HEM PUJAT A L’ESTANY DE LA CABANA SORDA.

En la nostra estada andorrana aquest cop no vam anar a visitar esglésies sinó que vam aprofitar per fer una mica de muntanyisme. Sempre és agradable caminar i veure bells paisatges d’aquestes serralades pirinenques que conformen aquest Principat. 

Alliçonats pel Jaume del Hotel Univers, un bon lloc per fer estada i un bon guia que coneix força bé les muntanyes, vam decidir arribar-nos fins el refugi i l’estany de la Cabana Sorda situats a 2.295 ms. d’altitud damunt del nivell del mar. L’excursió és qualificada com a fàcil des de la vall d’Incles hi ha un desnivell de 477 m. i teòricament es pot fer entre un 1h. 30’ a 1 h. 45’. Això del temps més valdria posar-ho entre cometes perquè la preparació i l’edat també tenen molt a dir. Hem vist pujar a joves com a gams i altres protestant passa rere passa. Però com diu el refrany: Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

 

Un cop aparcat el cotxe on hi ha un cartell que indica la ruta comença la pujada al costat mateix del rierol del mateix nom que davalla les aigües fins el proper riu d’Incles. 

La pujada és a ple sol, sort que nosaltres iniciàvem la marxa bastant d’hora i encara no és notava la seva cremor. Un peu i l’altre peu marcaven el ritme de la nostra pujada. De quan en quan un ventet fred alleujava la nostra calor. Després de travessar per segona vegada el rierol comença una zona d’arbres que ens donaven aixopluc dels raigs de sol. Avets i pins dominaven l’arbreda, algun d’ells, principalment pins, mostraven el rigor de la vida a alta muntanya mostrant-nos els seus troncs i el seu brancatge retorçat i ennegrit. 

El camí ben marcat ascendia muntanya amunt i nosaltres bufaven un xic, o molt, que hi ha cops que costa reflectir les minses forces de cadascú. Gent jove demanava pas i nosaltres els hi cedirem de bona gana. No hi ha edat més bona que la joventut per enfilar-se costa amunt. 

Al cap d’una estona arribàvem fora del bosc i el panorama del cims de color gris verdosos ens mostrava en la seva vegetació que a partir de certa alçada la neu s’hi guareix durant força temps i només en estiu dóna llibertat a la terra per gaudir del sol.   

El sol ardent i el vent fred donaven una sensació especial a la pujada. Un donava calor i feia suar en certs moments i l’altre com un hàlit d’esperança demostrava que la vida té diferents versions. 

Finalment per un caminoi entremig de pedres, terra i arrels pujaven el darrer tros de camí fins a l’ envistes del refugi.  En arribar preníem el camí que ens portava fins els marges de l’estany. El jovent feia xivarri i gresca damunt dels dos illots, com dos caps de bolet que emergissin de l’aigua però ancorats a la riba. 

Joventut diví tesor tres o quatre proveïts de banyador van llançar-se a la freda aigua de l’estany però hem de dir que va ser una ràpida immersió i una més rabent sortida. 

Nosaltres érem contents de haver pujat a veure l’entorn de muntanyes, la tartera i el pic de la Coma de Varilles com salvaguarda de l’estany. A l’alt6re costat hi ha una magnífica vista de Juclar i Siscaró. 

Aleshores seguint les marques grogues i les fites vam iniciar la nostra baixada. 

Pujar i baixar és com la vida, inicies la pujada sent un marrec, agafés forces i ets un jove, i cada graó és un grau més a la vida fins que ets a dalt i comença la davallada. Si la salut ho permet pot ser llarga però a cada graó baixen també les nostres forces.  

Pel camí de tornada van saludar a persones que com nosaltres volien fer exercici en comunió de la natura. 

Nosaltres vam celebrar el ser capaços de pujar i poc a poc vam descendir a l’aparcament. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

TARDA ALS GRANS MAGATZEMS

Els grans magatzems bullen de gent, llums, música i guarniments; és temps de Nadal, de comprar i de regalar. Res sembla indicar que hi a crisi.

La Laura amb les dues filles també hi ha anat aquella tarda molt aviat després de dinar. Elles no compraran res, només passejaran i miraran, almenys passaran una  tarda calentona, sense el fred que fa a la seva casa sense calefacció.

