dues dones caminen ràpidament i han marxat pel corriol mentre enraonaven i donàvem rialles.

I el jovent, lleuger i alegroi han trobat una drecera por on han volat com ocells lliures de qualsevol opressió i vigilància.

L’home camina tal vegada alegre, ja què te aquella felicitat interna que fa que la solitud no sigui un problema a la vida.

Un pas i un altre l’apropen a la meta final. La ruta es ben assenyalada com molts dels camins que ens marquen les circumstancies vitals.

Veu primer un punt fosc a la dreta del caminoi just en el punt que més endavant es converteix en una pista ample i tranquil·la de terra. Potser la pau final, el camí pla i suau quan les passions no manen el pensament.

Avançar i fer camí són similars tant en la vida com en una excursió.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LES AMPOLLES I LES DONES.

Les ampolles eren arrenglerades davant seu. Les mirava una a una i volia que cadascuna l’hi expliques part de la seva vida. 

Sol en la sala a les penombres i assegut en el sofà les observava com volen traure l’entrellat del per què havien estat creades.

Whisky, la seva imaginació volava vers les terres d’Escòcia, els lands, les planures d’herbei on es perdia la vista en l’horitzó. L’aigua vit dels antics druides. 

Ratafia segons veus informades un licor que pot servir per guarir certs malestars intestinals. Pensava que per això havia l’anomenada aigua del Carme.

Vermut, vi macerat en herbes bo per obrir l’apetit mentre arriba l’hora del dinar.

Anís i pernod dos elements assimilats.

Més les ampolles no li transmetien cap idea nova. Només la seva presencia l’excitava el pensament. Què eren i quina part tenien en la seva vida.

Vermut abans de dinar amb els amics a la tasca de cal Mosques, bareto baratero juvenil. Un record d’aquells nois i noies que van ser els companys en el temps que comença la vida. La Núria, el primer esclat d’un innocent amor.

La ratafia de la iaia, feta amb amor i carregada de nous verdes. Aspre i forta com ho era aquella dona que venint de muntanya havia creat una família i havia tirat la casa endavant malgrat l’eterna simplicitat del iaio. Potser dins el seu subconscient la imatge de la jove del primer pis que baixava els graons talonejant els primers tacons. La Marta, que n’era de bonica era amb el seu somrís encantador.

Anís, l’olor l¡ hi recordà el singular alè que feia la boca del iaio carregat d’un fi sabor a aiguardent i comí. Que n’era de bona persona malgrat el seu no saber mai quina decisió prendre. Per què es deia a sí mateix la dona ja dirà que s’ha de fer. La Maria; la filla del Pepe, l’amic de copes de l’avi; lleugera com l’aire i tendra mallerenga al mateix temps, amb un parlar melodiós com el cant dels ocells.

Whisky els diumenges a la tarda. Un mitja per trencar la gelor de la timidesa i demanar ballar amb les noies estrangeres a la costa. Potser trencava alguna cosa però si que era segur que afluixava, els genolls que ballaven sols i també la xerrera. La Meredith, pell roja i explosiva com bona nord-americana amb una concepció nova de la forma de viure. Un aire renovador i vibrant vivia dins la noia de Kansas.  

Pernod, l’amor de platja ja més gran a Roses. Aquella dona i el seu marit que només prenien pernod barrejat amb una mica d’aigua freda i en trascolaven un rere l’altre. Suzette, la dona l’encisa amb aquella veu forta.  Era un espectacle veure-la moure’s i caminar amb desimboltura vestida amb un biquini minúscul que per un jove sobre els vint-i-cinc l’arborava i desfeia.

Tot d’una s’aixeca del sofà. Amb el braç aparta les ampolles pràcticament buides fent-les caure a l’altre cantó de la taula. Les ampolles cauen amb estrèpit i fan sentir el dringar del vidre al trencar-se. El vidre resta buit sobre el terra com buida és la seva vida només plena de records lligats amb begudes i dones.

Poc a poc, ensopegant als pocs mobles marxa cap el balcó, obre les portes i ...

Ara deixem el final obert a la vostra decisió:

El sorprèn la llum del sol i el reanima, esperant un altre oportunitat de la vida.

El sorprèn la fresca de l’aire que allunyen els mals pensaments.
Mira les flors i el paisatge i pensa que tot es renova any per any.
O, simplement...

Miquel Pujol Mur.

