EL LLADRE. I

Pujo corrent l’escala. He plegat de la feina i m’espera la meva dona. Hem tingut una sort! Ens hem trobat dos que ens agrada gaudir l’un de l’altre. Sé que m’espera mig vestida: mal dit, mig nua; únicament coberta amb aquella camisa fina i transparent de tons vermellosos que m’encén ràpidament. I quan rasques el llumí que passa: que aviat surt la flama.  

Em vull explicar perquè potser molts no ho entendreu. La Marta fins fa poc era la meva xicota. Festejàvem des de fa temps. Fèiem el que podíem i quan podíem, en algun pis deixat pels amics. O quan els pares de l’un o de l’altra no eren a casa o se n’havien anat de vacances. Ara, fa pocs mesos la vida ens ha fet un bolc. Hem trobat un bonic pis en una zona residencial, molt a prop de la meva feina i ens hem casat. Us imagineu acabats de casar i lliures de fer-ho quan i com ens bé en gana. Doncs, estem en aquest període de la vida.  

Hi ha cops que aprofito una pausa al treball i m’escapo per passar una breu i lleugera estona amb la meva Marta. Quatre petons i quatre afalacs lleugers que no fan més que mantindré encesa la foguera del desig. Quan finalment acabo la feina ja us ho podeu imaginar. 

Bé, pujo l’escala ja tot engrescat afluixant-me el cinturó, quan arribo a la porta del nostre niu d’amor. Ostres! Exclamo sorprès. Com és això! La porta mig oberta. Caram! No pot ser. Serà una traïdora! Si ahir ens ho vam treballar fins el darrer sospir. No en tindrà prou amb mi! Se n’haurà buscat un altre? Com que és tan fogosa! 

Així desesperat i engelosit al màxim acabo d’obrir la porta i entro treient foc pels queixals. Els zels mossegant-me el fetge. Un fel agre em puja gola amunt. Però apurant el mal de cor camino silenciosament. Redimonis! Ja m’ho imaginava! Un home! I la Marta asseguda al sofà amb la camisa dels meus sospirs. Sí, curta i transparent, i mostrant pràcticament els seus tan bens posats atributs. Adúltera! Pròssia! Mala dona! 

Em veu entrar i em mira plorosa. No em commoc, pèrfida muller! Ostres quina mirada em fa el paio. No el conec, no l’he vist mai. Em somriu amb  sornegueria. Què es creu que el deixaré gaudir de la Marta. Tanco els punys i avanço enrabiat. Merda! Què és això! El negre forat del canó d’una pistola a la mà del visitant em mira sense pietat. 

Em paro ple de por. Una pistola al meu pis! Com és possible! M’agafa una fluixedat de cames i noto que tremolo. Noto una necessitat imminent a la part baixa i tímidament pregunto, com si no fos casa meva.

¾     Puc anar al lavabo?

¾     Sí- em respon l’home amb una veu suau, però tallant, manant-me a continuació - No tanqui la porta. El vull veure. 

Me la vol veure, per què? No serà un ... Home, petita no ho és, però tampoc tan gran com per anar fent exhibicions davant un estrany. A més, amb l’ensurt quasi em costa trobar-la.

¾     Assegui’s al costat de la seva dona. Marta, oi? Vostè, Joan?

¾     Sí- responc atemorit amb un fil de veu, veient com la pistola ens assenyala, ara l’un ara l’altre. 

Miquel Pujol Mur

DE QUE VA EL 7-7-7

Avui toca escriure sobre un tema que buscarem al paràgraf  set, de la pàgina set, del setè llibre de l’estanteria de casa.

“El cosí Basilio” d’EÇA DE QUEIROS, deia així:

“S’havia quedat asseguda a la taula llegint el Diari  de Noticies”  com cada dia quan acabava d’esmorzar. La seva mitja hora per posar-se al dia dels últims esdeveniments no els hi treia ningú. A la taula quedava buida la tassa de cafè amb llet i alguna altra resta del desdejuni. Fullejava el diari mirant els titulars, llegia algun article que li interessava. Després de mirar les necrològiques passava a la pagina dels espectacles i a la cartellera .