La calefacció els la van tallar l’any passat quan el pare va quedar sense feina i no van poder pagar. Tampoc tenen aigua calenta. Fan mans i mànigues per pagar el lloguer, que és baixet, la llum i l’aigua. Ella va deixar de treballar al néixer la segona filla i ja no ha trobat mai més feina. El marit fa feines esporàdiques, amb les que sobreviuen. Només tenen una estufa de butà per escalfar vespres i matins, però cal estalviar combustible.

Les nenes de quatre i sis anys miren amb ulls esbatanats tot aquell batibull de gent, coses i colors. Caminen amunt i avall. La cara se’ls il·lumina quan arriben a la secció de joguines, allà gaudeixen mirant i somiant. Saben que els pares no els poden comprar res, però els Reis i el tió si els deixaran alguna cosa, tot i que les pares els han explicat que la crisi també els afecta i deixaran poca cosa.

Cansades de caminar s’asseuen a la cafeteria del centre, allà les nenes prendran un vas de llet i la mare un tallat, aquesta de la bossa treu un paquet de maries i seran  el seu berenar abans de tornar a casa. La dona trista contempla a les nenes , no sap com s’ho farà però necessita  un regal de Reis per les nenes, pel tió ja fa dies que guarda algunes llaminadures. Són tant petites, i veia les seves carones davant les joguines del centre.

Estava tan capficada en els seus pensaments , que es va donar un ensurt quan sent que la toquen per l’espatlla i la criden
¾   Laura, però si ets la Laura
¾   Núria, quant  temps .

Va restar sorpresa en veure aquella antiga companya d’escola, vaja una molt bona amiga d’altres temps. Aquesta s’asseu a la taula amb ells i es poden al corrent de les seves vides. La Núria acaba de tornar d’Alemanya on ha estat treballant  i ara torna a la seu a Barcelona, té un alt càrrec i una bona feina. La Laura li fa cinc cèntims de la seva situació desesperada, sense feina davant d’unes festes que seran les més tristes de la seva vida, sobretot per les petites, que les esperen amb tanta il·lusió .

La Núria es commou davant la situació de la seva antiga amiga i després de rumiar una mica li diu que ella pensava buscar una secretaria després de Festes i que si  vol,   la feina es per ella i que pot començar demà mateix . La Laura no sap si somia ho està desperta, hi tant que accepta la feina.

Tornen a casa contentes, la Laura acaba de tenir el millor regal de Nadal que li podien fer. Les festes nadalenques tornaran a ser unes festes boniques, entranyables, sap que les nenes tindran els seus regals , les seves  joguines i el millor de tot que aviat podran tornar a tenir la  calefacció i l'aigua calenta.

19/12/2013

 

EL TRACTANT DE BESTIAR III.

L’endemà al capvespre, quasi a  l’hora de sopar, torna a presentar-se el Jacint tot esparverat i recolzant-se amb un bastó. Sense ni saludar s’exclama al Fortià que assentat al pedrís de davant de la casa fa un petit mos. 

¾    Que m’has venut, el diable? Aquella bestiola no hi ha forma de treure’l de la quadra. M’ha ben fotut, pobre de mi? La desgràcia ha caigut damunt de casa meva per la teva culpa i del matxo del dimoni.

¾    A veure, prenem-s ’ho amb calma. Què els nervis no porten a res de bo. Asseu-te i explica’m això que et porta tan enquimerat.

¾    Enquimerat dius, la Pepeta, la meva dona amb el braç ferit i embolicat d’una mossegada que li ha fotut el fill de diable que em vas vendre. La mossa no sé quan es podrà casar, ara amb la cama enguixada de l’empenta i la mitja guitza que li entabana la mala bestia. Quan es casi, tindrà que portar un vestit ample per dissimular la panxa.

¾    Ah! Havien treballat abans d’hora. Ui!!! Aquest jovent...

¾    Calla no parlis que...

¾    Ei, no t’enfilis que vas ranc i jo sóc més alt i més gros. A veure parlem tranquil·lament, vols un traguet d’aigua? Què vas fer en arribar a casa?

¾    Caram, que volies que fes. Tancar l’animal a la quadra i donar-li de menjar i beure. Aquest matí he baixat amb la dona i la filla per mostrar-les-hi la bona compra i només ens ha olorat ha començat a donar guitzes i mossegar a qui s’apropava. La Pepeta cridant de la mossegada, la noia caiguda per terra de l’empenta que li ha donat al voler salvar a la mare. A mi m’ha endinyat una altra guitza que si m’agafa de ple em mata i vols que m’ho prengui amb calma.