 

UN PETÓ, UN LLIBRE I UNA ROSA

 

La Laia, fa estona  que  remena i remena a la parada de llibres, dubta encara si comprar-ne un  pel xicot amb qui surt fa un parell de mesos. El carrer bull de gent, de colors,  de  roses i de paradetes de llibres, petits i grans surten en aquest dia.  Segur que ell em portarà la  rosa. –pensa- Al Carles no li agrada llegir, però avui és Sant Jordi i la tradició és la tradició. Llavors quin llibre escullo.?

Fa molt poc que surten junts,  només tenen disset anys, ella tampoc  té clar quina relació és la seva. Estan molt bé junts , però ell, vol ser lliure,  no vol comprometre’s amb ningú,  i ella ha d’acabar els estudis. El que sap molt bé la noia, és que el Carles li agrada molt, vaja, que  n’està bojament enamorada.  Demana ajuda al jove dependent, un llibre pe un jove  que no li atregui massa la lectura. Després d’un breu reflexió, el dependent  li en  dona un...

     -          Aquest segur  que li agrada

Es troben a la tarda. Un petó i una rosa; un petó i el llibre.  - Sort que l’he comprat – pensa. Passegen entre les paradetes i la gent sense dir-se res, envoltats per la flaire de les roses i l’olor de  la  tinta fresca dels llibres. Havien quedat amb els amics, però tenen ganes de passar la tarda sols. El Carles  mira  el llibre, mira la Laia, i finalment diu,

-          Saps , aquest llibre si que me’l llegiré, primer perquè me’l has comprat tu i el títol té un no se que , que sembla interessant. Serà el primer llibre que llegeixi des que vaig deixar l’Insti.

Ella estava contenta, era feliç com mai.   Una tarda i un vespre de somni, per la jove  parelleta d’adolescents, que gaudeixen de la tendresa i l’escalf d’aquell primer amor primaveral.

Demà , passat demà.. . res importa, comte el ara i l'avui.  Els seus camins poden ser molt diferents. Tenen tota la vida pel davant , per seguir junts, per estimar-se, per odiar-se,  per equivocar-se, per separar-se, per emprendre nous camins,  per trobar nous amors; però avui és Sant Jordi, el dia del amor i dels enamorats i avui, per ells, l'amor  ha trucat a la seva porta.

 

BONA DIADA  DE SANT JORDI !!!

  

XAFARDERIES.

El bar és situat en un lloc cèntric de la ciutat. No és un bar de luxe però és una de les cafeteries per gaudir d’un bon servei i de productes de  qualitat. No fa gaire anys era un dels locals de moda.

En un lloc discret al fons del local i en una taula mig amagada entre els clars foscos de les llums hi ha una dona asseguda, no ha volgut demanar cap consumició al cambrer quan sol·lícit s’ha aproximat a fer la comanda.

¾    Espero a una persona. Quan vingui demanarem. 

És una dona de mitja edat, potser una cinquantena d’anys ben posats i cuidats. El cabell tenyit d’un ros bastant juvenil i la cara pintada adequadament per aparentar deu anys menys. 

En aquestes arriba una altra dona de similar semblança i vestida amb roba elegant i bona però també de marcat tall juvenil. 

En veure’s la dona asseguda s’aixeca i es fan un petó a cadascuna de les galtes. Un petó de circumstàncies, d’aquells de galta a galta però sense acostar els llavis. 

El cambrer s’apropa veient l’arribada de la segona dona i ambdues demanen un té amb llimona i unes pastes. Mentre s’acomoden i deixant l’abric de la segona dona en una propera cadira el cambrer diligent els serveix la consumició. 

Queden soles al fons del bar entremig de les ombres de les llums i comencen a parlar.

¾    Què passa, que m’has telefonat tan nerviosa. Han fet alguna malifeta qualsevol dels nostres coneguts.

¾    Ah, no ho saps! Però de veritat no saps res? Jo pensava que em faries cinc cèntims.

¾    Jo, per què? Diguem-ho.

¾    Però, si ha passat a casa teva!

¾    Ep, a casa meva no passa res.

¾    Ai noia, que susceptible que n’ets! A l’edifici on vius.

¾    A sí? Diguem ja que ha succeït. Potser el noi del quint que sembla de l’altra acera ha sortit de l’armari, com es diu ara.

¾    Sí, aquell mateix, però no és de l’altra acera. El Jordi, es diu Jordi s’ha enredat amb la Teresa.

¾    Mira no ho sabia, però no m’estranya gens. Perquè aquella noia tan mística no ho era. Aquestes mosses de missa i comunió diària un dia o un altre fan un disbarat. Però no hi ha per tant, ella deu tindre vint anys o més i el noi malgrat se’l veia finolis deu voltà els vint-i-cinc. Què hi diuen els pares?