Un titular li va cridar l’atenció. Una obra de teatre que presentava una companyia argentina, actuaria tres dies en un teatre de la ciutat. Va mirar la fotografia que l’acompanyava, no li deia res;  va llegir el curt resum de l’obra , li va semblar interessant. Els seus ulls es van aturar davant d’un nom, el de la protagonista principal, que la va neguitejar.

Duocastella, Gabriela Duocastella, un calfred li va recórrer l’espinada. Va... seria només una coincidència de cognoms, n’hi hauria molts d’iguals –pensava- però... ell va marxar a un país d’aquest, Xile o Argentina. Qui sap si tenia a veure alguna cosa amb ella. El pensament li feia mal, volia apartar-lo de la ment i no podia.

Després de més de trenta anys el records tornaven a clavar-se en el seu cervell. Mai més havia volgut saber res d’aquest nom, ni d’aquell home. N’havia parlat amb ben poca gent d’ell. Havia quasi aconseguit oblidar tot aquells temps i tot el que havia passat quan tenia quinze anys. Va apartar aquells pensaments que l’envaïen, no volia pensar-hi, no volia que li tornessin a fer mal. Va tancar el diari, va recollir la taula i va sortir.

El vespre fen zàping a la tele, va trobar una cadena local on feien una entrevista, una dona jove, acompanyada d’un senyor més gran . La va deixar allà sense posar massa atenció en el que deien. Quan va sentir el nom Duocastella, va fer un bot; tots els sentits es van posar en alerta. “És ella “ –va pensar-  i va parar l’orella seguint la entrevista. Efectivament, era la actriu principal de l’obra.  “El entramado” tot d’una es va adonar que la noia parlava del seu pare . Un professor de música que havia estat molts anys vivint en aquella ciutat, abans d’anar a viure a Buenos Aires. La funció d’aquest vespre seria en homenatge a ell. Segur que hauria estat molt orgullós de poder-ho veure i d’haver pogut acompanyar-la en aquella gira, però desgraciadament havia mort l’any passat.

La dona petrificada, amb la mirada fixa a la pantalla, absorta, no podia moure’s ni quasi respirar. El cap li repicava. Era ell, ell ...  i ella...  la seva filla. Mort, s’havia mort, per fi s’havia mort. Maleit violador, no podràs fer mai més mal a cap joveneta, ni a ningú .

Ja no va escoltar res més. Amb ràbia va prémer el botó del comandament i va apagar
 la televisió.

19/05/2017/

DOS CURTS NEGRES

Potser inspirat en la Metamorfosis de Franz Kafka.

 Estic aclaparat sota la gruixuda manta. No hi ha gens de vigor al meu cos. Ni un bri de força sorgeix del meu interior. Miro el rellotge. És quiet com sospir de moribund. Ni una sola de les busques es mou dins l’esfera numerada. Només el soroll de la meva respiració, tènue i quasi inaudible si no fos pel silenci total, pertorba la quietud.  

Una busca, la petita, la del segons, inicia un lleuger tremolor. Però no és l’agulla, sinó un moviment imaginari de l’ull humà. Aquell lleuger tic, sense tac, retorna al seu lloc. Tot moviment es detura sense començar. 

Observo el reflex del rellotge en l’armari. Quietud i silenci impera dins la cambra. Jo, aixafat sota la calor i el pes de la roba, continuo immòbil. Resto quiet com si una armadura cuirassada em convertís en inerta mòmia. 

Potser inspirat en algun relat de Edgar Allan Poe 

La gota de sang no cau a terra. Resta a mig camí des del ganivet i de la carn esquinçada. Vermella i suspesa en l’aire sembla, ben bé, una marieta de negres punts. La meva mà que s’enfonsava en la pobra víctima, ja morta, no trenca ni malmet cap més teixit ni cap més òrgan.

 

Estic immòbil com el temps. El paroxisme interior de la meva acció està tranquil. El rellotge està quiet. Jo també, cap moviment ni desig d’apunyalar un altre cop. Resto caigut en un gran sopor, lleugerament inquiet. Sento la ràbia que em crema per dintre, però sense remordiment. Tot és silenci, tot és calma. De sobte se sent un suau xop de la vermella sang damunt les rajoles. 