¾    Home, si tu vaig dir, aquestes besties no els has de donar gaire de menjar, que llavors fan mala sang i només que fan animalades. Però la culpa és teva i així ho diré en el poble.

¾    Però te’l podràs quedar altre cop el matxo aquest?

¾    Home, porta’l i en parlem.

¾    Oh, dius que el porti, com? No hi ha ningú al poble que s’atreveixi  a entrar a la quadra. L’hauràs de venir, tu, a treure’l.

¾    Oi! D’això n’hem d’enraonar! Tu vols que baixi al poble, et salvi del teu error, perquè l’error és teu, ho saps, eh? Pugi el matxo altre cop aquí i aleshores, què? Segons tu, ara el pobre animal és un dimoni, per culpa teva! Així, el perill l’he de tindré jo, per culpa teva. Total per quatre rals que vas voler estalviar-te, perquè jo et venia uns altres animals, però en vas encaparrar a comprar aquest i a pagar poc.

¾    Home, Fortià és que la noia es casa...

¾    Si, amb la panxa plena, ja m’ho has dit. Però jo, no seré el padrí, qui ha trencat els ous que es mengi la truita.

¾    Més, podíem negociar...

¾    Saps que, fent-te un favor d’amic et recolliré el matxo. Amb un perill que no saps! I tot per culpa teva! Ho deixaré ben clar a la taberna. Llavors, com un bon amic teu què sóc, et vendre aquell matxo tan maco que et volia convèncer i me’l pagaràs al preu que vaig dir-te.

¾    I pel que tinc a casa.

¾    Te’n pagaré la meitat del que en vas donar.

¾    Però...

¾    Res, i si no et quedes amb el matxo i t’espaviles mossegant-li les orelles. Potser t’agradarà i tot... 

Així va finalitzar aquesta història que va restar en la memòria dels descendents del tractant de bestiar. 

Miquel Pujol Mur.

EL TRACTANT DE BESTIAR II.

El Fortià i el Jacint marxen cap els corrals situats fora de la masia. Són uns tancats bastant generosos on romanen varis matxos i alguna mula. Els nois més grans i enjogassats, mentre no rebin una mirada seriosa del pare, els segueixen. Els més petits, van on és la mare que renta la roba agenollada a la vora del riu. 

Els animals són ferms i mostren una vitalitat exuberant, la pell els hi brilla i els ulls són bells i nítids. Entren els dos homes dins el tancat i el Fortià se n’apropa sense gens de por i prenent-los pel cap els hi fa obrir la boca, per mostrar els dents al Jacint, i deixar clar la seva jovenesa i el gran servei a fer durant anys.  

El Jacint s’enamora d’un parell de matxos i d’una mula, tots ells preciosos, demanant-hi el preu, per a continuació regatejar-los tots i cercant sempre el més petit dels defectes a cadascuna de les nobles bestioles. La seva boca només sap emetre paraules com: aquest mira malament, l’altre té la cara baixada, aquest arronsa el peu, l’altre sembla ranqueja del peu dret, la gropa d’aquell és baixa, l’altre la té massa alta, etc.  

El Fortià veu que la venda no serà gaire substanciosa ja què nota al Jacint molt reticent a l’hora d’obrir la cartera i tancar el tracte. Aleshores lluny de la quadra, enmig d’un camp, el Jacint, es fixa en un animal que lligat a una estaca roman cercant herba per menjar. L’animal, un matxo de supèrbia planta i bona alçada, malgrat li costa arribar a l’herba no mostra cap tipus d’enuig, no tiba de la corda, ni brama, ni tira guitzes en protesta del seu lligam.  

El Fortià se’n adona de la mirada del Jacint i amb cara de murri li comenta:

¾    No voldràs comprar pas aquell animaló, Té bona planta, té força i et faria la feina, Te’l vendria bé de preu i tot. 

Mentre baixen al prat continuen la seva xerrera.

¾    No estarà pas malalt.

¾    Malalt dius, que va, si és fort com una roca.

¾    No serà rabiüt, no te’n pots fiar, alguna vegada són de la pell del diable.

