BALLAR SENSE PARAR

Aquest matí el meu despertar ha estat força plaent. Finalment  el pare m’ha comprat les sabatilles esportives que, feia molt temps, li demanava. Quan les vaig veure a l’aparador de la botiga sincerament me’m vaig enamorar. Simplement unes sabatilles marca “Danzing”  de color vermell i soles grogues. 

Només calçar-me-les he notat un agradable formigueig al meus peus. M’ha semblat impossible descriure la sensació de lleugeresa de moviments i d’ingravidesa que he sentit al fer el darrer nus als cordons.  

He esmorzat tranquil·lament. La meva mare  m’ha portat el cafè amb llet i la pastilla per aprimar-me. Maleïda píndola! Te un sabor a cautxú que fa que em sigui molt difícil d’empassar. Com comprendreu, malgrat ser bastant alt, el pes és una de les coses que més m’aclapara, i els quilos em pesen massa. Potser valdria més que digués simplement que sóc bastant ple. 

He sortit al carrer per trobar-me amb els amics al bar de Cal Negre. Hi eren el Pere i el Dalmau. Només veure’ns hem picat els punys i ens hem saludat efusivament. Els he ensenyat el regal dels meus pares i els hi ha agradat molt. Però el Pere sempre un perepunyetes, ha comentat:

¾     Escolta “tio”! Aquestes sabatilles són molt “fardonas” i cridaràs l’atenció de tothom.

¾     Tu sempre estàs fet un esgarriacries de les alegries dels altres.

¾     Bé, bé- i em fa un gest com dient: això és cosa teva. 

Hem demanat una “birra” i ens hem assegut sota el porxo a mirar la gent que passeja. Avui és dissabte, dia de mercadet i el Carrer Major està força animat. De sobte, ha sonat en els altaveus del carrer una musiqueta molt coneguda i familiar: el sirtaki que balla l’Antoni Quinn en la pel·lícula “Zorba el Grec”. 

Sense jo voler els meus peus han començat a picar a terra seguint el ritme de la melodia. Com he dit jo no sóc cap Adonis lleuger ni dansaire. Ben justet uns passos de música lenta si tinc parella o sinó botar i saltar en la pista d’una discoteca rodejat de jovent com jo.   

Però els meus peus, millor dit les sabatilles, marquen repetidament els passos. Fins que finalment han començat a marxar, i clar, jo darrere d’elles. 

M’he posat dempeus (o m’han posat) enmig de la plaça de Sant Joan. Pel impuls de les sabatilles he alçat les meves cames i també instintivament els braços, almenys per aguantar mitjanament l’equilibri. Breus moments després un corrent elèctric m’ha omplert el cos. 

Aleshores he començat a ballar i ballar, entremig de la gent que em mirava sorpresa i admirada. Al darrer compàs he fet una pirueta quasi com de ballarina clàssica i la música ha parat. Els aplaudiments de tothom m’han fet enrojolar. Suposo que algun ha hagut de censurar-me pel meu atreviment i també han rigut del meu ridícul. Però no m’he sentit ridícul, només he estat portat per la música i les sabatilles.  

Torna a sonar la mateixa música i les sabatilles em porten dansant Carrer Major amunt fins la Plaça de Sant Pere. Ja no he anat pel mig del carrer sinó que les meves “Danzing” em porten saltant pels portals o saltironejant per  les parets de les cases. Mai m’havia cregut que jo pugues fer això.  Així he arribat a la Plaça Cremada on he fet un últim i grandiós giravolt.  

El Pere que m’ha seguit m’ha passat l’ampolla de cervesa. Malgrat algun que altre vici, és un bon xaval.  

Només he fet un glop quan ha començat a tocar una nova música. Bastant antiga, la recordo més que res pels pares, potser “Un americà a París”.  Pel meu gust una música una mica carca i arcaica. Immediatament, les sabatilles han manat al meu cos. He tornat a saltar i a dansar per les parets i pels graons, amagant-me i saltant des de la  Berruga al bell mig de la plaça i caient amb una gràcil pirueta amb les cames obertes. En altres ocasions hauria quedat estès damunt les dures rajoles, però, avui com si fos de goma he tornat a alçar-me per continuar el meu ball. 

I la música no ha parat i jo portat pels meus peus i cames, i sobretot per les sabatilles, he continuat la dansa. Al mateix temps he bracejat contínuament com si fos un ninot de paper portat pel vent. 