Llavors, com una font que raja contínuament, el meu furor solta novament la meva força. Pres de salvatge desig com un possés torno a esquinçar i tallar la maleïda carn.  

Miquel Pujol Mur

DOLMEN DE SÒLS DE RIU. BARONIA DE RIALB. NOGUERA.

En aquesta ocasió, en una de les nostres recerques, visitàvem la Baronia de Rialb. 

L'Àrea del dolmen de Sòls de Riu, antigament denominat de Solsderiu, és un espai creat amb motiu de la construcció del pantà de Rialb, en territori de la Torre de Rialb, del terme municipal de la Baronia de Rialb, a la Noguera. 

Es troba a la dreta del Rialb, al capdavall (sud-est) de la Costa del Molí de Guàrdia, un cop el riu ja s'ha marfós en el pantà de Rialb, a migdia de la carretera de Politg just a ponent del llarg viaducte que passa per damunt de la cua del pantà. 

Es tracta d'un indret on es van emplaçar els monuments arquitectònics més importants del municipi que havien d'ésser enaiguats per les aigües del pantà un cop aquest funcionés a ple rendiment. En definitiva, funciona com una zona de descans i un perfecte mirador de la cua del pantà per la banda en confluència amb el riu Rialb. Des d'aquesta posició s'observa part de la vall del Rialb, el poble de la Torre i les serres de Politg.  Hi ha panells informatius turístics sobre la mateixa zona i el municipi.

 

Consisteix en un típic megàlit fet amb grans pedres verticals cobertes per una gran roca que tenia la funció de monument funerari i que fou erigit fa més de quatre mil anys. 

Les obres de canvi de l'emplaçament originari del dolmen de Solsderiu, que és com el va anomenar el seu descobridor i excavador mossèn J. Serra i Vilaró, van realitzar-se el març del 1999. 

Curiosament aquest dolmen ha aparegut citat posteriorment com l’Espluga dels Tres Pilars i d’aquesta manera apareix a les vitrines del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

 

Evidentment no es tracta d’una espluga, sinó d’una cambra de dolmen  poligonal de 3 metres de longitud per 2,30 metres d’ample, que presenta un vestíbul amb dos muntants i una obertura superior. La llosa de tancament es troba decorat a l’interior de la cambra per un gravat rupestre que presenta un soliforme (dibuix esquemàtic).  

El dolmen havia estat totalment excavat i havia ofert materials propis d’un sepulcre calcolític: una destral polida, una gran fletxa de peduncle i aletes, restes d’un vas de ceràmica llisa i restes de dos individus. 

Font: VQ.

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

CLASSE A CASA LA MÒNICA

El Xavier en llevar-se s’estira desemperesint-se amb ganes i fent alguna que altra ganyota i un crit mig tarzanesc. Murmura aleshores: Per fi m’han comprat un matalàs nou que bona falta em feia. El vell, ha estat com les piles, que duren i duren, però finalment els pares s’han adonat que tenia més bonys que una carretera de tercera. Ospa! Ja era hora que ho veiessin.

¾     Avui em noto ”flex”. 

El pare és un xic garrepa. Un xic, ho! Li costa més, això d’obrir la cartera i treure uns quants bitllets. Malgrat sigui pel bé de la salut del seu fill. Carall! No se’ls portarà a l’altre món. I parlant de carall com en tiben els pantalons del pijama. Me’ls baixo i miro, qui la va matricular, que ferma i tesa està. Jo pensava que això de la trempera matinera només li passava al pare quan en alguna que altra ocasió a la nit sento com la mare protesta, dient-li:

¾     Va, Manel, va, empeny més, més fort. Manel que et passa?

 I ell li contesta

¾     És que vinc molt cansat. Demà al matí estaré més valent. 

Sí, cansat d’estar assegut a l’oficina, penso immediatament. A certes edats els homes comencem a fallar algun que altre cop. M’he d’aprofitar de la joventut. 

