MARCEL I EDDY. II. “UNA TITELLA I UN TITELLAIRE."

Aleshores el Marcel escolta dins el seu pensament una veu suau que com surtin del ninot li contesta  exasperada:

¾     Això ja ho sé! No cal ho repeteixis.  

El Marcel és porta les mans al cap com si la seva ment no pugés resistir les paraules de l’Eddy. Fem un esforç torna a enraonar al seu company d’habitació

¾     Tu em recrimines! Tu, ets la meva titella, i el record de la meva mare que et va guarnir abans d’entregar-nos, l’un a l’altre. Ja fa molts anys vam començar junts la nostra aventura. No! no em recordis l’incendi. Un descuit, potser anava una mica borratxo. Sí, sí. Ja ho sé, va morir l’Amanda, la teva parella. També la Susi, la meva. Sí, a la Susi la van enterrar. La teva companya va desaparèixer per sempre entremig de les cendres. No m’ho perdonaràs mai! 

L’home pren un flascó de damunt una tauleta i es serveix un gran got ple de licor. Amb la boca i la cara fa una gran ganyota com si el licor li cremes per dintre. Mira a ninot i li diu amb veu fosca.

¾     Aquesta tarda estaràs en els braços de la nena mal que em pesi. 

Aquella tarda va haver un gran aldarull durant l’espectacle. El Marcel mig begut i amb el seny extraviat va llençar l’Eddy als braços d’una nena de cabells rosos i ulls blaus com el cel. Per desgracia una de les mans del ninot va ferir una galta de la criatura. Poca cosa, però de l’esgarrinxada van sorgir unes gotes de sang. La mare va cridar espantada, com si la seva filla anés a morir-se a causa de la ferida. La funció va suspendre’s i la policia va fer un atestat. 

El Marcel va donar molt positiu d’alcohol. El van detenir i el van portar primer a l’hospital, i després a comissaria fins que li van marxar els efectes de la beguda. 

L’endemà no va haver funció. La Gigi va anar com cada dia a ajudar però malgrat que va trucar repetides vegades ningú va obrir la porta. Va semblar-li escoltar a dins com si hagués dues veus diferents, que es discutien amb crits aïrats. 

Va tornar el dia següent i tot romania en silenci. Va picar repetides vegades amb els artells de la mà. Desesperada va recórrer a la vigilància del parc. Com tenien una clau de reserva  van obrir la porta i horroritzats va trobar el cadàver del Marcel escanyat pels fils de l’Eddy, la seva titella preferida i una part del seu propi jo. 

Poc després se’ls emportaven en una llitera coberts amb una tela, amb l’Eddy damunt la panxa del Marcel. Va obrir-se un dels ulls de la titella i mirant la cara, ja rígida de l’home, va recriminar-li.

¾     Així no, borratxo de merda, llançat com una pedra no. Ens haguessis pogut presentar, jo sempre faig gràcia a les criatures i potser haguessis parlat amb la mare.  Que bona falta et feia una companya. Desgraciat, ara callarem tots dos per sempre. Curt de gambals!  

Poc a poc l’ull es tanca i el ninot també finalment calla i reposa.  

Miquel Pujol Mur.

UN REGAL ORIGINAL

Fa tres dies que sortim amb el Ricard, congeniem molt bé. Ahir em va convidar a sopar en un restaurant de tres estrelles. Una passada. Després vam acabar la nit a casa seva. Va ser la primera nit que vam passar junts;  tot va anar de meravella.

 Aquests cap de setmana el tornarem a passar junts, ja que el diumenge és el seu aniversari. Compleix 50 anys, penso que em cal fer-li un bon regal, tan per celebrar l’inici de la nostra relació, com pels seus 50 anys.

50 anys, mig segle, aviat s’ha dit, però ja és tota una edat. Ell diu que ja és vell, però jo penso que està molt en forma, està en la plenitud de la vida. Si que en té uns quants més que jo d’anys, que el mes passat vaig fer els 35, però està molt bé, físicament , amb un cos musculós, a més és atent, amable i molt intel·ligent, vaja com no n’hi ha.