He passat pel mig del mercadet. He ballat envoltant les parades i esquivant els vianants i els firaires. La música i els colors em rodegen per arreu. Unes cortines, com tuls de gasa de colors rosa i blau, clars, seguien acompanyant la meva dansa. Tothom m’ha mirat, estranyats i també contents, fins que he arribat a l’Ambulatori. 

Ha parat la música i he aprofitat l’ocasió per treure’m les sabatilles amb un ràpid moviment. Les he portat a la mà sentint les seves ànsies de moure’s. Però, jo no puc més. A causa del dolor de tot el meu cos he arribat a casa a peu i descalç. Abans d’entrar les he deixat al costat d’un contenidor. No sabria què fer amb elles.  

Més tard quan he sortit ja no hi eren. No sé si les ha agafat algú o han marxat soles. Tampoc m’importa gens, no me les hauria posat mai més.  

Miquel Pujol Mur

MALANYEU. PANET DE S. MIQUEL I BENEDICCIÓ DEL TERME

Com cada any , el diumenge després del  8 de maig, festivitat de Sant Miquel arcàngel,  és fa a la petita església de Sant Sadurní de Malanyeu, la benedicció del terme i la dels panets i el posterior  repartiment  d’aquests entre les assistents.

La tradició és molt antiga, es creu que data de la Edat Mitjana, quan les cases més riques del poble, per una promesa feta al sant per la protecció dels  seus conreus, en aquest  dia després de fer la benedicció dels termenats , repartien un pa ( bé escàs i bàsic) entre els habitants del lloc i els vianants que hi acudien.

La tradició continua viva, encara que el lloc ha quedat força despoblat. La gent que hi viu i els forans que hi tenen casa, que també s’hi han afegit,   van continuant amb aquest costum tan arrelat al món rural català.

Avui al  matí, encara que el dia havia començat amb bon temps, el sol lluïa i semblava que seria un dia estiuenc i calorós, cap al migdia s’ha anat posant rúfol i fins han caigut quatre gotes, que no han espantat als visitants que han  acudit a la celebració.  Tothom s’ha emportat el seu pa beneit i la casa que el repartia han donat la coca a la família que s’encarregarà de fer-lo i repartir-lo  l’any vinent.

14/05/2017/

BLANCANEUS.

La setmana passada vaig rebre un encàrrec bastant difícil de resoldre. Si no recordo malament alguna cosa així com: per què la Blancaneus no va casar-se amb cap dels set nans. De moment i sense pensar-m’ho gens va sortir-me l’ocurrència de que la tenien curta.   

Després vaig voler aprofundir més en el tema i vaig buscar els noms dels protectors de la noia: Vaig tenir-ne prou: A veure, si endevino una mica la filosofia de les dones, cosa prou difícil, però interesant. 

Noms del nans:

Mudet: a quina dona li pot agradar estar casada amb una persona que mai diu cap paraula amable ni afalagadora.  

Esternuts: una parella al costat que no fa més que estossegar i esternudar. Us imaginneu una escena intima i ell vinga i vinga a bufar i tossir sense parar. 

Vergonyós: mig tapant-se amb un coixí i dient, no me la miris que la tinc xica i així la pobra xicota res de res. 

Dormilega: malament, i si a més és gandul, pitjor. 

Feliç: perillosíssim, si és massa feliç no s’adonarà de les necessitats de la desitjosa noieta.  

Rondinaire: particularment amb un ser que sempre protesta no em sabria entendre. Prou difícil que és la vida, per tenir un corcó al costat. 

Savi: home el savi el que se las sap totes, no perdona ni una i a més s’ho creu. Crec que és el més vell, gros i barbut dels nans. 

Després d’estudiar la personalitat de cadascun, pobra Blancaneus no li quedava més esperança que esperar a veure si el príncep era millor. 

Després d’aquest discurset he de dir que segurament el tema és molt més profund i trist que la poma, la madrastra i el conte. La historia té noms i cognoms i els pobres nans eren nens de poca edat que treballaven a les mines triant els minerals. Pel seu treball es devien veure vells i desgastats al màxim. Van arribar a dictar-se tota una sèrie de lleis per protegir-los. 

El pare de la Maria Sophia es deia  Philipp Christoph von Erthal, Condestable del territori de Kurmainz des del 1719 fins al 1748. Tenia uns bons dots diplomàtics i és per això que en moltes ocasions havia de viatjar a l'estranger per entrevistar-se amb emperadors, reis i altes autoritats d'altres països. 