¾    El pare treu foc pels queixals i no saluda a ningú. Camina amb el cap cot i com avergonyit.- Aleshores es queda pensativa i mira dubitativament a l’amiga i li pregunta.- A veure em sembla que tenim un creuament d’idees. No ho trobés escandalós?

¾    Ves per on. La joventut és la joventut i tan aviat s’enamoren com ho deixen. Que la Teresina s’entengui amb el Jordi com m’has dit no és estrany, són joves.

¾    Vet aquí, no si no s’entén amb la Teresina, s’entèn amb la Teresa, la mare, i viuen junts al pis del noi.

¾    Quin mal gust. Viure al mateix edifici, on viuen les persones honrades. Quina mala nota pel meu bloc. Com m’ha pogut passar això per alt?

¾    Rebeca, com vas tant atrafegada amb el monitor de gimnàstica no et deus haver donat compte.

¾    Què vols dir amb això!! El meu marit és el meu marit. Jo a casa meva sóc una santa màrtir.

¾    Si, però vull fer-te un advertiment. Es parla que al vostre edifici hi ha més d’una infidelitat. I tu a casa seràs una màrtir però fora... Ull, Com van les llengües!!!

¾    Saps molt bé que aquestes converses de xafarderies em sobren. Ja pagaré jo. 

Agafa l’abric i marxa amb la cara encesa i bellugant ostentosament els malucs. 

Miquel Pujol Mur.

MIRANT EL MAR

 

Aigües clares cristal•lines

Mar en calma, placidesa,

Quins tons blaus, quina dolcesa,

Quants records d’hores divines.

 

Un jorn com ara ens vam trobar,

Mirant el mar ens vam conèixer,

Mirant el mar l’amor va créixer,

Però mar enllà l’amor marxà.

 

Miro les ones com s’allunyen,

Allà a l’horitzó és desfan,

Els pensaments també se’n van,

Sobre les crestes de l’escuma.

 

 

  Anna (27 de juny de 2011)

BATIBULL PATUMAIRE.

Idees seguint el llibre sense lletres de Salvador Vinyes.

Enmig de la plaça de l’ajuntament al migdia d’un dissabte l’home tot desesperat clama davant la tribuna de l’edifici.

¾    A qui! 

Si cridava tant  era per treure’s els mals sabors que porta dins.

 

Ha perdut el treball, l’ha abandonat la dona i els fills i a més se l’han emportat tot el que posseïa, diners i, fins i tot, les llibretes dels pocs estalvis que tenien. 

Només l’havia quedat el que portava dins el bitlleter, i ara en donar una volta pel mercadet algun pispa l’ha robat.  

Enfurismat, amb el cap cot, els punys closos i la mirada fixa i tèrbola d’odi contra el món ha caminat des del passeig vers el bell mig de la plaça de sant Pere. 

Deambula fins les escalinates de santa Eulàlia i deixant-se anar s’asseu mig de gairell en un graó. En aquest moments és una titella a la que el titellaire ha deixat amb el fils flonjos. La mirada fixa i tèrbola d’abans vagareja per la barana de pedra del carrer com si d’un moment o altre esperes un miracle.  

Potser que la guita xica treies el cap per sobre la barana i en lloc de trons i flames portes la cartera. 

Un municipal se l’acosta i la seva presència l’acovardeix.  

Com si fos un turc vençut en la lluita contra els cavallets segueix el pas de vianants i marxa. 

Guaita darrera seu per veure si ha marxat el malcarat vigilant de l’ordre. Dubtes i dubtes, més reflexions volten pel seu enteniment.

¾    Què fer? 

Pot ser les figures dels plens, encesa i reflectint el foc el pot ajudar.

¾    D’on surten els plens? 

Del costat de l’Ateneu, potser li manllevaran un xic de menjar. 

Camina amb pas sigil·lós amb la seva esperança d’endrapar una mica d’aliment. Encongit passa per la vorera de la plaça, allà on fa més ombra, mentre dins el seu cap, trasbalsant més les seves idees, sona el pa- tum- pa- tum del tabal des de dalt la postada. 

Encara més espaordit l’ombra li recorda el gegant vell amb la maça aixecada i fitant-lo amb la seva cara negra. Aquell home cridaner cada cop s’acoquina més. 

¾    Sense un duro i sol, pobre de mi! 

