UN DILLUNS

S’acabava d’aixecar del llit, encara estava mig endormiscat. Va fer uns estiraments per treure’s la peresa de sobre i espavilar-se una mica. Per la finestra entrava ja el sol, alt, que il·luminava el paisatge rocós que s’obre darrera la casa rural que té a la muntanya i on ha anat  a passar el cap de setmana.

Mentre es prepara l’esmorzar engega un casset, on aviat la veu de la Trinca es deixa sentir...

Califa,  si que ens ha tocat la rifa.
Califa... ets el rei de l’enganyifa .
Califa ....tu si que ho tens ven muntat 
No siguis tan txeic califa, no siguis tan xeic califa
Que pots sortir-ne escaldat.

 Jo també fora un califa, si disposés d’ un bon harem. Pensa, mentre es prepara l’ esmorzar;  ous ferrats , cansalada i pa amb tomàquet, mentre el cafè ja puja en la cafetera. Des que es va separar està acostumat a fer-se l’esmorzar i altres coses, li va costar una mica, però ara se’n surt prou bé. Abans la Lourdes li feia tot, mai havia pensat en separar-se, li anava molt bé, era ambiciós i tenia la  vida molt ben muntada, però no sé com, va assabentar-se de lo de la  Raquel i ja hi van ser. No va servir de res que ell li prometés que tallaria amb l’altra, que a qui ell estimava de veritat era només era ella... Res, paraules, l’havia enganyat  i no li ho perdonava això. Va agafar les meves coses i aquell mateix dia el va fer fora de casa.

Així que de cop es va trobar  altre vegada solter i vivint amb un pis petit de mala mort. Amb la Raquel les coses tampoc van funcionar massa i aviat ho van deixar. Sort va tenir  d’aquesta casseta al poble de muntanya dels seus pares, es l’herència que li van deixar. Abans no  hi venia mai, però ara, hi puja tot sovint, és el seu refugi; s’ha aficionat a la caça i molts caps de setmana i fa estada, junt amb el Dog, es fan companyia mútua. Avui te festa, s’ha agafat aquest dilluns per descansar una mica del tràfec de la ciutat i li ha anat bé fer una bona dormida.

En aquell moment arriba el Mateu amb males notícies, han ferit al Dog, el gos de caça i hauríem d’anar-lo a buscar , - va dir el xicot de la casa veïna-

¾   Ja tinc el baiard a punt , l’han ferit a dalt la serra.

Es beu el cafè d’un glop i marxem els dos homes amb el tot terreny cap dalt la muntanya a buscar el gos. Han de baixar el gos ferit fins a la carretera i d’allà al veterinari al poble veí.

 La ferida és molt aparatosa, però no greu, encara que té una pota trencada. Després de curar-lo  li van enguixar la cama i a la tarda ja van tornar a casa. El gos es recuperarà aviat amb els cuidats del Mateu, que és qui s’encarrega del gos durant la setmana quan ell treballa.

Al vespre baixa amb el cotxe cap a ciutat , cansat de córrer tot el sant dia, abatut, allà ningú l’espera. Pensa en   el pis fred i sol. Troba a faltar la companyia, el caliu d’algú que  l’esperi, però des que es va separar no té sort amb les dones. Abans tenia les que volia, però s’han capgirat les coses. Sembla que algú  hagi boicotejat la meva vida.  –pensa-  Semblo un innominat  del qual  les dones fugen quan m’hi acosto.

01/12/2013

AMISTAD

Què espereu, us torni a explicar una altra escena del meu amic en aquest escrit, doncs no: “aquest cop no toca”, com va dir cert veterà polític català vers un tema del que no convenia parlar-ne. 

Bé, i si no parlo d’ell, en aquesta narració de qui enraonaré... D’una noia que viu feliç amb la seva parella? Ui! Em preguntareu qui és aquesta noia que m’atreveixo a dir que viu feliç amb un home, potser la seva filla. La filla petita, en tot cas, ei! Que la gran ja té els seus problemes, però els conflictes no són d’una part o l’altra, ni per què una sigui dona i l’altre home, ni per masclisme ni per feminisme, no, el quid de la qüestió són tots dos caràcters.  

Bé, punt i final, i tornem a començar, sí parlaré d’ell però no...No, com a personatge fictici sinó més aviat com l’amic íntim, com l’altre jo. Però sense ser jo, clar. I si fos jo mateix... 

