ESCENES 2

Escena 3

Any 1970-1980

Qui més qui menys es compra el seu piset o... si més no,  equipa el quin té amb els electrodomèstics que surten al mercat. S’han acabat les restriccions de llum. Ja no es renta la roba al safareig públic, molta gent té  rentadora o safareig a casa. La televisió pren possessió a la majoria de llars on, fins llavors, només hi solia haver una ràdio. Ja  no cal anar al cinema, les pel·lícules  es poden veure des del sofà. La gent va de vacances a l’estiu, normalment lloga un apartament a  la platja. Els cotxes, que  havien començat amb el típic model Seat 600, ja han evolucionant i la majoria de famílies en tenen un. És una bona època per a la construcció, i les cases de 4 i 5 pisos d’alçada comencen a proliferar.

Fins i tot la gent de pagès aspira deixar la seva masia per anar-se’n a viure més al centre de qualsevol llogarret, on hi hagi més comoditats per fer la compra i una feina que no sigui tan lligada com la dels camps i el bestiar, a més, a pagès no es pot fer cap dia de festa!

 
-Has vist el 124 que s’han comprat aquests? Ja ho veus... i treballant a la fàbrica! Això és un xollo –sents a dir a la gent quan xerren  pel carrer.

-Sí noia... i els meus veïns...! Ja no viuran més aquí a la Colònia, s’han comprat un pis que els ha costat tres-centes mil pessetes. Quina sort que tenen!

-Vas veure el vestit jaqueta que va estrenar la del número 5, el dia de Pasqüa? Cada any  n’estrena un! Diu que els hi fa el Juvinyà!

I la nena de cal Patatús? Mira-te-la ella... ja li han comprat un cotxe. Encara no hi havia cap dona a la Colònia que tingués carnet de conduir!

El nivell de vida avançava i, evidentment, en llocs tan petits, les xafarderies també estaven a l’ordre del dia.

El cas és que tothom, qui més qui  menys, volia ser igual que els altres. Més ben dit... mai no es  volia ser menys!

Era indiferent si havien estalviat més, o no tant, o gairebé gens! Els Bancs ja feia temps que havien començat a donar préstecs. Uns préstecs a la carta. El client demanava i ells concedien. Després bé prou que s’ho cobraven molt bé, amb els interessos!

Escena 4

Any 1990- 2000

Sembla estrany... Com ha pujat el nivell de vida... tothom va de ric! Hi ha coses, però,  que no lliguen; les fàbriques tèxtils  i la mineria comencen a fer figa però la construcció no para, i els blocs de pisos creixen més que els bolets a la tardor. La gent viatja per les vacances i els caps de setmana.

Els joves tenen més oportunitats d’estudiar que abans. Aquests, de moment, sembla que podran tenir feines millors, a més els pares volen que els fills pugin d’una manera diferent de com van pujar ells.  La dictadura ja fa temps que es va acabar. Els joves han de seguir el seu camí.

La gent compra pisos per invertir. Són una inversió clara... els preus s’han multiplicat i triplicat. Hi ha qui  comenta:

-Ara m’he venut aquell pis... sí, el que llavors me’n vaig fer cinc-centes mil pessetes. Me l’han valorat per quatre milions i ja tinc un comprador de Barcelona que el vol, per venir a passar els caps de setmana.

Els últims anys hi ha hagut una evolució sobretot amb les noves tecnologies: telèfons mòbils, ordinadors, calculadores intel.ligents, agendes electròniques, etc. Res a veure amb aquells anys que no hi havia res. Els petits ja no es conformen amb qualsevol joguina. La majoria van amb piles i es dirigeixen a distància, toquen música, parlen, criden i donen ordres!

Per la Festa Major, ja no es cuina el típic pollastre... d’això  se’n menja cada dia, sobretot des que s’han multiplicat les granges  i els pollastres s’engreixen amb un tres i no res. Ara es dina al restaurant!