Sent unes paraules dolces la geganta jove se li atansa i amb veu amable li diu:

¾    Acostat al meu veral algú t’ajudarà. 

S’apropa, no ho té gens clar, posa amb frissança el peu sobre un graó, mira enrere amb temença. Sent un tro i els seus narius oloren la pólvora del petard de la guita gran.

¾    Potser? 

Dubta i riu, tremola, mentre enmig dels nans vells va d’un cantó a l’altre, als acords de la seva música. Aquell nan em somriu, l’altre en guaita malament. La cara d’un nan o l’altre canvia i es mou a causa del reflex de la llum i la foscor. 

La confusió l’envolta, la ment desvarieja, la Patum a ple sol. 

Les diferents cares el rodegen, unes brunes, les altres confoses, tot és un caos. 

Riuen els nans joves, seriosos el vells. Les guites amb la seva dansa de foc i fum. Els gegants vells i joves i a la llunyania el so seré del ball de l’àliga mentre la figura es mou als acords de la música ancestral.  

El giravol com la vida, plena de llum; com la vida, plena de negror, com la vida; salta i riu, com la vida;  plora i ens prem el cor, com la vida. 

Un somriure entreobre els llavis de l’home com una benedicció del cel.

¾    Què és això? 

Sant Miquel i l’àngel que brillen amb una llum blanca, amb una claror excelsa mentre abaten les maces sorolloses. La brillantor i l’esmortiment del soroll compassa el cor de l’home. 

Aquesta breu instant de pau defuig en rodó de cop, tot volta, la negror, la llum, el camí celestial, o de l’infern, la foscor, la pau, el cos li tremola mentre tot s’entrecreua dins la ment. 

Mira amunt, se sent com si fos un petit escarabat, un vil animaló al que el gegant jove trepitja, però no una trepitjada normal sinó d’aquelles que mouen el peu i volen fer desaparèixer tot rastre.  

S’endreça, el giravol volta i il·lumina la plaça,

¾    Si és de dia!  

Sota la portalada de la Barruga, un record de joventut, aquell primer amor que es va fondre com les llums de la Patum. 

Temps de confusió, temps d’esperança.

 

Miquel Pujol Mur                                           

SANT JOAN DE L’AVELLANET. BAGÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

 

Una nova crònica i un capítol més de tantes coses que ens mostra nostra terra catalana. Aquesta vegada anàvem a visitar l’església de Sant Joan de l’Avellanet.

 

Seguint la carretera de Bagà a Gisclareny en el Km. 3,7 trobarem un rètol que indica Sant Joan. Molt a prop d’aquest indret finalitza la Via Nicolau oberta fa poc per persones que els hi agradi caminar, el projecte futur d’un museu i una casa de colònies.

Situada dins l’antic comtat de Cerdanya i concretament a la vall de Brocà. L’església depenia religiosament de la diòcesi d’Urgell.  

La primera referència històrica, no gaire precisa, és de l’a. 983 en l’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç prop Bagà ( actualment Guardiola) 

Noticies més precises daten del s. XIII. L’any 1255 R.G. d’Enveig va vendrà a R.G de Faia tota la vila d’Avellanet.

 

Pere de Santa Eulàlia, donzell i senyor de Sant Joan de l’Avellanet estipulava en el seu testament de l’any 1344 que volia ser enterrat al cementiri de l’església i deixava a l’esmentada església la quantitat de vuit mil sous per tal de fundar un presbiteri. 

Pere d’Avellanet en els seu testament hi deixar diferents beneficis amb la condició d’esser soterrat davant la porta. En el mateix testament establí que el seu hereu fes construir una campanar d’un quintar de coure. També pregà Felix d’Areny perquè tot ho faci complir.

Al s. XVI el país va anar despoblant-se i comença una època de decadència i abandó.  Segurament aleshores els habitants de la vil·la es van traslladar a viure a Bagà. Els senyors de Bagà per evitar el robatori de les campanes i la seva consegüent desaparició les fan fer baixar a Bagà. 

Al s. XVIII l’església de Sant Joan devia estar abandonada i sense culte i ni siquiera consta com sufragània de Sant Esteve de Bagà. 

L’edifici consta d’una sola nau de petites dimensions coberta amb una volta de punt d’ametlla i rematada a llevant per l’absis semicircular. L¡ansis és més estret que la nau i força més baixés la part que conserva l’aparell més genuí per la regularitat i la bona disposició de la pedra.La porta coberta amb arc de mig punt, adovellada i de pedra tosca és excepcionalment a tramuntana. A ponent hi ha una finestra de doble esqueixada i damunt l’absis una de esqueixada simple. Un parell de poselles a les parets laterals segurament per posar les canadelles. Els murs de la paret són d’1,20 m.   