¾    Rabiüt dius, no trobaràs un animal més mansoi que aquest.- Mira i agafant un grapat d’herba li apropa al morro i el matxo tot afamat la mossega pausadament temen que si vol córrer li’n retirin.- Veus com és un àngel.

¾    Si, però....

¾    Res, Jacint, escoltem, que jo mai t’enganyaré, compres un bon animal. Dels millors i un dels més preuats que tinc i a més el compres bé de preu. Què vols més? Què et regali la dona?

¾    No que me l’ha enviaries amb tota la mainada per alimentar.

¾    Llavors, què... Tracte fet? - I és donen les mans, com a senyal indestructible d’haver tancat l’operació.- I com gran amic teu que sóc vull donar-te un consell. Perquè malgrat tot, veig que amb el bestiar vas una mica perdut. Aquestes bestioles no els hi donis mai gaire menjar. Res més, emporta’t-el, i aquí pau i demà glòria. 

El Jacint agafa el matxo i marxa cap a casa pensant en el gran negoci que ha sabut fer a costa del Fortià.  

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

CAMINS DIVERGENTS

El Magí és un cambrer molt eixerit, els seus clients el tenen en molta estima, sempre en té una  per dir, un acudit per explicar. Al morir el seu pare, ell tenia setze anys , es va haver de posar a treballar per ajudar  a casa, la mare estava delicada i no treballava, a més tenia un germà petit. Sempre ha fet de cambrer i és un bon cambrer.

 Ara fa tres mesos acaba d’obrir un bar pel seu compte, havia fet uns estalvis i al jubilar-se l'antic amo  pel qual treballava, va aconseguir el traspàs  a bon preu. Va fer algunes reformes al local, el va modernitzar un mica i gràcies al bon servei i al seu tracte amable, té una bona clientela.

El Benet sempre esta malhumorat, no li agrada la feina que fa, ni la vida que porta. És el director principal d’una empresa de cosmètics , i troba la feina monòtona i avorrida, està cansat de manar, de cridar, de tot.

 Avui el Benet ha sortit abans del treball i ha fet una volta pel barri abans de tornar a casa, al passar per davant d’aquell bar tan ben arreglat, que no havia vist mai,  s’ha parat a fer un cafetó. El Magí li ha servit el cafè amb un acudit dels seus, ell se l’ha mirat amb cara de pomes agres.

-          Perdó , no el volia pas ofendre –fa el Magí-  intentava ser amable.

El Benet se’l va quedar mirant seriós, i quan l’altre ja girava cua per anar-se’n, sense dir res més, aquest el va cridar

-          Atura’t, vine un moment. No ets el Magí?
-          Si, -va dir aquest secament- que ens coneixem d’alguna cosa?
-          No anaves a l’escola pública de Sant Climent?
-          Si, i això a que ve?
-          No em coneixes? Sóc el Benet.
-          Caram, el savi de la classe. No t’havia reconegut.
-          Sembla que et van bé les coses.
-          No em puc queixar. Faig el que m’agrada. I tu?
-          Doncs jo estic fastiguejat de tot. Tinc una bona feina , dona, una filla... però estic avorrit, cansat de la vida.
-          Caram , si que et van bé les coses i encara et queixes. Jo només tinc una parella que ens estimem i aquest bar i sóc molt feliç. Ho sento però m’esperen
-          Ja m’explicaràs  el secret. Vindré a veure’t de tant en tant.
-          Seràs benvingut.

El Magí torna a les seves obligacions, deixant el Benet confús. Aquell pallús que era l’últim de la classe i sempre feia campana, ara té un negoci i li va bé a la vida, està content i és feliç, en canvi a ell que semblava que tot li venia de cara, és una persona  amargada que no té il·lusió per res.

 Encara li falta molt al Benet per  descobrir que la felicitat no es tant en les coses que es tenen,  sinó en un mateix. Cosa que descobrirà poc a poc en les successives visites al bar i parlant amb el vell company d’escola, amb el qual  acabaran sent bons amics. Una clau per ser feliç, segons el Magí,  és que ens apassioni tot el que fem i gaudim del que tenim  i  no necessitem buscar i agafar-nos constantment  en les coses i objectes materials o en les noves  experiències per tal d’aconseguir una engruna de felicitat.

 

06/08/2013

 

EL TRACTANT DE BESTIAR I.

L’home des del poble ha arribat, després d’una llarga caminada per un polsós camí de carro, fins a la gran masia. 