-Això que m’has fet per menjar no m’agrada! Les gambes de l’arròs costen massa de pelar. La carn de xai em fa fàstic, ja ho saps...! Li diré a la mare que no em cuides bé! – diu el  nen, fill únic, mal educat i impertinent, a la dona que el cuida i després té la barra d’afegir- Quan vagi a música amb pararé al McDonald’s i em menjaré una hamburguesa... Què ets penses, que no tinc diners? Cada setmana em donen una paga!

Aquesta manera de fer, ja no s’assemblava de res amb l’època que només es sobrevivia i amb poca cosa s’estava content. Aquells temps... quan ens fèiem les pilotes i les nines amb draps i a més a més.... érem ben feliços!

I aquí, ja no hi cabia el respecte mutu que hi havia hagut fins llavors. Un cop acabada la dictadura dels pares  es començava  la dels fills...

 Continuaran...

SANT ANDREU DE PALLOT. PUIG-REIG. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem l’església de Sant Andreu del Cal Pallot. És una església romànica del segle XII, situada al municipi de Puig-reig, molt propera a la riera de Merlès i del mas de Cal Pallot. 

 

Manquen les notícies històriques sobre l'església de Sant Andreu. L'edifici pertany a una construcció del segle XII, dins l'onada de construccions religioses separades completament del primer romànic. 

Malgrat les dates avançades d'aquesta església, cal fer referència al conjunt de tombes antropomorfes excavades a la roca i properes a l'església, al costat de tramuntana i que demostren que un edifici anterior fou construït en època preromànica.  

Els orígens de l'església es remunten al segle X com ho certifica la necròpolis amb les tombes excavades a la roca. L'església era aleshores coneguda amb el nom de Sant Andreu Gamissans, topònim que es va conservar fins el segle XVIII (en la visita pastoral efectuada pel prior de Sant Martí de Puig-Reig de l'any 1726).  

La "Villa Gamisane" és documentada des de finals del segle X i l'any 1312, l'església de Sant Andreu era parroquial, categoria que va perdre a l'època moderna.

L'església és d'una sola nau, amb carreus força regulars, sobretot a l'absis, de grans proporcions i seguint filades horitzontals i col·locats a trencajunts. 

La nau està resseguida a l'interior per una doble bancada de pedra que la voreja i de la qual solament es veu la filada superior, degut a l'aixecament del nivell del terra. 

A tramuntana s'obre la porta d'accés formada per dos arcs de mig punt adovellats i en aquest mateix mur s'obre una fornícula d'arc apuntat. Aquesta entrada insòlitament és orientada a tramuntana. 

L'església és coberta amb volta de canó apuntada que arrenca d'una cornisa que segueix tota l'església.  

L'absis és separat de la nau per l'arc triomfal i té una finestra d'arc de mig punt monolítica amb dos arcs en degradació. 

Una finestra al mur de ponent de doble esqueixada i el campanar d'espadanya del qual resten solament una de les dues obertures, són elements en difícil estat de conservació.  

Destaquen les seves pintures murals romàniques a l’absis i l’arc triomfal atribuïdes al mestre de Lluçà i vinculades a les de l'església de Sant Martí de Puig-reig.  

A destacar també, les tombes antropomorfes al perímetre del temple i malgrat és mal cuidat una tina excavada a la roca.  

L’església de Sant Andreu de Pallot esta catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. Actualment el conjunt presenta un estat força deteriorat. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

ESCENES

“La terra dóna recursos per a les necessitats de tothom, però mai no en donarà prou per sadollar l’avarícia d’uns quants” (Mohandas K. Gandhi)

Introducció

Els que ja comencem a tenir una certa edat hem vist una mica de tot. La vida, durant el seu transcurs,  ha anat evolucionant  de maneres molt diferents. Sempre hi ha hagut rics i pobres i tots hem lluitat per estar immersos, més o menys, dins la classe mitjana. Un cop ho hem aconseguit notem que tot s’enfonsa. Per què? Ens preguntem moltes vegades...

La terra, de ben segur que ens ha donat molt recursos, però nosaltres, amb l’afany de tenir més i més, hem estirat tant la corda fins que no ha resistit i s’ha trencat o..., dit d’una altra manera, hem estirat més el braç que la màniga.

