GELOSIA

Quins records em porta l’aplec a la font. La colla, una noia, un aplec, ballar sardanes i mans entrellaçades. Entre totes aquestes mans, per damunt del record amical de totes elles, la seva. Dolça, suau com una ploma que acarona el meu pensament. 

Per què mira al meu amic?

 

Per què li regala un somriure?

 

Per què deixa caure dolçament les parpelles?

Per què els seus ulls mig clucs entonen la música de la dona enamorada?  

Per què? 

El meu enteniment només veu escrit en lletres vermelles damunt d’un fons d’un groc passional una paraula: traïció. 

Les meves idees s’ennuvolen. La meva ment traspua només odi. Les mans se’m tanquen fortament plenes de ràbia. Un xiscle de mascle ferit surt ferotge de la meva gola. La sang barboteja en el meu cor. Prenc una grossa pedra. 

Com un gegant enfurismat m’abalanço damunt el rival. El primer cop no mostra cap senyal. Al segon la seva sang brolla com d’una deu. El vermell ens taca als dos. La pitrera blanca de la seva camisa llueix vermella la mostra de la seva maleïda sang. La meva, mostra el meu delit. Sense pensar, furiós, cruel, torno a donar-li un altre cop amb la pedra. La pedra del destí. Ígnia massa que sorgí de les profunditats de la terra. Ara, ja freda, és una part de la meva mà. Copejo repetidament el seu rostre. De sobte un crec dur, fort, sòlid i sord al mateix temps mostra la força dels meus cops. 

Cau a terra desmanegat. Els amics m’agafen quan com un llop ferotge vull saltar altre cop damunt seu. Em rebel·lo. Vull arribar fins el final de la meva malsana obra. 

Miro els ulls que abans s’esllanguien. Observo les parpelles plenes de llàgrimes. La seva mirada traspua dolor. Em desfaig de les mans opressores. Com un llop fujo a les muntanyes. Recerco la cova abandonada on m’amagava de petit. Entro en el meu fosc cau per plorar i sofrir. Per  recordar les seves mans i la llum dels seus ulls.  

Miquel Pujol Mur.

LA CANÇÓ DE LA VIDA.

Els records són agradables en moltes ocasions. però punyents en moltes  altres.

El Vicenç és assegut en una butaca a la sala de la residència del poble. Una sala gran, amb vistes a un jardí, que l’envolta per tres dels quatre costats. 

La primavera, encara primerenca, fa resplendir les poncelles que comencen a obrir-se com a promesa de formoses flors. Una televisor situat en un racó vol cridar l’atenció dels residents. Uns dormen, altres són perduts en els seus pensaments i la majoria s’avorreixen. Quin valor té el que succeeixi en aquest món, quan la vida ha deixat aparcades a les persones. A més, la majoria estan condemnats a viure en un lloc que no els agrada gens. Els ha estat imposat per les circumstàncies o els  familiars. Un lloc, un espai, que per desgracia només té una sortida. 

El Vicenç capcot escolta una música que ve de la cuina. La recorda dels vells temps. El mateix en el pensament rectifica l’adjectiu. No vells d’anys, sinó bells de bellesa. 

“Quince años tiene mi amor”. Sí, la Helena tenia quinze anys quan al ball dansaven alegres sense pensar en el demà. “Si jo tuviera una escoba”. Això més tard, la Marta, també una joveneta, que es bellugava bojament. Quantes melodies, quanta música, quantes orquestres, en el pensament del Vicenç. Un home ja gran. 

Els records l’omplien més que tot l’entorn, ni el joiós jardí crida la seva atenció. Sense voler taral·lareja la música del twist, del rock, dels valsos, dels lents, de la lambada que li venen al pensament. L’un rere l’altre ressonen a les seves oïdes al mateix temps. Un sense número de noms femenins acompanyen cadascuna de les músiques. l’Helena, la Marta, la Laura, la Belen, la Laia, la Maria i finalment la Lluïsa. Eren tot un seguit de cares, alegres i boniques, que reien i amb qui havia ballat sovint. Ell, aleshores, un jove agradable en la flor de la vida.   