Deixem-nos, però, de romanços i pensem en el regal. Què carai li puc regalar? Sempre m’ha costat molt de decidir això dels regals. . m’agradaria fer-li’n un que l’impressionés, que li agradés i que fes que em recordes sempre. Encara que això és molt difícil, perquè com que no fa massa que ens coneixem, no conec prou encara els seus gustos i preferències . Sé que li agrada l’esport, bé, potser més veure’l que practicar-lo, amb això no solucionen res. Vesteix també molt esportivament, es clar que no trobo adequat regalar res de roba. Rellotges en porta sempre de diferents i d’unes marques que valen molt més que el meu sou de dos mesos i tampoc és una cosa massa original. Òndia...  és que no sé que fer .

Estava tant atabalada, que aquest matí he demanat consell a la Mari, una amiga que en sap molt d’aquestes coses, a més fa temps que coneix al Ricard. De seguida m’ha dit que m’ajudaria. He pensat un regal, -m’ha dit-  que segur que li agradarà molt i no oblidarà mai, ni tampoc tu.

Va arribar el dia i després d’un dinar íntim al seu apartament, el vaig felicitar  i  entregar el regal, encara que jo no estava massa convençuda , però la Mari em va assegurar que li faria molta il·lusió .

Va quedar parat, i tot seguit va obrir, poc a poc,  la petita capsa embolcallada  amb un paper de tons blaus. En va treure un allargada cartolina on deia,  “VAL PER UN VOL EN PARAPENT”  Va posar una cara, i em va dir...  Resulta que tinc pànic a volar. Tot seguit vaig comprendre que la Mari, el coneixia molt bé i m’havia volgut prendre el pèl.

26/09/2017

MARCEL I EDDY. I. “UNA TITELLA I UN TITELLAIRE"

El teatre de titelles del parc ha acabat la seva funció. El teló baixa entre aplaudiments del públic infantil i també els adults que els acompanyen. El Marcel és un gran mestre que sap moure amb molt art les seves titelles. Els hi fa prendre vida tal vegada com si fossin éssers humans. 

La Gigi, la seva ajudanta i col·laboradora, es cuida de guardar els ninots a cadascuna de les seves caixes. Totes no, menys una, la preferida del Marcel. La intocable. És la única que no guarda mai. La noia, després amb un simple adéu, es marxa cap a casa seva. 

El Marcel sempre  porta al seu costat la seva titella preferida. Algun cop, fins i tot, en braços com si fos una criatura o dins d’una gran bossa. Les altres romanen tancades en el petit magatzem del teatret. L’Eddy, sempre inseparable,  l’acompanya vagi on vagi. Té un lloc reservat en una butaca al costa del llit de l’home. De bon matí sembla que la seva comunió va més lluny que la d’un ninot i el seu propietari. 

El Marcel quan desperta immediatament la seva mirada es dirigeix al seu amic de tela i fusta.

¾     Bon dia, amic Eddy.- Exclama content al veure els raigs de sol que entren pel finestral. Un núvol passa i el ninot sembla que guinyi els ulls.

¾     Oi! Què estàs enfadat, amic. Ahir vam fer una bona recaptació. Els del Consell rector del parc estan força contents. Ens prorrogaran un altre cop el contracte. La ciutat és bonica i agradable per viure. Són feliços aquí. Eh, Eddy. 

El Marcel és gira per sortir del llit, però aleshores creu veure una espurna de malestar als ulls de l’Eddy.

¾     Per què en mires com si estiguessis emprenyat. No giris els ulls quan et parlo, que no m’agrada. Però, què dius? Que tant et fot el que pensi.  

El titellaire torna a estirar- se al llit i hi roman mentre observa la cara del ninot. Donant-se un cop de palmell al font prossegueix:

¾     Ja ho sé! Per la nena dels ulls blaus. Sí, és maca. La seva mare també i els seus ulls també són clars.  

Al notar com un gest per saltar-li a sobre, tal vegada el giny d’un llum o potser una ombra fugissera el Marcel l’assenyala amb el dit i l’adverteix primer, després continua parlant com qui vol fer-li un raonament:

¾     No et belluguis! No arruguis el front! Ja ho sé que t’agrada, però pensa que ella és humana i tu només una titella. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

MALEÏDES COMPARACIONS. II

Finalment la passejada s’ha fet insuportable. Si li mostrava les fonts, me les comparava amb les de Montjuïc. Si era l’avet, es recordava del de la Plaça de Sant Jaume per Nadal. Si era de l’església gran i la seva història, o del convent amb el seu campanar, em parlava de la Sagrada Família. 