Es tracta d’una graciosa esglesiola muntanyenca que es pot situar al s. XII. 

Però en aquestes terres va iniciar-se el què més tard seria Catalunya. 

No ho deixem en l’oblit i coneixem alguna cosa de la seva història i la seva gent que malgrat els anys passats és el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua.   

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau                             

EL GUATEQUE

"Saca el whisky Cheli para el personal y vamos a hacer un guateque...”

Aquesta tonada tan marxosa em va quedar ben gravada a la memòria... D’això ja fa una colla d’anys. La primera vegada que la vaig sentir fou quan un  amic meu es va envetar que havíem d’anar a una mena de celebració...

-Vine demà a casa de la Marina, que ens ho passarem molt bé! Fa una festa. Bé, se’n diu un guateque.

-Un gua... què?   -Vaig dir. Era a principis dels anys seixanta; amb quinze anys jo encara no havia vist mai el món, ni  per un forat!

Sí Lluís, sí... això que t’he dit... un guateque...!

Només d’arribar a l’entrada del bloc de pisos, on vivia la noia, ja se sentia el tocadiscos que anava a tota pastilla, i es veien alguns veïns que sortien al balcó o treien el cap per la finestra, suposo que  per esbrinar què era tot aquell desgavell.

-Carai, quina festa! –Em vaig dir per mi mateix, que no n’havia vist mai de tan fresques! Quan la porta es va obrir ja vaig notar que allà dins, el xarel·lo anava a dojo i llavors, amb tot allò, encara no hi estava massa acostumat. 

-Hola maco, no facis aquesta cara que aquí no ens mengem a ningú! –Això va ser el primer “déuvosguard” que em va dirigir la primera nena, amb  la que em vaig ensopegar.

-Aquesta beguda de la gerra és un còctel, tot plegat només hi ha una mica de vermut  i pernod, barrejat amb cola i... alguna cosa més, –va deixar anar una altra de les noies convidades, cridant, quan em va veure amb cara d’ensurt!

És clar, a casa meva l’única cosa que havia provat era la ratafia i una copeta d’anís, aquell mateix any per la Festa Major, quan el meu pare em va dir:

-Au va Lluïset, que aviat seràs un home, prova aquest aiguardent que és més dolç que la mel.

Quan vaig notar que em baixava coll avall, més aviat em va semblar que era una mica picant, i ell al veure les magarrufes que feia va afegir que... quan fos més gran, ja m’hi acostumaria!

La música de la meva “primera festa”era capaç d’eixordar a qualsevol mortal. Era tan alta que en prou feines es podia parlar. L’única cosa que es podia fer era vociferar!

-Els teus pares ja hi estan d’acord amb tot aquest xivarri? –va ser l’única cosa que se’m va ocórrer dir, quan vaig veure la Marina. A més, gairebé no es veia res. Les llums, si és que n’hi havia, eren molt fosques!

-Què dius? Els meus pares? No hi són, no pateixis!

És clar...! Llavors ja ho començava  d’entendre.

-Beu-te aquesta copeta... és boníssim...! Quan ho hauràs provat, estic segura que t’animaràs...!

Hi tant que em vaig animar! Quina cosa més certa... aquella mena de xarop fins i tot hauria reviscolat a un mort! Com que ja començava a fer una mica de calor, convidava a repetir. Era tan fresc...!

Estic segur que allà hi havia més gent del que solia cabre en un pis normal i corrent, o potser era que tots estàvem garbellats ballant al mateix lloc. De fet va arribar un moment que ja no era ben conscient del que passava al meu entorn. Després d’haver-nos contornejat amb aquella música una mica esbojarrada, va començar la tongada de boleros i música  més lenta i cadascú es va cuidar de buscar la seva parella. Ara no recordo el seu nom, només sé que vaig començar a acostar-me molt a la noia, que era guapíssima, i ella no es va resistir gens. Jo al·lucinava per un tub, tot i que el meu cap estava més tèrbol que res més.

De sobte, aparegué la llum i no és que fos un miracle, sinó que van arribar els pares de la Marina i allà es va armar la “marimorena “! Tots, cames ajudeu-me, a veure qui podia sortir abans! Recordo vagament, que vaig caure per les escales i em vaig fer un bon nyanyo al cap. No sé ni com vaig poder arribar a casa. Sort que llavors s’anava sempre a peu...!