Els fonaments no han estat prou  sòlids? Potser no, però... de qui ha estat la culpa? El meu pare sempre deia: “La culpa encara és soltera no s’ha pogut casar mai perquè ningú  l’ha volguda”. Jo deixo aquesta frase a l’aire i cadascú pot fer els seus raonaments. La culpa ha estat... dels polítics? Ha estat... dels corruptes? Ha estat... dels qui s’han aprofitat, d’una manera o altra, dels més pobres? Ha estat.. dels qui s’han dedicat a explotar als qui no tenien feina? O qui sap si... dels Bancs que s’han lucrat a costa de les famílies que no podien pagar la casa on vivien? I aquí hi hauria un llarg etc... etc... etc...

Com veureu,  aquest  relat i els altres posteriors estaran formats per ESCENES... unes escenes que no formen part de cap  obra de teatre, són escenes reals de la mateixa vida, al llarg dels anys; no tenen  res a veure les unes amb les altres, però sí que cada una és la continuació de l’anterior i reflecteixen amb escreix, una famosa frase de Groucho Marx:

“Partiendo de la nada hemos alcanzado las más altas cotas de miseria”

Escena 1

Any 1940

El marit està tancat a  la presó, no és cap malfactor, al contrari... és  un bon home però, quan comença la revolta de  la Guerra Civil Espanyola, ell és un d’aquests que forma part del comitè: un grup d’obrers que es fan càrrec de l’empresa quan els amos es veuen obligats a fugir. (Hi ha qui els anomena  “esquirols”, tot i que aquest nom té un origen despectiu, cap a les persones  que es consideren “rompehuelgas”).  Això no ha estat ben vist i ha tingut molt mala repercussió. S’ha acabat la guerra i a ell, igual que a d’altres companys, l’han empresonat.

La seva dona té poc més de vint anys i un nen petit per mantenir; sempre han viscut amb els sogres i un tiet solter. Ella pateix la guerra lluny del front i també la postguerra amb l’escassetat d’aliments que es fa patent.  Sort que la seva família, que són de pagès, els ajuden una mica.   De totes maneres, quan s’acaba la Guerra ja no la tornen a llogar a la fàbrica; cada dia ha d’anar  a treballar ben lluny... en una altra fàbrica que està situada a 5 quilòmetres de distància. Hi va a  peu. És  el que toca en aquests moments.

Actualment, el seu fill té 78 anys i encara recorda la “gana” que havia patit i rememora aquelles crostetes del pa, de racionament  o... qui sap si d’estraperlo, quan l’anaven a buscar amb el seu tiet, i ell feia la vista grossa quan el nen n’arrancava alguna pel camí i se la menjava.

Quan es va acabar aquell suplici, tota la família van haver de marxar a viure en una altra part. Per més que en aquell lloc  hi tenien la casa, no hi podien viure, no eren acceptats, i a més no es podien guanyar les garrofes.

Quins temps aquells! Però la gent  es resignava, no hi havia més remei! Les escenes ens les podem imaginar, fins i tot sense diàleg. Va ser un començar de nou, amb penes i treballs, però se’n van sortir. D’una manera o altra van trobar els recursos necessaris per superar aquella situació. Hi havia aquella dita popular: A gran mal Déu ajuda!

Quan va finalitzar l’època franquista, aquestes famílies van ser indemnitzades amb una quantitat de diners. Quines coses... Per molt que fessin, mai no els podrien treure aquells records tan durs; aquella espina que sempre més van dur clavada al cor després de tots aquells anys d’angúnia i sofriments!

Escena 2

Anys 1950-1960

A les colònies s’hi viu bé, sense cap mena de luxe i sense aspirar massa cosses; a la fàbrica, feina segura per tota la família. Pel tèxtil és una època boníssima. Hi ha una bona desfilada de gent  emigrants que des d’Andalusia venen a Catalunya a guanyar-se la vida. L’un fa venir a l’altre. En principi  arriben un  xic fets i deixats anar, però ja s’arreglen aviat. Tenen els pisos de franc i per poc que guanyin ja s’apanyen!