S’apropa a la casa i veient uns vailets que juguen a l’era els crida. Aquests, mig atemorits, s’amaguen de la seva presència fins que el més gran, al mateix temps el més ardit, s’hi acosta a veure que vol. L’home pregunta:

¾    El Fortià que hi és?

¾    Sí- respon el petit xicotet- però no és a la casa.

¾    Manoi, el vull veure.

¾    Ara li dic a la mare- Surt corrent cap a la casa. En aquell mateix moment surt per la gran portalada una dona carregada amb una cistella de roba bruta per anar a rentar-la a la propera riera. Al veure a l’home li diu:

¾    Què vols, Jacint? Fas cara d’assedegat.- dirigint-se a un del vailets, que tafaneja el que diuen, li demana- Porta el cantí de l’aigua pel Jacint. 

Mentre el nen marxa amb una mitja carrera a buscar el cantí el Jacint demana:

¾    Vull veure al teu home. 

La dona es gira i fent una senyal a un altre xavalet li mana:

¾    Ves a buscar el pare al camp de dalt.- El nen, amb les cames picant al cul surt com brios corser a la recerca de son pare. 

La mare espera que el Jacint faci un bon traguet d’aigua del cantí que romania guardat al fresc i aleshores, com sempre, aprofita per parlar un xic amb els nouvinguts i assabentar-se de les noves del poble. Lligada a la brega de la casa, i a fer obeir la mainada, les poques visites són una font d’informació  i distracció.

¾    Què us passa alguna cosa a casa? La Pepeta i els nois, bé. La gran ja deu estar feta una donassa, tan maca com pujava. Fa tan temps que no les veig!

¾    No, a casa tots bé. La Laura ja festeja amb el noi de cal Ramiro.

¾    Bon partit! Aquests tenen terres i cales.

¾    Sí, però estic molt amoïnat. Ara a l’època de llaurar se’m mora el matxo. Vull saber si el teu home en té un de fort i mansoi per vendre.

¾    Ui! No et preocupis, Jacint, en Fortià en té uns quants. Saps que, em vaig a rentar la roba. Ja saps amb tanta canalla.

¾    I veig que n’esperes un altre!

¾    Si, noi, aquest home meu és un bon mascle.

¾    Quants van?

¾    Mira aquest és l’onzè i quan neixi farà deu anys de casats.

¾    Caram! Si que us aprofiteu. I les noies no t’ajuden.

¾    Els cinc grans són xicots i la nena ja treballa, ja, però no arriba a ser-me de gaire ajuda.

¾    Manoi! Potser una mica petita encara per treballar. Les nenes han de jugar amb nines.

¾    Ull! Aquest del poble deveu viure molt bé. Jacint, ja veig que a casa teva hi ha forces peles. Però al camp, els masovers, hem de treballar de valent, si no l’amo aviat... Quan sigui vella ja li vagarà. 

En aquestes s’acosta des dels camps un home fort i bru que atiat per la promesa dels diners s’afanya per acudir.  

La dona al veure la seva proximitat del seu home s’acomiada del Jacint així:

¾    Mira ja arriba el Fortià, ja us entendreu. Que tinc feina i aviat s’haurà de dinar.  

El Fortià mira al Jacint i saludant-lo l’enraona amb aquest comentari:

¾    Què fent-la petar amb la Teresa? Déu meu! Després dirà que no té temps per res! Les dones sempre perden els temps xerrant. A veure que m’ha dit el Josep, que necessites un bon matxo?

¾    Caram aquest sagal! Si semblava que no escoltava.

¾    Noi, els pobres hem de saber per on van les coses, que a vegades te’n cau alguna i no saps d’on.

¾    Si vull un bon animal, mansoi i fort per treballar de valent i que no em costi gaire.

¾    Caram! Jacint no t’estàs de res. Bo, bonic i barato és molt demanar.

¾    Veuràs com se’m casa la noia, hi ha que estalviar per fer una bona boda. No saps les peles que ens costarà...

¾    Sí, però això és un problema teu, nosaltres no te’n farem cap de regal, eh! Aquí som pobres, amb un bon tros de pa i un traguet d’aigua no sens ennuvolen els ulls. I per casar-se no es necessita gaire només una bona...  

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

DIALOGAR.