Després hem anat a dinar. Jo havia reservat taula en un bon restaurant de la ciutat. De seguida m’ha parlat del Set Portes, de la Bonanova, etc, etc, etc. Tots són millors. 

Fins i tot, ja desesperat, l’he atacat amb la pol·lució ambiental. Que aviat haurien d’anar amb mascaretes pel carrer. M’ha contestat:

¾     Tens raó. Però, aquest aire fred de muntanya em refreda. 

Aleshores m’ha contraatacat dient-me:

¾     No teniu platja. Quina llàstima! Amb el que m’agrada prendre el sol a l’estiu i sentir les ones que trenquen a la sorra. 

 L’he replicat un mica emprenyat:

¾     El sol a la muntanya, també torna la pell bruna.

¾     Però queda molt fosca, molt negra, com de paleta. No té aquell color daurat que dona el mar. 

Així ha transcorregut el dia. Al mateix temps, he notat que se m’insinuava. Algun copet a la cama, l’escot que m’ofereix... Una mà que queda presa massa temps entre les meves. El moviment suggestiu dels seus llavis molsuts. Quan l’he deixat al cotxe, el petó d’acomiadament, ben bé, ha estat un òscul comprometedor. Finalment, una mica a contracor, ha engegat el cotxe i ha marxat. 

He respirat alleujat. Per un instant m’he vist al llit amb ella i he escoltat “in mente” la seva veu dient-me:

¾     Oi! La tens més petita que... la torre Agbar. 

He agafat l’ordinador i he escrit un correu al Mateu:

“ Mateu, a la Raquel, mestra de grandeses, no se’t passi pel cap enviar-la més al poble que estimo”.  

Miquel Pujol Mur.

LA IAIA PILAR

Contempla el mar que s’estén davant seu , aquell mar blau fort , tornassolat,  que les càlids raigs de sol fan encara més intens.  Mentre assaboreix un deliciós còctel de fruites, sense alcohol, l’edat i les foteses de la salut no li permeten; està atenta a les anades i vingudes dels dos bessons de nou anys que entren i surten de la piscina on es refresquen. És feliç al veure als petits com es cabussen dins l’aigua.  Ara arriba la Berta, una joveneta de quinze anys que li deixa una bossa , li fa un petó i li diu,

¾    Iaia, et deixo la bossa

¾    A dos quarts de dues  aquí amb el teu germà per dinar

¾    No sé si haurem acabat la competició. No trigarem. 

La mira com s’allunya cap a l’altre banda del vaixell on hi ha la competició de handbol, on els dos competeixen. Es torna a mirar els petits i es submergeix de nou amb les seves cavil·lacions. El llibre que llegia ha trobat una cita: “La vida és una obra de teatre que no permet assaigs...  per això  canta, riu, balla,  plora i viu intensament cada moment....     abans  el teló baixi i l’obra acabi  sense aplaudiments”   (Charles Chaplin) És queda pensant en aquesta cita. Quanta veritat en aquesta frase. Si la vida fos això,  només un assaig, al final de l’obra  seria diferent, segurament millor, o potser pitjor. Bé, jo ara no em puc queixar, el final de la meva obra es prou plaent, però per arribar aquí, per quantes giragonses he hagut de passar .

Mirant enrere,  les coses no han estat tan plàcides, ni tan bones, com ara. Treballar, treballar i sempre treballar , del matí fins a la nit i sense mai vacances. De petita ajudant als pares al bar, al sortir de l’escola algunes estones; els caps de setmana no em movia del bar: servint taules, recollint o rentant plats a la cuina, feia el que calia. Cap  a l’adolescència algun diumenge a la tarda podia sortir amb les amigues una estona, si no hi havia res especial.