Però el 1741 va succeir un fet que va trasbalsar la vida de la família von Erthal, però sobretot de la jove Maria Sophia que va quedar-se sense mare. Al cap de dos anys, el 15 de maig de 1743 en Philipp es tornava a casar amb Claudia Elisabeth Maria von Venningen, nascuda Comtessa Imperial de Reichenstein.  

Era una dona autoritària que no va dubtar en afavorir als seus fills, fruit d'un anterior matrimoni, aprofitant les absències del seu marit.  La jove Marie Sophia va trobar-se convivint amb una dona egoista que es passava el dia mirant-se al bonic mirall de la seva cambra, regal del seu marit.  És un mirall impressionant, de 1,60 metres d'alçada i encara es pot veure en el museu del Spessart, al castell de Lohr. 

La història explica que la jove Maria Sophia va acabar morint jove i malalta. No ens costa gens imaginart-la mirant per la finestra de la seva cambra pensant en escapar-se. Fugint d’aquella dona que no l'estimava, escapant pel bosc del Spessart, creuant les set muntanyes, conegudes com les Höhenweg, i arribar allà on hi treballaven els nens miners extraient plata i coure, per cuidar-los. Esperant, potser, que algun dia un príncep ben plantat la tragués d'aquell malson. 

Malauradament la història real no va acabar com el conte i la jove va morir sense saber que la seva vida seria transformada en un conte de fades pels germans Grimm. 

Respecte a la poma enverinada hi ha certes fonts bibliogràfiques que descriuen un verí utilitzat per la madrastra. Es va introduir mitja poma en suc de belladona, un fruit que es troba fàcilment al Spessart.  

El fet de que una vegada en aquest estat narcotitzant els set nans posessin a la princesa en un sarcòfag de vidre no es d'estranyar a causa de la importància de la fabricació de vidre a la localitat de Lohr. 

De la realitat a la fantasia hi ha molta distància i pel que es veu en aquest conte hi ha suficient espai com per arribar a la Lluna. 

Miquel Pujol Mur.

EL PERIODISTA. 2a. Part

Les proves damunt la taula del despatx són concloents, tant aleshores com ara: pensa amb recança el Roger. Sincerament no ho voldria veure tan clar.

Bé continuant amb la història dels amors folls. El Ramon va cridar l’atenció del cantant per mitja d’una dona, jove i bonica. Molts homes cauen fàcilment en el parany si la carnada és suculenta. Així ho va creure el Guillem, una nova ocasió i una nova femella per anotar en el seu repertori no musical. Però en aquesta ocasió va resultar-li fatal, en comptes de una dolça colometa va ensopegar-se amb el Ramon. Tot va passar en breus instants. En curts moments era mort i desmembrat tant de les parts sexuals com també li va ser arrancat el cor. 

El marit cornut i la dolça colometa, la mateixa Dora amb qui és casà posteriorment, van enterrar al jardí el cos sense vida de l’ocell piulador en nius aliens. Aleshores van tenir molt treball per cuinar amorosament i condimentar adequadament les mostres càrniques de l’amor extra marital de la dona. Finalment, el Ramon va acudir a casa seva portant una carmanyola.  Va saludar-la amorosament i va dir-li que dinant en un restaurant havia provat una menja exquisida i que li portava una mostra. La Sara no volent contrariar-lo, no fos que es poses de mala lluna, va menjar-se el ben preparat plat sense fer cap escarafalls. Fins i tot va lloar-lo.

¾     Molt bo i suau de paladar- va judicar la Sara.

¾     No li trobes un gust familiar.- va preguntar el Ramon.

¾     Home, no! És agradable i tendre. Fins hi tot la pelleta és deixava mossegar i era llaminera de menjar.

¾     Doncs, amiga meva, estimada esposa, podries conèixer una mica més el que potser has llepat en més d’una ocasió.

¾     Jo?

¾     Si tu, estimada bagassa. Tant t’agrada el sabor del Guillem que no hi has notat res. Ni els tendrums has reconegut. 

La Sara es posà blanca com el paper al comprendre tota l’enganyifa del seu home. Tapant-se la boca amb la mà corre al balcó per perbocar allò, en certs moments tan estimat i ple de plaents records. Tal vegada corria massa, tal vegada va haver una petita ajuda, qui ho sap? Conseqüència, la Sara va caure pel balcó i tothom va dir que era un suïcidi. La societat de prestigi moltes vegades prefereix ignorar els problemes dels demès. Prou en té cadascú a l’armari amagat del traster.  