Finalment la Carme, la companya, amb qui va dansar durant molts anys. Totes les danses, tota la música, li omplen el cap. com si estigués en un envelat amb bona companyia. Polques, tangos, pasdoble, corridos mexicans, bossa nova, etc. Quant balls i quanta música. Que hauria fet la vida de les formoses joves amb qui va ballar. Serien, com ell, desferres humanes assegudes en una butaca d’una residència? Caram! I la Carme on és? La Carme és, era, la seva dona! No està a la sala. Havien vingut junts a la residència? Els records més recents eren envoltats per una boirina en la seva memòria. 

Aparta bruscament la maliciosa i desafortunada idea. De sobte el cervell retorna a omplir-se de música, d’antics balls gaudits, de rostres joves i cossos ardents i excitats. La seva cara per una moment torna a resplendir. Els seus ulls s’obren amb la joia de la joventut. La llum primaveral il·lumina per una instant la seva fisonomia. El seu rostre es rejoveneix i les seves mans és mouen seguin el ritme d’una melodia que només sona a les seves orelles. 

Amb un gest adolorit es porta la mà al pit. Només un breu espasme. El seu cor que tant ha viscut, que ha gaudit molt, està força cansat. Acluca els ulls suaument i acota més el cap. Mentre un lleu filet de saliva davalla de la comissura dels seus llavis. 

Tothom corre en la residència, tots volem ajudar. Més tots, arriben massa tard. El vell Vicenç, ja no hi és, s’ha marxat. Ara és un jove ardit que dansa vers la llum voltat de música i de cares joves. 

Miquel Pujol Mur.

UNA PETITA CULLERA

-Una petita cullera

prop d’un plat i d’una tassa,

al costat també hi troben,

uns croissants de xocolata.

-D’un líquid, negre calent

poc a poc s’omple la tassa,

mentre un olor, fort, potent,

impregna tota l’estança.

-Una mà, fina arrugada,

Prem la petita cullera

I ben curulla de  sucre,

 al calent líquid  aboca.

-Amb moviment harmoniós,

la cullereta va en dansa,

 com en sagrat ritual,

 als déus  brindant  el beuratge.

-La cullera al plat de nou,

La ma va aixecant la tassa,

Mentre assaboreix l’aroma,

Quan va acostant-se a la cara.

-Ja paladegen els llavis,

un glop del cremós cafè,

les sensacions que desperten,

tot ho inunden de plaer.

-És tard... l’olor sura a l’aire,

damunt la taula ha quedat,

la tassa buida i el plat

I la cullera platejada.

10/03/2017/

FER NETEJA.

El Manel obre la porta de la planta baixa. Ha estat absent molt temps entre l’hospital i després la residència. Ha pujat els quatre graons fins a l’entrada molt lentament. Això el fa recordar la seva edat. Ha  passat del vuitanta i la darrera malaltia ha castigat en extrem la força del seu cos.   

S’ha posat a escoltar el silenci. Un silenci prenyat de paraules no dites, altres tal vegada mal dites i potser mai oblidades. Han passat tants anys. Actualment tots aquest records pesen damunt les seves espatlles. No, la sensació d’aclaparament és pel pes mal portat d’una vida que s’acaba. Observa rere la reixa de la finestra que dona al carrer la vida de la gent que flueix amunt i avall.  

Ja no. Ara tot ha passat- pensa el Manel- han transcorregut  massa anys per penedir-me de res. Totes les malifetes, totes les desesperances, tant per part dels uns com dels altres han arribat a la data de caducitat. Totes les coses que he ambicionat d’aquest món i no he aconseguit, com les obtingudes però mai buscades reposen per sempre dins el bagul de l’existència. Poc després l’home frissa de tant mirar el moviment, el neguit de les persones que s’afanyen quan passen per la vorera. Moltes no saben ni que volen de la vida tret de malgastar un instant: pensa compassiu. S’asseu davant la taula del menjador i d’un caixó del trinxant treu una caixa de fusta molt polida i envernissada d’un color marró clar. Gravat en lletres fosques una paraula enmig de la tapa: Fotografies.  