Finalment ja deixant tot preparat per sortir m’assec a la taula de la cuina per esmorzar. La mare em mira inquiridora. Per què? Em pregunto.  

Ahir va ser un dia feliç ja que finalment vaig desempallegar-me del cabronàs del Rafel. El pare ja m’ho havia advertit que passaria. Sempre em deia:

¾     Xavier, condueixes o et condueixen.- Les seves paraules m’han fet reflexionar durant força temps. Punyeter! Aquesta vegada tenia raó.  

M’he adonat que el meu amic de l’ànima sempre em manegava i em feia canviar de propòsits. Sempre, el fill de puta de l’amic Rafel, em feia fer coses diferents al meu desig. Això d’amic, entre cometes. Ahir, al deixar-lo a la porta de casa seva, vaig haver d’escoltar tot un llarg reguitzell de retrets perquè avui, me’n vaig a fer un treball amb la calenta de la Mònica. Ell diu que és la seva xicota. Quan tancava la porta vaig cridar-li:

¾     Rafel, bon vent i barca nova. Va mirar-me amb un posat d’emprenyat que deu ni do.  Quan marxava li vaig aixecar la mà amb el dit del cor ben dret. Que et donin pel cul, Rafel! 

Mentre menjo, miro la gata que ronca asseguda a una cadireta baixa de boga. Sembla, ben bé, que dorm però quan sent el soroll de l’aigua mou nerviosament les orelles. El refrany del gat escaldat de l’aigua freda fuig  no deixa de ser present al pensament de la nostra “misseta”.   

Ara la mare finalment s’asseu a l’altre costat de la taula, mirant-me fixament, mentre amb les mans retorça un drap de la cuina. M’inquireix:

¾     Xavier, és veritat que vas a casa de la Mónica a repassar lliçons.

¾     Sí, mama.- responc pensant, quina portarà de cap.

¾     Vigila fill, que són bona gent però la mare ja saps que té certa fama. Va casar-se de penal i malgrat la bondat del cornut del seu home les males llengües encara parlen molt malament d’ella.

¾     No em fumis, mare! Que té a veure la Mònica amb la seva mare.

¾     Fill, “carinyo”. Pensa que els testos se semblen en moltes ocasions a les olles. No vull dir res de la Mònica, però tu saps que surt amb bastants nois.

¾     Mare! Mare! Mare! –protesto amb veu alta- Tu i els teus refranys! 

Donant-li un petó al front agafo la motxilla i me la penjo a l’esquena. Tibo amunt els pantalons i me la poso bé, ja que encara la tinc un xic grossa, com sempre que penso amb la Mònica. També m’asseguro de portar el condó a la butxaca. Ara  els “frikis” diuen finament preservatiu, com si les fes vergonya dir les coses pel seu nom. Mai se sap que pot passar entre dos adolescents de disset anys. 

Mentre baixo les escales penso en la mare i el seu sempitern recolzament en els refranys. Em recomano a mi mateix unes sàvies paraules:  Qui vulgui peix que es mulli el cul. 

De veritat que el culet de la Mònica és un do de Déu o de qui la va parir, malgrat fos de falta.  

Miquel Pujol Mur

RECORDS LLUNYANS

“Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”

M’acaba de venir al cap aquesta frase, faig un somriure, recordant vells temps. Temps llunyans de mitjans del segle passat, quan ens van conèixer amb la “Carmen”.

Anàvem al col·legi, com llavors es deia, devia tenir uns nou o deu anys. Havien arribat unes nenes noves a mig curs, “La Carmen”  i la “Consuelo,” la primera venia de Almeria i la segona de Càceres. Les nenes de la classe aviat ens vam fer amigues d’elles . A l’hora del pati els hi ensenyàvem de parlar el català, que l’aprenien ràpidament . Com els costava una mica pronunciar algunes síl·labes, els hi fèiem repetir... “setze jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat” quan sabreu dir això, -els hi dèiem- ja parlareu com nosaltres. Elles si esforçaven, però els costava....”xetse  xutches d’un chut...chat...” llavors nosaltres rèiem i elles s’enfadaven, però no desistien. Al cap d’un any parlaven el català a la perfecció.