Poc després la Dora i el Ramon es casaven rodejats dels seus amics. Sempre més amb estat un far de bones costums i d’ajudar a tots, amics i fins i tot als necessitats de la zona.  

Al cap de nou mesos una adorable criatura alegrava la seva llar. La seva estimada Aura. 

El Roger té mal de cap. Si publica tot el que ha esbrinat ja és pot acomiadar de l’Aura. Surt a la cafeteria a prendre un cafè i una aspirina deixant tots els patracols damunt la taula. En el seu cervell les idees martellejant amunt i avall sense parar. Com si fossin un ferro roent essent batut a cops de mall damunt la inclusa. Es prem les temples amb les dues mans però en el seu cap ressonen els cops, un rere l’altre.  

Esgotat retorna a la taula. Es sorprèn no i ha cap paperot damunt. Està neta i en ordre com sempre. Li ha agafat algun company els documents. Mira a les altres taules, no hi ha ningú. Només sent el cantussejar de la dona de la neteja que va passadís enllà. Corre vers el carretó i en la cistella dels papers per llençar s’adona dels seus escrits.

 

La dona el mira també sorpresa i es disculpa:

¾     Pensava que no havia ningú. Com és tan tard. Pensava que no servien.

¾     No es preocupi ja me’n cuido jo, Lola.- Agafant tota la cistella baixa al magatzem dels escombralls. Passa tots el papers per la trinxadora. Recull totes les tires de paper i les fica al forn de la calefacció.  

Per a què treure la brossa vella i donar mala fama a persones que han redimit el seu comportament. Embrutar el record d’un matrimoni que ha estat un bon exemple per tota la societat durant molts anys. A més perdria la seva Aura, la nova llum del seu amor.   

Miquel Pujol Mur.

ASTÈNIA PRIMAVERAL

Com cada any per aquestes dades la astènia primaveral fa la seva aparició. Un gran cansament m’envaeix,  tinc ganes de no fer res. Estic trista i melangiosa, he perdut la gana i el son. Vaja, que estic feta un cromo. Vaig  a treballar perquè no em queda més remei, que sinó em quedaria a casa tot el sant dia sense fer res, estirada al sofà.

Els altres anys, com era a casa dels pares, la mare em cuidava, jo no feia res; fins que a  les poques setmanes tot havia passat;  però aquest és el primer any que m’he independitzat. Penso que el viure sola també ha influït   en negatiu en la manera de trobar-me. Ara a la primavera que tot es tan bonic, i que jo estigui així feta un fiasco, molt pitjor que altres anys.No em vull rendir de  la meva independència , per això demano cita amb el metge de capçalera, per veure si em dona alguna cosa que m’ajudi a superar aquest tràngol.

Esperava trobar-me aquell metge gran i rabassut i un xic desagradable, que era “més ranci que un sagí vell “ com deia la mare. La  sorpresa va ser en trobar-me aquell metge jove, ben plantat, agradable i simpàtic. Em va caure bé des del primer moment. Després d’un petita xerrada, va  de confirmar que el que tenia era la astènia primaveral, deguda als canvis estacionals-m’explicava- l’augment d’hores de llum, de temperatura, al pol·linització ...,  però em va dir que era molt jove per començar a prendre gaires coses per això. Que era important que fes un canvi d’estil de vida, que el cos pot aconseguir tots el nutrients que necessita per combatre aquests canvis.

Només em va fer unes gotes que les havia de prendre uns quinze dies, per ajudar-me a sortir del forat, però jo havia d’empènyer de de dins per trobar-me millor;  que menges fruites, verdures i peix; que deixes les begudes artificials i ensucrades; les carns vermelles, els embotits i greixos... i  sobretot que fes una mica d’exercici cada dia. Almenys que camines mitja hora cada dia....i bla, bla, bla...”Quina taba,”- pensava- encara que era agradable  d’escoltar a aquell metge eixerit. “Torna la setmana vinent,” -va concloure.

Vaig sortir d’allà pensant que no faria res d’allò. Que s’havia cregut, jo només volia alguna medicina. Faria aquelles ridícules gotes i res més. Això si, la setmana sobre hi tornaria , era interessant de  parlar amb ell.

Sense saber perquè, o pensant en quan hauria de tornar a veure al metge, vaig començar a fer petites caminades cada dia, d’uns 15 minuts. Respirar una estona aire pur i observar els paratges florits per arreu, des dels balcons amb flors penjant, als arbres florits del passeig o als entorns rurals curulls de flors boscanes, em va enlairar l’esperit. Vaig  començar a sentir-me una mica millor. Encara que menjava el que em donava la gana o el que tenia més a l’abast.