És l’època d’anar a l’església si no es vol ser mal vist pels amos, pel capellà i per les monges que, tots junts, formen una mena d’institució. El director i els peixos grossos seuen als bancs de primera fila i també presideixen les processons. Els nens amb els nens, les nenes amb les nenes.

A part d’això, tothom té el seu hort i el seu coniller. El safareig públic és per a tothom. Bé, més aviat per les dones, (suposo que d’aquí ve l’expressió “fer safareig”) ja que els homes... no és moda, ni tenen per costum  fer cap de les feines de casa.

Les botigues creixen; els articles són a granel, les paperines de paper. No hi ha massa gormanderies, però de les poques que venen a les botigues se’n gaudeix, com els panellets per Tots Sants o els torrons per Nadal i les galetes per postres el dia de la Festa Major.

-Avui he matat un conill i demà, que és diumenge, faré un bon arròs  -diu la mestressa de casa, ben cofoia, i tots estan contents, sobretot els que han patit aquells anys d’escassetat i veuen com tot millora dia a dia.

Es guanya poc, però hi ha una certa seguretat; tothom qui té edat  de treballar té feina. En alguns casos, l’edat pot ser entre  10 i 12 anys; habitualment als 14. El dissabte tots arriben a casa amb el sobre de la setmanada. Les famílies poden viure bé, tampoc hi ha massa despeses, la majoria corren a càrrec de l’empresa que és propietària de les vivendes.

Les colònies, sobretot les tèxtils, durant molts anys van ser la solució d’una infinitat de famílies. Cadascú tenia la feina adient a les seves possibilitats. Qui no era capaç de fer una feina qualificada, podia escombrar o fregar vàters, ningú es quedava al carrer. Això sí... sempre hi havia els endollats fills de..., però això ha estat, és, i serà sempre!

Per fi semblava que s’havia acabat l’època de les vaques flaques! Però l’abundància no era el més habitual a  gairebé cap casa. Es tenia el just per viure, el que es necessitava,  i ningú aspirava gaire res més.

Continuaran...                                                                             

ÉS TEMPS DE MAGRANES

La magrana, del llatí “ granatum”  significa abundància de llavors o grans, el magraner és l’arbre que les produeix, i que des d’inici  d’estiu s’omple d’unes flors vermelles , grosses, precioses, que esdevindran les magranes a la tardor .

 Ara és el temps de les magranes , aquestes estan en el seu punt òptim, madures, dolces, els granets vermells com robins ens  conviden a assaborir-les . Quan obrim una magrana, trobem en el seu interior uns compartiments de color groc i amarg, que cal separar del grans, aquests vermells i brillants i de gust més dolç, lleugerament àcid i astringent.

Sempre m’han agradat molt les magranes . Recordo el magraner que tenia la tia Montserrat al patí de casa seva. Tota la família anava a buscar magranes quan era el temps,. Rosses o vermelles amb la pell esquerdada, que n’eren de bones . Com més lletges eren per fora, més bones i dolces eren per dintre, des de ben petita havia aprés a distingir-les. Les menjaven tal quals  o també a vegades els diumenges, amanides  amb un raig de moscatell. La cuina actual les utilitza per donar un toc exòtic tan a les amanides com als acompanyaments de carns.

 

La magrana  a més de les moltes propietats nutricionals té moltes propietats digestives i medicinals......

Destaca  perquè conté molta aigua (més del 80%) i és baixa en sucres. A més, té moltes vitamines i substàncies antioxidants fins al punt que la podem considerar una de les fruites més completes.

Conté també una gran quantitat de vitamines. La provitamina A, en forma de  becarotè, important per la retina i la pell. La vitamina C, pels antioxidants i tanins, que li atorguen efecte antiinflamatori i astringent, les vitamines del grup  B, que ajuden al sistema nerviós; destaca la B9 per el seu contingut d’ àcid fòlic, que produeix glòbuls vermells i protegeix el sistema immunitari i  la B3, o niacina que va bé per l’aparell digestiu.

Els continguts minerals com calci, potassi magnesi... enforteixen els ossos i les articulacions.