Amb la Carmen vam continuar l’amistat més enllà dels catorze anys, ja que després de deixar l’escola vam treballar juntes a la fàbrica tèxtil del poble. Jo anava sovint a casa seva. Llavors m’agradava molt el seu germà, el Ricardo, era un jove molt guapo i ben plantat, més gran que nosaltres. Quan podia i anava amb una excusa. A vegades ella no hi era i jo em quedava allà parlant amb la seva mare, la Manuela i amb la seva germana gran, la Vicenta. Aquestes mai parlaven en català. La mare  no l’entenia gens i la Vicenta, havia arribat ja gran a Catalunya  li feia vergonya de parlar-lo  “jo lo entiendo todo –em deia- però hablarlo me da corte.” Jo els hi respectava i feia pràctiques de la llengua forana. El Ricardo passava de mi, i jo després d’un temps també vaig passar d’ell.

Amb la Carmen, vam continuar l’amistat molts anys , fins i tot quan ens vam casar i vam seguir camins diferents, una a cada extrem del país, mai vam perdre el contacte. Vam seguir i celebrar els naixements i comunions dels nostres fills. Ens trobàvem el poble en comú per la Festa major, i algunes altres festivitats.

Per les circumstàncies de la vida ens vam anar distanciant amb les anys. Fa tres dies em vaig assabentar que havia mort la seva mare, la Manuela. Com no vaig poder anar a l’enterrament la vaig trucar i al saber que  es estava uns dies al poble, per resoldre alguns assumptes amb la germana que vivia amb la mare i per uns tràmits, vaig decidir fer-li  una visita i donar-li el condol.

Vam passar la tarda juntes, recordant vells temps i posant-nos al corrent de les noves,  de la temporada  que havien estat allunyades. La Vicenta estava estones amb nosaltres i altres atenent alguna visita de veïns.   Em va sorprendre com la germana gran parlava en català, i li vaig comentar a la Carmen ,

¾    Ui, noia  -em va dir- ella sempre havia dit que mai el parlaria. Quan va tenir els néts,  la cosa va canviar.

¾    En va aprendre per parlar amb els néts?

¾    Oi tant. La Laura, amb tres anyets deia – “la iaia gran , parla estrany, però tu no has de parlar estrany”. El petit Lluc també deia, “no estrany iaia”.  El que és curiós , que a la mama l’entenien parlant en castellà, però a ella no. Per ells va parlar en català.

¾    Ara ja son uns joves adolescents. Segur que son catalanistes i tot .

¾    Catalanistes i també  independentistes.  Ells, els fills  i nosaltres. Fins la mama quan estava més bé, també era independentista. Encara que mai va parlar català, però l’entenia bé i estimava aquesta terra.

Vam seguir la conversa fins a mitja tarda, la Vicenta també si havia afegit i va estar molt contenta de veure’m. Amb la Carmen cam quedar trobar-nos més sovint. Ara que les dues estàvem jubilades i teníem més temps lliure. També hem planejat passar les vacances d’estiu, al   mateix lloc per tornar a recuperar  l’antiga amistat.

 24/04/2017/

ANGOIXA EN UN MATÍ DE MALSON

Ho vaig notar sense veure-ho. La seva presència real era evident. A les fosques vaig sentir els seus moviments al voltant meu. Lentament vaig intentar girar-me vers la seva presència. 

No sé explicar-me quin pressentiment va envair el meu cervell. Pot ser por, tal vegada plaer o segurament inquietud. 

La presencia femenina o masculina poc a poc m’omplia. Però dins meu l’opressió m’ofegava. On era? Sí, sí, era. Però què era. 

Tal vegada un estrany ? Seria un conegut? Com havia entrat a la estança  si no conegués res del que m’envolta. 

Ves a saber si era un fantasmagòric record del passat que venia amb el seu record a omplir el meu pensament de malastrugança.  

Allò, que no sé ben bé que era, no era cap subtil desenllaç d’un moment feliç. 

M’omplia d’angoixa fins que vaig notar un lleu petó damunt la galta. La cara infantil i el somriure del meu fill han esvaït el malson. 

Miquel Pujol Mur