El vaig tornar a veure un parell de vegades, a la tercera, em va dir que estava molt millor. Vam parlar una estona i li vaig dir que ara ja caminava mitja hora o tres quarts cada dia, les altres coses les feia poquet. Em va dir que continues així, i no calia que tornes, si no hi havia res de nou. Bé, llavors ell ja no hi seria, només havia fet una substitució allà, encara que es quedaria vivint al poble, ja que ara tenia feina al  poble del costat. Em va saber greu que marxes i no poder tornar-lo a veure a la consulta.

Un parell de setmanes més tard, ja tornava a ser jo, havien desaparegut tots els vestigis de la malaltia. Encara que enyorava aquell metge jove i guapo. Qui sap si tindria parella? Em preguntava sovint –li hauria d’haver preguntat.

Estic caminant per parc de les afores, cada dia faig diferents rutes. Caminar és  el que em fa sentir millor. De cop m ’avançant dos joves corrent, penso que s’entrenen per alguna cursa. De cop un es gira i em mira... és el jove metge. El cor em batega fort amb la sorpresa. L’acompanyant també s’atura, venen cap a mi . Ens saludem,

¾    Hola Marta, que tal, estàs?

¾    Molt bé i tu com et va el nou lloc.

¾    Bé,  es similar a aquí.  Et presento al Lluís, la meva parella. La Marta.

Ens vam donar la mà i fer el compliment.  Al poquet temps ens vam dir adéu i cadascú va continuar el  seu camí, jo una mica amb el cor encongit.

 02/04/2017/

EL PERIODISTA. 1a. part.

El Berguedà i Occitània són terres de trobadors, tal vegada com Guillem de Berguedà o Hug de Mataplana. En aquell mateix període de temps també a l’Europa occidental florí aquest fet cultural d’extraordinària transcendència. Va estar enfrontat a la literatura èpica  predominant en aquell temps. Les dames escoltaven les trobes, les cançons, la música dels trobadors mentre els senyors eren a la guerra. A nivell inferior existien els joglars que cantaven els escrits dels trobadors però fora del castells entre la gent del poble. També van existir dones trobairitz, almenys una vintena, que van cultivar l’art anomenat de l’amor cortès o fina amor. Això bé, per què a la sortida a Elna d’Amics del Romànic de Berga a la inauguració d’una exposició dedicada a aquesta corrent cultural vaig escoltar un esfereïdor relat sobre Guillem de Cabestany. Aquest relat modernitzant-lo  convenientment el vull aprofitar per escriure aquesta narració. 

El Roger, un jove periodista és assegut a la seva taula de la redacció de notícies. Davant seu un munt de papers. La majoria són notes que ha anat escrivint durant la seves perquisicions. Altres són documents d’arxiu que ha demanat per veure si una cosa i l’altre lliguen suficientment. De tot el conjunt de dades, que complementa amb les proves facilitades pel Manel, el seu confident de carrer i també de la policia, més la seva imaginació pot escriure un bon article.  

Sí, és diu a si mateix: les premisses estaven ben orientades. El fets són provats i fefaents. Més una onada de capteniment fa fluctuar el seu pensament. Val la pena enfonsar el nom d’una família per uns fets que van succeir fa tant temps. A més darrerament ha conegut a l’Aura, la filla del matrimoni, i en el seu cor ha sonat la música de l’amor a primera vista.   

Però els fets són els fets. Els pares són actualment una parella benestant amb força anys de convivència. Són dues persones estimades en el poble on resideixen. També són coneguts per un ample i selecte cercle d’amistats preeminents dins el país. Però burxant, burxant entre els arxius una tarda van sortir-li a la llum un fets succeïts fa molts anys. L’home, el Ramon, havia estat casat anteriorment. La seva dona va suïcidar-se llençant-se una nit després de sopar des del balcó de la torre. Molt poc temps després, no van guardar el dol gaires mesos va casar-se amb la Dora, la seva actual dona i mare de la seva filla. 

Tothom té amagat algun secret, alguna vergonya que no li agrada surti a la llum. Un bon periodista té l’obligació de descobrir aquesta relliscada i posar-la a la llum del dia. Així veurà el seu nom i la seva fama reflectida en efímers fulls de diari. Tal vegada si la qüestió és molt escandalosa pot arribar a escriure una novel·la o un llibre.  