No pensareu que m’anava a cercar per les infinites galàxies llunyanes del pensament altre personatge enraigat tan profundament dins el meu particular tarannà. Ni molt menys! Trair el meu ídol, aquell que parla amb la meva veu. Aquell de qui em serveixo per expressar-me i que naturalment com carn i ungla que som, seguim junts el camí que ens portarà a l’anorreament final, esperem que d’aquí forces anys.  

Tots dos, sempre amics entranyables, d’amistat ferma i segura, esperant i respectant l’un les paraules de l’altre com si fóssim pròpies. A més, com som únics, intransferibles i a més a més unigènits, mai les nostres idees particulars molestaran les opinions més fondes d’aquella part íntima, tabú, recòndita i amagada dins la nostra pròpia realitat. Guardarem junts en silenci el remot lloc on les perversions, les vergonyes, les males passions i tots els desitjos inconfessables són empresonats sota set panys i encadenats amb les cadenes roents del particular caràcter de cadascú i on si sortissin al descobert, les nostres galtes enrojolarien de vergonya, i, amb el cap cot i la mirada baixa fugiríem enllà de les persones conegudes.  

Amic, parlant del tu i del jo interior, ens hem oblidat de parlar de la noia, un altre cop serà. Una abraçada amic, la nostra amistat aferrada d’anys de comunió d’idees fa innecessari parlar de ningú, tu és jo i jo sóc tu. Sempre serem anellats dins el cercle lluminós de la vida fins el túnel devorador i opac del descans etern. 

Seguidament, al reunir-nos en aquell lloc de pau i esperança ens fondrem amb un, com els fills de Hermes i Afrodita que en recerca de l’amor es fusionaren en un sol esser. 

Tu i jo, jo i tu, tots dos som dues persones amb una sola imaginació.

Miquel Pujol Mur.

TOT UN ESPECTACLE

 

Un dia qualsevol. Estem dinant. Algú va per obrir un ampolla de coca-cola gran. Aquesta és tomba damunt la taula i  és remou. Després d'aixecar l'ampolla, aquesta és oberta i ...  un impressionant sortidor de líquid escumós i vermellós puja esperitat cap el sostre, des d'on rebota cap a baix i cap  la paret, (pintada feia poc ) regant tot el que troba al seu pas.

Res ni ningú es va escapar de la gran ruixada. Tota la taula i els quatre comensals van quedar  impregnats d'aquest líquid rogenc  i viscós que baixava  com una font. No cal dir que l'ampolla va quedar gairebé buida.  No es van escapar de la remullada , ni la plata de macarrons ni el meu cap acabat de sortir de la perruqueria.

Va ser tot un espectacle!

 

20/11/2013

SANTA MARIA DE MEROLA. PUIG-REIG. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

En la XXV Caminada popular de l’Ametlla de Merola teníem com a punt d’avituallament la nova església parroquial de Santa Maria de Merola.

 

El lloc és a la vall del riu de Merola, un afluent, per la dreta, del Llobregat, que neix vora Casserres de Berguedà i després de fer de termenal de Viver i Serrateix i de Puig-reig, desemboca al seu col·lector, aigua amunt del poble de l'Ametlla de Merola.

El diccionari Alcover- Moll ens dóna la següent explicació etimològica: incerta. El nom de Merold ja apareix en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell, però l'origen resta inexplicat (cf. Meyer-Lübke Noms lloch Urg. 27).

 

Un cop s'abandonà l'antiga església parroquial de Santa Maria (romànica) la nova església parroquial de Sant Maria de Merola fou bastida prop de la torre d'Homenatge de l'antic Castell de Merola i al peu del camí del mateix nom com a lloc més avinent i de fàcil situació.

L'any 1609, Miquel Ferrer i Benet Alsina, terratinents de la parròquia a més d’altres pagesos de la parròquia de Santa Maria, demanaren al Bisbe d'Urgell permís per a construir una nova església a causa del lamentable estat de conservació de l’antiga, també sota l’advocació de Santa Maria.

La primera pedra del nou edifici es va posar el 2 d'agost de 1609 i l'església fou beneïda el 27 de novembre del 1611  pel rector i vicari perpetu de Puig-reig, Francesc Torroella. Es va dedicar a Santa Maria i un dels altars laterals a Sant Joan.