Fer neteja general li han recomanat. Observa la  caixa i recorda que fa molts anys que la va guardar i mai més va tocar-la. Des de la mort de l’Angelica ningú ha posat ni tret cap de les moltes fotos. Seran obsoletes totes elles, com endarrerits són els moment quan van ser fetes. 

Lentament va mirant-les. Al principi fa dos piles: una per guardar i altres per llençar. D’alguna ocasió viscuda ningú ha de fer gatzara. Finalment cansat va posant-les una damunt d’altre sense ordre ni concert. Han passat forces hores i està balb per la immobilitat. Va a la cuina i menja un petit mos per reanimar el cos i per últim s’asseu i torna a mirar el carrer. Hi ha menys gent i sembla que tinguin menys pressa, Uns passegen la mainada, altres simplement el gos. 

S’aixeca, en les mans recull les fotografies i sense ordre les fica altre cop a la caixa. Quan tot s’acabi, altres mans, les recolliran i tal vegada les miraran. Massa anys i massa records per un home vell. 

Miquel Pujol Mur.

EL MEGA–MERCAT

Qui m’hauria de dir que la meva edat i essent de l’ofici m’havia de perdre en aquest supermercat, per més mega que sigui. No sé ben bé perquè he entrat. Simplement anant a una merceria  del barri hagués estat suficient. Però que li anem a fer? La curiositat és la curiositat! O com diu el Joan: la mare del corder! En passar davant, els  cridaners colors de la façana ha semblat com si em xuclessin. Sense pensar-m’ho he entrat a l’espaiós pàrquing ple de cotxes. Segurament els seus conductors han estat abduïts com jo. 

Ara a voltar mirant prestatges carregats dels millors productes del món: A veure: melmelades, cafè, dolços, formatges, whisky, licors, ... Ai Déu! Si jo no en vull de tot això! Simplement cerco trobar la secció de ... 

Ja desesperat, m’atanso a una curvilínia hostessa que veig es dirigeix a tots els homes sols i despistats com jo. On ha tret el director d’aquest centre tan extraordinària criatura? Jove, alta, ben plantada i sempre amb un somriure lluminós a flor de boca. Si fos el seu cap, li recomanaria es cordes més els botons de la brusa. Manoi! Quines dues es veuen. I quines cames: no llargues no, interminables i ben modelades. No pot ser menys, amb una faldilleta que no arriba ni a un pam. Si jo fos més atrevit deixaria caure les claus del cotxe i m’ajupiria a recollir-les i faria una ullada. Una noia així només pot portar una tanga ben primeta. Senyor! Lliureu-me de les temptacions carnals!  

Enervat davant de la criatura del dimoni, desesperat per no trobar el meu desig, finalment m’encaro a l’hostessa i li faig patent la meva necessitat.

¾     Senyoreta jo voldria comprar i no trobo res del que vull.

¾     Oh! Sí senyor! A vegades és complicat trobar el que es vol, malgrat ho tingui davant del nas, entre tantes coses.

¾     Sí senyoreta, hi ha tant.- A pesar dels meus esforços els ulls se m’anaven rere els botons descordats de la seva brusa. Mare meva, quina quantitat i tan ben posada!

¾     Sap que com el veig una mica desorientat l’acompanyaré jo mateixa. 

Com un be rere el seu pastor la vaig seguir meravellant-me del insinuatiu moviment dels seus malucs. Què podia fer?   

Ja en la secció va mostrar-me un batibull de marques i models de tota mida i color.

¾     Li agrada algun en particular?- va preguntar-me dolçament.

¾     Aquests!- Ràpidament, i profundament avergonyit vaig triar uns de blancs i tipus bòxer.

¾     Això no fa per vostè! Un home tan eixerit. 

Encara més embadalit pel moviment del seus vermells llavis, per la seva caiguda d’ulls i per la visió d’aquell bé del déus que em va ensenyar-me encara més, a l’ajupir-se per treure un de la postada inferior, no vaig gosar dir res de la mesquinesa de roba que em va mostrar.