 Ja veieu que la magrana  a més de bona és molt beneficiosa per la salut. Abans a casa en teníem tot l’hivern per prevenir i curar els grips i mals de coll, la meva  àvia i curava també  diarrees i mals de panxa. Per això fèiem sevir magranes agres, les anàvem a buscar a una casa de pagès que en tenien moltes, en portàvem cistelles plenes, a mi m’agradaven molt també aquelles mangranes tan aspres, que et feien fer moltes magarrufes quan les menjaves.

 Conegudes des de la Antiguitat, emprades en la mitologia i a les antigues civilitzacions com a símbol de la abundància, de la fertilitat, del poder  i de la reialesa.

Com que convé menjar fruites i verdures de temporada; aprofitem la temporada de les magranes, per gaudir-les i a més fer salut.

 

06/10/2013

  
 

NENS JUGANT A LA PLACETA.

Ego Sum Pauper, Egus pels amics, segons la seva habitual costum de cada  matí  entra a la cafeteria-restaurant La Tasca. Porta sota el braç la premsa gratuïta perquè des de l’anunci de la minsa pujada de les pensions ja no compra el diari.

Cerca a la lleixa el diari de l’establiment i no el troba. Estranyat gira la cara buscant el seu estratègic lloc al seu charmant Marcel. Resta sorprès a l’adonar-se que no ha sentit la seva alegre i jovial salutació. No hi és i tampoc a la cafetera es veu la desitjada tasseta blanca esperant el líquid marronós, fragant i ple d’aquella crema beix que tant li agrada.

Reflexiona: no hi és el Marcel; la cafetera no fa el meu cafè...Ull! avui pot ser un dia de malastrugança! Res no funciona com ha de ser. Aleshores s’escolta un soroll que surt de les profunditats de la bodega i una veu respon:

¾    Ja vinc, un moment si us plau! 

Instant després surt la cara de front esclarissada(una forma dissimulada de dir calba), del Salvador. Ell és l’amo i propietari de la cafeteria. És un home no gaire alt, un xic grassonet, amb un somriure agradable i cortès. Normalment vesteix de fosc amb una camisa blanca que fa ressaltar la morenor de la seva pell. Una altra particularitat és el seu català, bastant bo, però xampurreja barrejant alguna paraula castellana.

En veure a l’Egus, immediatament diu:

¾    Sr. Egus, assentís i comenci a llegir el diari. Li serveixo un “cafelito” i vaig a cercar la premsa al quiosc. 

Dit i fet, el cafè es servit i breus moments més tard el diari preferit es dipositat a la tauleta . L’Egus s’interessa pel cambrer:

¾    El Marcel! No hi és, està malalt?

¾    No, però li arriba un familiar i m’ha avisat que vindrà una mica tard. No em podia negar, és un xicot tan complidor.

¾    Sí, que ho és!- respon emfàticament l’Egus que veu que el Salvador s’asseu al seu costat.

¾    Sí. Pocs es trobem de tant responsables com ell, entre el jovent que corre ara.

¾    Escolta Salvador, sense pecar d’indiscret vull fer-te una pregunta. Malgrat el teu català és força bo, tu ets andalús. Sé que fa temps tens aquest bar i jo m’hi preguntat sempre d’on va sortir-te la idea de posar-li aquest nom?

¾    Miri la culpa va ser de l’amo que tingué quan vaig arribar a aquesta terra que estimo tant com si fos meva. Vaig començar a treballar, tenia tretze anys, de rentaplats a un bar similar a aquest; no sabia gaire, gens podia ser més encertat dir; de català, i l’amo només em mirava i em deia: ”Xaval, tu a la tasca, tu a la tasca” fent-me el moviment de rentar gots. Això em va quedar gravat a la memòria. Anys després quan finalment vaig aconseguir diners per arrendar aquest establement, no se’m va ocórrer altre nom que el repetit i repetit La Tasca, i així el vaig batejar. – En aquestes ressona el timbre d’un telèfon a la barra i en  Salvador aixecant-se diu:- Perdoni Sr. Egusm, em demanen al telefono. Si necessita qualsevol cosa m’avisa.