L'obra és un dels pocs exemples d'arquitectura renaixentista de la comarca feta pel mestre d'obres Gabriel Lleonart de Castellterçol, pel preu de 125 lliures.

S'hi va traslladar una talla romànica, perduda durant la Guerra Civil, i les relíquies de Sant Crisantó i Santa Dòria. L'any 1621 s'hi col·locà un retaule de pintura fet per Gabriel Claramunt de Vic (perdut també durant la Guerra Civil) que va cobrar 96 lliures i 4 sous.

La nova església de Santa Maria passà a ser sufragània de Sant Martí de Puig-Reig.  

A començaments del segle XIX fou consolidada.

L’última visita efectuada a la nova església de Merola, l’any 1830 es confirma el seu caràcter parroquial.

L’església parroquial de l'àmbit rural és un edifici d'una sola nau, coronada per un absis poligonal i que té adossada a la part de tramuntana, un annex de manera de transsepte, amb l'altar dedicat a Sant Joan.

Al cantó de migdia s'obre la porta i s'aixeca un robust campanar de mides superiors a les proporcions generals de l'edifici. A l'església se li adossà la rectoria, posteriorment abandonada i en un estat lamentable, així com l'entorn general de l'església.

 

L’església de Santa Maria de Merola és un exemple d’obra popular barroca del segle XVII i està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Un lloc de pau on poques animes hi transiten.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ DE BISCARBÓ. VALLS D’AGUILAR. ALT URGELL

TERRES D’ALT URGELL

Després de diferents temptatives, precs i preguntes per fi vam trobar el poble de Biscarbó i l’error havia estat nostre perquè era visible des de la pista que seguíem, però la manca de retolació fins a l’entrada del lloc ens serveix de disculpa. Biscarbó es situat en el punt de mestissatge de les terres del Pallars i l’Alt Urgell. 

 

Es trobem referències del lloc de Biscarbó (1550 m. d’alt.) en dos documents referents a la vila de Llacunes, de la comarca del Pallars Sobirà. L'any 1071 apareix en una publicació sagramental d'un testament i també el 1081 en un altre testament.  

Als dos capbreus del vescomtat de Castellbò que coneixem entre finals del segle XV i començaments del XVI, consta que el lloc de Biscarbó formava part de la batllia de Castellàs. 

A ran la visita pastoral de 1575 s'obrí una espitllera per il·luminar l'altar.

 

Sant Martí de Biscarbó és l'església parroquial romànica del poble de Biscarbó, pertanyent al terme de les Valls d’Aguilar, de l’Alt Urgell. Formava part de l'antic terme de Castellàs, de la comarca del Pallars Sobirà.

 

Està situada en el poble mateix de Biscarbó, en el seu sector occidental. 

 

L'església de Sant Martí de Biscarbó presenta una tipologia diferent respecte de la majoria d'esglésies medievals. Té similituds amb les esglésies de Sant Serni de Vila-rubla, amb l'ermita de Sant Quiri i Santa Julita de les Valls d'Aguilar, així com Sant Lluc d'Anyús o Santa Coloma d'Argestues. Tots aquests edificis són situats a la vall del riu Castellàs, a l'Alt Urgell. La rusticitat de la seva construcció ha fet pensar en una obra de tradició antiga, i fins i tot ha servit per definir una suposada tipologia dins el romànic, pròpia de les Valls d’Aguilar anomenada romànic de Biscarbó. 

La porta i la finestra de doble esqueixada a la façana sud, així com dos carreus amb incisions, són clarament d'època medieval, no es descarta però que s'hagi aprofitat d’una altra construcció.  

El temple consta d'una nau rectangular, gairebé quadrada, l'angle nord-oest de la qual fou escapçat. A llevant té un absis rectangular. Hi ha una diferència d'amplada entre la nau i la volta de canó. Aquesta diferència en el cas de l'absis se salva mitjançant l'engruiximent dels murs. 

La nau està coberta per una estructura d'embigat de fusta que sosté una teulada de llosa rogenca, que es va respectar en la restauració duta a terme el 1980.  

La porta, d'arc dovellat, es situada a la façana sud, prop de l'angle sud-oest, i sobre d'ella hi ha una finestra de doble esqueixada. Hi ha una finestra d'una sola esqueixada en el mateix mur.  