Després amb vaig casar amb l’Albert, quin altre pencaire, només vivia per treballar i acumular diners, que si la granja, la terra, el bestiar. Era un no parar. Llavors van néixer els tres nens.  La feina de la casa, els sogres, els petits... a més  ajudant en el que podia en les feines del camp. Mai van tenir una setmana de vacances, només alguna sortida d’un dia, de tant en tant, al vespre s’havia de ser a casa per arreglar al bestiar, era un no parar. A mi m’hauria agradat tenir una setmana de vacances, anar a la platja, gaudir dies de lleure amb els nens, fer algun petit viatge, llavors ja teníem cotxe; però no es podia,  la feina era el primer. Al créixer els nens ja van anar de colònies, al ser més grans ja feien sortides amb els amics. Llavors cap a estudiar a Barcelona i ja fer la seva vida.

La gran decepció de l’Albert va ser quan cap del fills va voler continuar la tradició familiar , ni saber  res de la terra ni dels  animals;  que de jovenets els havia tocat també d’ajudar. L’avi Andreu, sempre el cridava que no havia sabut educar als nois en el treball; que això d’estudiar era una bajanada, l’important era treballar i guanyar molts diners.

Jo sempre vaig fer costat als meus fills en els estudis, volia que tinguessin una vida millor que nosaltres, que escollissin el seu camí. Amb això l’Albert va estar d’acord i em va fer costat. En acabar els estudis cada un ha seguit el seu destí. El gran viu i treballa a Alemanya, i els altres dos fan de mestres a la comarca.

Amb els fills fora , l’Albert va començar a deprimir-se, metges  i més metges. De primer jo portava les regnes de la casa pairal amb l’ajuda del sogre, que podia poc i d’un mosso. Aviat va ser necessari vendre-ho tot i anar a viure al poble. La depressió que no era tal , va esdevenir una cosa més greu i amb uns mesos de patiments i ensurts, l’Albert ens va deixar. L’avi va quedar molt tocat amb tot això i va començar a perdre la xaveta, i amb un any més tard va seguir al fill.

Vaig quedar sola i desemparada, amb diners, això si, però sola. El fill petit, que s’havia casat i  vivia al poble, volia que anés a viure amb ells. Hi anava a vegades, alguns dies, sobretot quan va néixer l’Aida i un any més tard el Biel, però ja havia trobat el gust a la independència, no haver de dependre de ningú i poder fer el que volgués, tenia ganes de viure sola . Sortia amb  algunes amigues, amb les  que anàvem a ballar o de viatge. Vaig viure uns anys  de maduresa molt bons.

Ara visc una altre etapa als meus 82 anys; algunes amigues ja han marxat  i dues són a la residència on les vaig a veure de tan en tan, però que ja ni es pot mantenir una conversa amb elles.

Fa tres anys que me’n vaig de creuer amb els meus néts, L’aida i el Biel ja tenen 15 i 14 anys i els bessons del fill petit en van fer 10. Ells estan encantats i s’ho passen la mar de bé, viatjar d’aquesta manera, i jo també. Jo els acompanyo a ells i ells a mi. Coneixem gent  nova fem excursions. Bon  beure, bon menjar. Descansar, piscina, espectacles, massatges;  gaudeixo de la vida i de cada moment. Això és  vida... canto , ballo, ric, em passejo  i penso seguir-ho fent mentre pugui. Fins que s’abaixi el teló definitivament.

Ha, si., per l’estiu vinent, el Gerard, el que viu a Alemanya, m’ha convidat a mi i als quatre néts a fer un creuer pel Rhin, fins a Budapest amb ells. Així coneixerem al petit  Edgar que ara té tres mesos, llavors ja tindrà més d’un any, i podrà jugar  amb els cosins catalans que es veuen ben poc i a la vegada tots passarem uns dies relaxant al creuer, gaudint de la mútua companyia i també coneixent aquelles terres  centreeuropees .

  relat 4 de setembre-

MALEÏDES COMPARACIONS. I

El dilluns em va sorprendre la trucada del Mateu. El Mateu és un company d’universitat, amb el qual sempre ens hem tractat com amics íntims. Ja llavors ens fèiem confidències sobre la vida i el nostre possible futur. Però en acabar la carrera els nostres camins van separar-se.  

Tal vegada perquè el nostre tarannà era i és, completament diferent. A ell li agrada el bullici, les presses, el neguit i el palpitar nerviós de la gran ciutat. Jo, més tranquil, prefereixo la petita. El conèixer i, al mateix temps, ser conegut pels meus veïns.