Un cop a casa, es va produir el sainet final de l’obra. Els meus pares semblava que veien visions. El seu nen, sempre tan formal i tan bon minyó, arribava a casa amb una “turca” que no vegis, i a més amb la cara esgalabrada! Tot allò va portar molta cua; entre la ressaca, el nyanyo i l’hòs... que em va fotre el meu pare quan em va veure en aquell estat...!

Bé, el primer guateque l’he recordat sempre. Ara, a vegades, quan sóc al Casal de la gent gran, explico totes aquestes aventures als meus companys i ens solem fer un fart de riure.

25 de març de 2013

SANT CLIMENT DE COLL DE NARGÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

  

Visitàvem en aquest ocasió la població de Coll de Nargó i després de passejar pel seu bonic entorn urbà ens aproximarem a conèixer, a la carretera que porta fins a Isona a pocs metres del casc urbà, l’església de Sant Climent. 

La vil·la de Nargó, denominació amb que apareix a la documentació fins el segles XV-XVI l’actual poble de Nargó és esmentada l’any 1016 però el seu terme té un esment més antic: l’any 988 el comte Borrell, la seva muller i el seu fill permutaren amb el bisbe d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu les viles de Cuvilare i Montinasell, situades al terme de Nargó. Nargone figura en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. Podria ser una grafia aglutinada de Nargó per N’Argó i en aquest cas Argó seria un nom personal. 

La llista de possessions i pertinences és llarga d’elaborar i s’hi barregen tot un seguit de noms religiosos com personals com La Seu, Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Maria d’Organyà, Santa Cecília d’Alins, col·legiata d’Àger, Caboet i finalment Castellbó. També hi ha referencia a la vila de Nargó, que era “closa e les cases fan de muralla, és vila franca e ben forta”. 

L’antiga església parroquial de Sant Climent, fou restaurada entre els anys 1930-31 per l’Associació d’Amics de l’Art Vell amb la col·laboració del bisbat d’Urgell, de la Diputació de Lleida (1000 pessetes) i la subscripció popular (392,50 pessetes) del poble de Coll de Nargó.  En alguna informació diu que va ser possible gràcies a la intervenció de Josep Puig i Cadafalch, la qual cosa desmenteix l’Enciclopèdia de l’Art Romànic que ens diu que les obres van ser dirigides pel secretari de l’Associació, l’arquitecte Cèsar Martinell i no per en Puig i Cadafalch.  

En les obres de restauració és descobrí la planta de l’edifici adossat al costat sud, s’escataren els murs, s’obriren les finestres baixes del campanar, mancades de mainell, i es reforma la façana de ponent amb la construcció de la gran finestra cruciforme, que substitueix a una finestra de doble esqueixada. També es procedí a repicar tot el parament. 

Ës tracte d’un edifici que a desgrat de la seva simplicitat, ofereix un gran impacte plàstic, causat per una encertada relació entre els volums i accentuat per una decoració distribuïda en llocs estratègics dels parament exteriors. L’absis és decorat amb un fris d’arcuacions cegues i lesenes. 

L’única nau, d’arquitectura romànica-llombarda, és coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular precedit per uns simples ressalts fusionats amb un arc de mig punt que fan la degradació amb la nau la qual però torna a eixamplar-se on accepta el campanar.

 

El temple rep llum mitjançant sis finestres, tres de les quals són situades a l’absis, dues al mur de migjorn i l’altra al mur de ponent. Aquesta finestra de ponent és d’esqueixada simple amb obertura cruciforme i fou refeta en les obres de restauració. 

L’accés a l’interior és pot fer per dues portes: una a ponent i l’altra al mur sud, ara en desús. Amb dues són rematades amb arcs de mig punt adovellats. 

El campanar de torre és compon de dues arts consistents en una alta socolada de pla rectangular i forma atalussada, amb la sobreposició  d’un pis, alçat posteriorment i cobert amb una teulada piramidal de lloses. 

Durant la guerra civil espanyola va servir de polvorí a l’exercit de la República, fou bombardejada en diferents ocasions i encara que moltes bombes caigueren a pocs metres de l’església , no tingué desperfectes. 

L’església de Sant Climent de Coll de Nargó és catalogada des de l’any 1946 com a Bé Cultural d’Interès Cultural. 

Si podeu acosteu-vos a conèixer aquest bonic poble de trencats carrers i dita església, així veureu la nova dins el poble i l’antiga a la sortida, ambdues sota l’advocació de Sant Climent. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.