¾     Sap què, senyor, Ai, dispensi aquest home tan simpàtic com es diu?

¾     Jo? Pere.- vaig respondre i em vaig envermellir com si fos un nen de deu anys.

¾     Pere, que maco i baronial. Sap què l’acompanyo al provador. Aquests tan petits però “chulos” s’ha de tenir certa habilitat per posar-se-la bé. Jo l’ajudaré amb molt plaer i si a canvi pot donar-me quatre cèntimets, fins i tot, podríem ... 

Vaig caure de quatre potes. He de confessar que hi vaig recaure moltes vegades. Tantes, que tinc un armari de cinc portes ple de tantes tangues que no acabaré en la meva vida.  

Finalment, per economia, vam acordar trobar-nos a casa seva. D’hostessa del mega-mercat no ho era, n’hi ho havia estat mai, però sabia engatar a tot déu.  

Miquel Pujol Mur

TARDA DE CARNESTOLTES

Era la tarda de Carnestoltes, des del balcó contemplaven la  “Rua”;  la gran caravana d’animació, música, balls, carrosses i gent disfressada  que com cada any  participaven en la gran festa de disbauxa, que es celebra en  aquestes dates. Aquest any era molt lluïda.

Feia uns mesos que vivien en aquell pis nou, un tercer, que donava al carrer principal on passava la comitiva, que s’iniciava dos carrers més enllà. Així aquella tarda miraven l’espectacle des d’un lloc privilegiat. Havien encertat en la mudança allà.

La tarda era agradable, era un mes de febrer suau, podíem gaudir en aquella tribuna especial. Ja havien passat algunes de les primeres carrosses. Ara passava una comparsa de negres . La carrossa era una selva tropical i al darrera seguien un munt de persones  negres , homes i dones, que ballaven i altres tocaven els tambors, seguint el ritme frenètic de la dansa. La música eixordadora. Cada comparsa portava la seva música i els seus balls. Després de passar-ne dues o tres més modestes, va passar la de la verema, presidida pel Deu Bacó.   La següent,  ja s’albirava al darrera. “Mira , mira ...és la del drac de Gaudí”   -deia el noi,-“ es una de les més xules”.

Quan la comparsa passava davant del seu balcó,  el Marcel va veure els seus amics, que li van fer senyals perquè baixés amb ells, tal com havien quedat.  Després de fer-los que si amb el braç, es va acomiadar dels seus pares. Aquests li van aconsellar que no tornés tard. Va entrar dins casa tancant el balcó, va posar-se la jaqueta i va baixar les escales de dos en dos, obviant l’ascensor,  fins a reunir-se al carrer amb ells. Mentre s’allunyaven carrer avall va saludar als pares amb la mà, que miraven  com el nen se’ls havia fet gran.

Van passar més d’una hora des que  havia marxat l’adolescent, quan la mare va començar a agafar fred, feia quasi un parell d’hores que badaven mirant la desfilada. El pare li va dir que comences a entrar aviat la seguiria, volia veure encara una de les darreres comparses.  La dona va empènyer la porta del balcó i aquesta no s’obria. Llavors es va adonar que estava tancada per dintre. La dona va xisclar ...   “Estem tancats...” tots dos van fer intents per obrir, però res, la porta no cedia.  Els va agafar un pànic terrible el veure’s allà tancats al balcó.

Mentre el carrer la música sonava amb força, acompanyant ja les últimes comparses. Ells allà angoixats  pensaven com solucionarien el problema. Podien  trencar un vidre, però eren forts i valien una pasta. Si hi haguessin els veïns podrien saltar al seu balcó , però uns encara no hi vivien i els altres eren de cap de setmana, alguns  participaven o eren de passeig  gaudint del Carnaval. Estaven sols al bloc. De cop el home va exclamar  ...”el mòbil... porto el mòbil. Estem salvats!” Van trucar al fill, sort que aquest estava al bar i els va sentir.. “Ja vinc tot seguit”  -va exclamar el noi, a més es va adonar que ell, sense voler,  era el responsable del tancament .