Avui mentre remena les notes s’adona que el tema és força interessant i colpidor. Però en el seu pensament hi ha una brossa que altera el seu judici. La brossa, el granet de sorra, que impedeix la seva bona circulació mental té nom i aquest nom és de dona, Aura. Precisament la filla del matrimoni. L’ha conegut fa pocs dies en una conferència. 

Tot està escrit i posat en clar, la Sara, primera dona del Ramon tenia un amant. Un cantant de moda, anomenat Guillem, que aprofitant-se del viatges del Ramon a diferents països, a fer negocis, anava a escalfar el llit de la dama. Bé, l’escalfar és un forma suau de dir el que feien la parelleta. Potser la cosa tenia més de penetració sexual que de compenetració espiritual. Això de cantar o dir trobes amables deriva els camins fàcilment per senders prou intricats.  

Assabentat dels amors furtius de la seva dona per una indiscreció d’una persona, l’alcavota, que acordava els encontres de la parella d’infidels va decidir venjar-se.  

Miquel Pujol Mur.

UN DIA D’AQUELLS QUE TOT SURT TORT.

Au, nano! Quin mal dia tens avui, només despertar-me torticolis, i en llevar-me i posar-me dempeus quasi em foto de lloros. 

En sortir al carrer he anat al bar a prendre un tallat. Una jove m’ha saludat i he pensat que em somreia. Aleshores he esbrinat que era a l’home rere meu a qui esperava. Devia notar el malentès pel meu somriure congelat. Seguidament ell s’ha apropat i agafant-la del bracet han marxat junts. En el darrer moment ha girat un instant el cap, com per demanar-me perdó per la confusió, però he fet l’orni i he dissimulat. 

Avui tot em surt tort. Ai! Més valdria que no hagués sortit de casa. Tal vegada ara plou a bots i barrals! 

Al metro, una empenta m’ha enviat contra el vidre i la mossa del costat, guaitant-me amb mal posat, m’ha dit: tanoca. 

En arribar a la parada he ensopegat amb la taula on una dona que venia el cupó de la bona sort. Mal rotllo matiner! Taula, orba, cupons i la capseta dels diners han rodar per l’andana. La cega enfadada i de mal humor, m’ha cridat: Sapastre! 

Cap torçat, genoll pelat, pantaló nafrat i mà adolorida he seguit el meu camí

fent ziga-zagues com un borratxo perdut. Les escales mecàniques : “OFF” Sí, així, amb anglès per fer adonar-nos de la nostra ignorància. Peus amunt, genoll pelat, sense parar he pujat.  

Apa nano! Que tu ets jove.- exclama l’amo en veure’m a l’arribar coix i toix.- Jo quan tenia la teva edat corria com un gínjol. 

L’ordinador no arrenca, el noi del servei tècnic ve per ajudar i prem l’ “ON”. Moltes llumetes de diferents colors s’encenen, i tot queda solucionat. Ai, senyor! Quin mal de cap. No era amb el cap que havies de pitjar, és amb al dit que s’ha de prémer. 

Les factures, els informes, les dades i els quadrants. Que no hi ha ningú més que treballi en aquesta maleïda oficina.  

Allà els veig, xerrant amb la becaria de recepció. Tots són prenent cafè, i donant-li xerrera i més xerrera a veure qui la fot al sac. Però ella, gata maula assenyada a tots escolta, però a ningú fa cas, no sigui que veient-la joveneta algun gatot vell i presumit vulgui aprofitar-se-la. 

Tots marxen contents i alegrois. La jornada s’ha acabat. Van a beure la darrera cervesa al pub de davant per acomiadar el dia treballat. 

Sols, l’ordinador, la impressora i jo. Fins el cap ha fet mutis sense ni saludar per la porta gran. Pitjo imprimir i volen mil papers com coloms de blanc plomatge. El meu dit polsa “OFF-ON” i tot calla, faig “RESET”, tot es calma. Torno a engegar, mil sorolls, i tot funciona a les mil meravelles. 

Deixo fets els informes i tota la paperassa. Marxo també, malgrat sol, a fer la cervesa. Tots són fora, menys la becària bonica.  

Xerro amb ella. Simpàtica és, i bufona. Em cau bé i bé li caic, Agafats de la mà sortim al carrer il·luminat. Ric profundament mentre un riure femení em fa d’alegre picarol.  

Sortosament el dia no ha estat d’aquells, en que tot el que surt és tort. 

Miquel Pujol Mur.