Una vegada sol l’Egus mira pel finestral i observa com uns nens juguen a la plaça; un recull sorra i omple una gallega; l’altre juga amb boles; i un darrer recolza el cap a l’espatlla de l’àvia, potser somicant o demanat alguna llaminadura. 

L’Egus aparta la tassa i els diaris, aleshores guaita atentament la funció de la vida que es desenvolupa davant dels seus ulls com si fos l’escenari d’un teatre.  

Miquel Pujol Mur.

LA TELEVISIÓ

Les paraules anuncis, pel·lícules, informació i programació defineixen la realitat que ens arriba a la nostra llar a través del televisor.

Però val la pena tot aquest conjunt de coses o és un mitja per adormir les nostres idees.

ANUNCIS:

De veritat volen que creiem la vana realitat d’un món que només parla de consumir. Com si per aconseguir la felicitat personal fos necessari el consum immoderat de productes heterogenis. Tan s’anuncia una compresa, com dietes, com eliminar arrugues i líftings corporals. Som realment tan narcisistes que tot es tenir una cara fina i un tipus adequat i musculós.

Segurament, tot el conjunt serveix per omplir butxaques capitalistes de l’univers.

PEL·LÍCULES:

En una gran part dels films que ens ofereixen actualment tenen més importància els efectes especials que l’argument de l’obra. Molts moviments, molts colors, molta utilització d’una paraula que ara sembla omplir el cervell: La Força.

Què té a veure la força amb els sentiments.

Altre grup de pel·lícules, les antigues, que gaudeixen de bons sentiments però actualment la tecnologia ha quedat obsoleta.

INFORMACIÓ:

Això potser és la part més divertida d’aquest estri anomenat televisor. La informació mistificada que cada grup polític vol fer arribar al poble per guanyar la majoria. Debats televisius, cara a cara, xx segons i molts altres programes. Cadascú dels oponents contesta la opinió que li convé per agradar al seu públic. Generalment, no respon cap de les preguntes dels adversaris polítics.

També hi ha altres mistificacions segons la trajectòria o les idees  o del que permet el govern que mani.

I el poble paga la disbauxa.

PROGRAMACIÓ:

Igual a aconseguir més audiència per tenir més anunciants que generin diners per mantenir càrrecs i despeses.

Aleshores què?

Els romans, anys d’antuvi, ja van inventar el mitja ideal pel calmar al poble, el circ.

La televisió ens ofereix el nou circ, els serials, els talking shows  i altres programes similars.

Darrera moda en aquest país tothom balla o canta. La nova forma de llaurar-se un futur. 

Redimonis! Per fer servir paraules suaus, qui treballa en aquest país per viure? 

Miquel Pujol Mur                                                     

LA MEMÒRIA DE L’OLOR I EL PAS DELS ANYS.

El meu olfacte ha guardat dita aroma en un dels innúmers calaixets, on el record d’un moment,  s’encadena amb altres detalls i marquen el comú d’una vida.  

Sóc altra vegada, després de tants anys, altre cop situat en aquell banc, sota l’ombra de l’arbre al caure la tarda. 

Els seus ulls, la seva cara i el seu riure ja fa temps que han descavalcat de la meva memòria. Aleshores veig entre els diferents objectes la foto d’un jove. 

Agafo la fotografia i com si fos un petit mirall observo sorprès la cara d’un home jove que em mira amb un mig somriure a la boca. 

La meva mirada torna a examinar la foto, l’observo i recordo.

¾    Sí, sóc jo, però tant he canviat? 

Toco els meus pòmuls arrugats i marcats pels anys. A la fotografia són llisos i fins. 

Guaito el nas, ha crescut, ja no té la finor de la imatge. 

Els ulls han perdut la brillantor i no llueixen oberts i vius com abans. 

Tot és igual, però el conjunt sembla la distorsionada cara d’un quadre mal pintat. 

Han passat masses anys i tot va quedar  en l’oblit. 

Apartat! Olor de llessamí, no facis tornar els records d’antuvi. Deixa reposar les restes d’aquells instants dins la memòria oblidada del temps. 

A la vida sempre hi ha un nou camí per començar. 

Miquel Pujol Mur