Com no era massa lluny , als deu minuts el xicot havia arribat al lloc on vivien. Tot decidit va tocar el timbre, ja que s’havia deixat les claus. Els pares sentien el timbre, però des del  balcó no podien obrir. Uns tancats al balcó, l’altre tancat al carrer.  Van utilitzar la comunicació dels  signes.

El xicot va fer un intent, tocant a tots els pisos de l’escala, però ningú el va obrir, tothom era fora, es clar que tampoc hagués pogut entrar al pis. Solució avisar als bombers.

Feia una estona que s’havia acabat la desfilada de comparses en aquell indret quan van arribar els bombers tocant la sirenes. Algunes persones que passaven per allà van creure  que era una comparsa endarrerida . Estaven desplegant les llargues escales  i altres útils,  quan , van arribar uns veïns del  principal, que van quedar parats en veure tant enrenou. Van obrir la porta de l’entrada. Uns bombers van entrar amb ells i el noiet. La porta de la casa la van obrir fàcilment amb una radiografia i així van poder alliberar els angoixats  pares segrestats en aquell  balcó barrat.

10/03/2017/

LES PROHIBICIONS (Relat negre)

Tanco la porta amb un cop sec. La paret retruny sorollosament. Talment com si fos una queixa dolorida. El crit del pare expressa indignació. “ Què és aquest cop!?” La mare és plany. “No sé a qui se sembla aquest xicot”.

Malparits! Què es creuen que m’han de contradir contínuament? Total per què vull sortir fins tard amb els amics. Desgraciats! Clar, com tenen el control dels diners! D’això se’n valen! Quan els hi demano, la mare sempre és la primera a dir ploriquejant. “Per què vols sortir. Sí, a casa estàs molt bé. Tens la teva habitació. El teu ordinador. Els teus jocs. Jo, quan era jove només tenia una mala nina de drap. I res més! 

El pare sempre posa la cullerada donant-li la raó. “Masses coses, aquest xaval. Massa mimat. Córrer rere la pilota, hauria de fer. L’esport allunya el dimoni. Masses collonades modernes! 

Dono un cop de cap a la paret. Contesto a les seves  sabudes frases amb un ferotge. “Deixeu-me en pau!” Escolto gemecs de la mare. També renecs del pare. “Mala peça”, sona rere la porta. La tinc ben tancada amb clau. 

Amenaço: “Lluny de la porta. O surto i us faig una cara nova!” Els seus passos s’allunyen. La volguda pau del solitari omple el meu cau. 

Em despullo totalment. Em deixo caure damunt del llit. Vull sentir dolor físic. La seva negativa, mentalment m’ha enfonsat. Em pessigo fins a fer-me mal. Fins a marcar-me la pell. Em retorço la carn més sensible fins a plorar. Per què no em puguin escoltar, clavo les dents damunt els llavis fins a sagnar. 

Maleïts! Somnio, desitjo, no ho sé! Agafo un ganivet. Entro a la seva madriguera. Els hi clavo fins a travessar-los, un i altre cop. 

Amb ràbia furgo el lloc on vaig ser concebut. La còlera em domina. La meva cara està tan vermella, com la sang que regalima de les meves mans. El somni, és potser un desig no complert?  

No deixar-me sortir de nit. Vull ser igual que tots els meus companys. Mossego el coixí fins a sentir cruixir la mandíbula. Plorant dono un cop de puny a la capçalera. El dolor tenalla la meva mà. Una escuma blanca surt de la meva boca. Caic derrotat i esllanguit al terra. 

Una mà reposa en la meva front. La mare farfalleja. “Pren-te aquesta tisana i aquest calmant. Reposa fill meu. Pobre nen! Descansa, petit meu”.

Han utilitzat la clau prohibida. M’han vestit. M’han posat damunt el llit. M’han acotxat. Per un instant el meu instint vol mossegar la flonja mà. Més la intel·ligència em recomana: no és el moment. Més endavant.  

Miquel Pujol Mur.