De tant en tant ens retrobem, fem un bon dinar en una població equidistant dels nostres llocs de residència. Aleshores fem un bon repàs de les nostres vides presents i també les dels coneguts. Cada any ens enviem les clàssiques felicitacions nadalenques i algun que altre correu electrònic. 

Per aquest motiu vaig quedar sorprès per la seva telefonada. A més havia de tenir pressa perquè quasi no va arribar ni a informar-me. Va dir-me breument:

¾     Xavier, la meva cosina puja al teu poble. No sé quin interès té. Però li vaig parlar de tu i va estar molt interessada en veure’t i també que fossis el seu guia a la teva ciutat. És agradable, de la nostra edat i simpàtica. Una mica extremada en el vestir, però sense estridències dins del que es porta actualment. Entre tu i jo, i sense comentaris, també és una mica lleugereta. Si passa alguna cosa entre els dos, com que ja sou majors d’edat, no passa res. És divorciada, com nosaltres. Salut amic, ja me’n faràs cinc cèntims.  

I sense deixar-me fer cap objecció va penjar. 

A l’hora i al lloc concertats, per un correu que em va enviar la noia, i puntual com sempre, vaig esperar-la.  

Caram! Que n’és de bonica i ben formada. De seguida hem connectat totalment. Després de les presentacions i dels concebuts i protocol·laris petons hem començat el nostre periple urbà.

¾     Mira Raquel,- aquest és el seu nom- quin monument més bonic i arrelat amb la nostra festa.

¾     Ah, sí, està bé. Estranya carota! Però tu te’n deus recordar del monument a Colom. Aquest és molt més petit.

¾     Què et sembla aquest passeig amb aquestes cases força altes i un parc central.

¾     Xavier! És tan gran la diferència amb el Passeig de Gràcia. No té ni punt de semblança.

¾     Raquel, observa l’encant del Carrer Major. Els seus carrerons i les seves façanes. Mira aquella casa, quina tribuna tan ben treballada de ferro forjat.

¾     Però Xavier, això no té punt de comparació amb el barri gòtic. Aquesta tribuna és similar a la de casa dels meus pares, però molt més petita.

¾     En aquest passeig fan la fira. Veritat que és bonic, tan arbrat. És força alegre i a l’estiu, les branques el fan força ombrívol i agradable. És molt propici per a passejar i prendre alguna cosa a les terrasses dels bars.

¾     Si de la mateixa manera que a la Rambla de Catalunya. Però és insignificant en amplada i també de botigues. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

L’OBRA D’ART DE LA PROFESSORA

Avui m’han posat en un greu compromís. La nostra professora ens ha mostrat orgullosament, a tota la classe, el que anomena la seva obra d’art. Ens ha presentat simplement un pal, un motxo i una galleda,  i ens ha demanat la nostra  valoració. No m’agrada opinar res en contra seu perquè en cau força bé. Redimonis!  És la meva professora i s’acosten els exàmens finals. Aleshores, només he gosat fer una lloança. No sigui que les meves notes, generalment justetes, no arribin a salvar l’any.  

M’he expressat d’aquesta forma:

¾     Oh estimada professora. Em meravella la seva obra, no ja pel seu valor  artístic sinó com una etèria sublimació d’allò més ideal i més alt del cel etern. Admiro l’estil volàtil del pal  grisenc, llarg i prim com símbol de la vida humana. Que comença en el no res i finalitza a dalt en el mànec verd. Verd com l’esperança del més enllà.

També el cubell vermell com la sang i amb la cobertura blanca, color de la puresa, per apaivagar les passions i els desigs humans. 

Vermell: sang.                         Gris: Vida.                      Verd: Esperança. 

Una meravellosa metàfora del tot i el res de la vida humana. 

Per mi:

Aquesta dona està una mica ximpleta. No s’ha adonat que això és simplement un pal de fregar, un motxo i una galleda.  

Ai! Aquests que es volem auto-anomenar artistes cada vegada s’imaginen el que no és. 

Tal vegada potser tindrà èxit en aquest món eixelebrat. Pobre humanitat! 

Miquel Pujol Mur.