Ego Sum Pauper, Egus pels amics, en un dia de tardor de agradable temperatura, ja què el fred ha fet només una mica acte de presència, com un avís del proper futur esdevenidor, entra tot excitat a la cafeteria del seus habituals matins.

El Marcel només per la brusca forma en que ha obert la porta ja nota que alguna cosa que ha escoltat l’ha trasbalsat i no regeix amb la seva habitual calma. Veu com l’Egus, inquiet, llegeix intensament el diari gratuït i com quan en entrar al bar ja ha pres el diari, ara cerca neguitós la notícia entre les primeres planes, com aquell que vol confirmar una ofensa esfereïdora. 

El Marcel diligent serveix el cafè i el deixa com sempre a la tauleta del costat de l’Egus. Però aquest cop el client l’agafa de la màniga de la jaqueta demanant-li amb veu fosca:

¾    Escolta Marcel, no tindreu per casualitat un diccionari?

¾    Un diccionari diu! Sr. Egus, que això no és una biblioteca-cafeteria només una cafeteria.

¾    Però home, tu ja ho deus saber, potser en Salvador...

¾    Ara que ho diu, al seu despatx, bé el quartet sota l’escala, potser...  

En Marcel ràpid com sempre corre al magatzem, i torna no amb un diccionari sinó amb dos, a més el Salvador que era repassant uns comptes del proveïdor de cervesa. El cambrer li ha dit:

¾    Jefe, surti no sigui que aquest home que avui sembla una mica descontrolat ens faci una de bona o ens caigui a terra amb un atac de no sé que...

¾    Tingui, Sr. Egus.- diu el cambrer entregant-li els dos llibres. Però aquest movent les mans es nega a agafar-los i comenta:

¾    Ai, senyor! Quin ensurt! Jo pensava que això ja no passava ara amb la democràcia. Marcel si us plau, busqui vostè mateix la paraula dialogar, que jo estic molt nerviós i en tremolen les mans.  

El Marcel cerca la paraula i quan la ha trobat llegeix:

¾    Diàleg: Conversa entre dues persones o més. I miri també hi és en el diccionari en castellà, amb la següent definició: Hablar en diálogo. 

¾    Això mateix em semblava a mi. – Exclama com prenen aire el client.

¾    Però que li fa estar així.- inquireix en Salvador- Tots sabem el que vol dir dialogar. Parlar entre dos o més persones per posar-se d’acord sobre un tema.

¾    Si, si, tots d’acord, però ha llegit les paraules d’aquesta política que tant enraona en català o en castellà segons convingui malgrat crec és de Girona. Miri, miri el diari i llegeixi quines paraules.- El Salvador pren el diari i llegeix en veu alta.

¾    La popular dirigente considera que no han entendido qué quiere decir dialogar y ha puntualizado que, en todo caso, no se trata de esperar que se solucione "el conflicto que algunos han provocado". "Dialogar quiere decir rectificar, tener generosidad suficiente para dejar de lado un proyecto que saben que no se puede hacer, y evitar una consulta que decida sobre la soberanía".

¾    Veu com ho diu aquesta senyora el diàleg és aquella cosa que un accepta el que diu el que mana. Com quan manava l’altre...Jo quan enraono amb la Marta almenys en deixa exposar les meves opinions,  malgrat després, sempre fem el que ella diu, però almenys puc opinar. I clar, ara no sóc jo sol cridant al carrer reclamant un dret, quasi dos milions de  persones van demanar el mateix. El dret a pensar diferent.

¾    Home, la seva esposa l’estima i ho fa pel seu bé.- diu el Salvador mentre posa la mà a l’espatlla de l’Egus volen calmar-lo.- Imaginis el comprèn i li deixa dir...

¾    Només faltaria que em diguis, després de tants anys de conviure, allò tant conegut d’un altre membre de l’elit en una reunió: Tu calla. Ells també ens estimen quan no ens deixen, ja ho saps per què.

¾    Potser una forma d’enraonar. Segurament no ho volia dir d’aquesta forma tan crua. Segurament tot plegat es negociarà, vostè que té experiència a la vida ja ha après que avui es diu una cosa i demà es rectifica. 

Girant-se al Marcel que ha escoltat que deien els dos homes li demana:

¾    Marcel, si et plau, retira’m aquest cafè, prou neguitós estic i portem una til·la a veure si puc assossegar el meu esperit. 

Miquel Pujol Mur.