El mur de ponent és coronat per un senzill campanar d'espadanya d'un sol ull.  

 

L'interior és arrebossat i pintat. L'aparell constructiu, només visible a l'exterior, és molt irregular. Les característiques de Sant Martí de Biscarbó no permeten establir una datació fiable.  

De tota manera aquesta església és un dels exemples més significatius d'una modalitat constructiva que es dóna en algunes zones recloses de la comarca de l'Alt Urgell.

El lloc de Biscarbó una vegada trobat és una delícia als nostres ulls i als sentits per la pau que si respira. Proper hi ha el dolmen de Biscarbó que si pot ser visitarem en altra ocasió. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PREFEREIXO SER INNOMINAT!

Sempre havia sentit a explicar aquelles històries de quan una persona està a punt de marxar cap a l’altre barri... que veia a passar totes les imatges transcorregudes durant  la seva vida.

És clar que... si després podia contar-ho és perquè realment no se n’havia anat del tot. Devia tenir un peu a cada costat, entre aquí i allà, perquè els que se’n van ja no tornen per explicar res.

L’Esteve es fa aquests raonaments, ara que l’hi ha faltat ben poc per “guinyar-la”. Un accident ben absurd, que va patir fa poc, el va fer estar en una espècie de coma, encara que ell, conscient o no, ara ho recorda i... ho fa amb una seguretat com si realment hagués viscut una vida diferent durant aquells dies, si bé la seva família estaven ben neguitosos perquè no sabien si se’n sortiria.

No sap de segur si la seva història va començar mentre el duien sobre aquell baiard, cap a l’ambulància que el va portar a l’hospital, o bé ja havia començat en el moment que es va donar la gran terrabastada , en caure des d’aquell marge quan buscava bolets. Quina caiguda més burra... pensa ara! La desgràcia va ser al topar amb aquell terra tan rocós, perquè tampoc era l’alçada que hi havia! Va estar de mala “pata” i prou! O... qui sap si, pensant-ho millor, va tenir molta “xeripa”.

 No s’imagina com el devien veure la família i els amics quan el visitaven a l’hospital, però ell se sentia d’allò més bé, com un rei! Era el califa d’un  estat musulmà; tenia el poder polític i religiós del seu país i  no cal dir que no li faltava de res, o... potser sí... No recorda com es deia, per tant era un innominat. Tot i així, durant els dies que va durar la seva “aventura” va tenir més plaers que no havia tingut mai en tota la seva vida ja que, malgrat ser un home ambiciós, no ha pogut  aconseguir gairebé cap de les coses que sempre ha anhelat.

Ara que s’ha despertat del seu somni irreal  s’adona que no té cap poder, que segueix sent tan mediocre com sempre o... almenys se sent d’aquesta manera. Quan pensa que el dia que estigui una mica més bé, haurà de tornar a treballar i fer aquella  mena de feina que no li ha fet mai cap gràcia, li ve una peresa que ja no s’aixecaria mai més del llit!

Què s’han fet d’aquelles noies tan guapes que sempre l’envoltaven...! Ja no n’ha tornat a veure cap! Uf! I la limusina... allò era meravellós, amb xofer i tot! Quan pensa que aviat haurà de dur el seu cotxe a revisió... Està ben segur que aquesta vegada no la passarà i ja li venen tots els mals! Els menjars, d’allò més suculents! Caviar del bo, marisc, i totes les “pijades” que li venien de cara. Des que és conscient, aquí a l’hospital no li han donat res de bo. Bé, almenys res del que a ell li agradaria.

Això sí... ara tothom el mima i li volen fer veure que ha  tingut molta sort, de sortir-se’n, però ell per més que s’ho vol creure, el món li cau a sobre quan pensa que se l’hi ha acabat tota aquella faràndula que..., sincerament, era molt millor que tot el que ara es cou.

Ara, però, està ben segur que no va arribar a les portes d’anar-se’n de vacances a Casa en Ponç, perquè no va veure cap de les imatges del que havia estat la seva vida, tal com li havien explicat. D’aquesta, bé prou que se’n recorda i..., per cert, no li agrada gens ni mica. El seu cap barrina i barrina pensant què podria fer per tornar cap aquell país.     

                                         

1 de desembre, 2013

UN ALTRE DALTABAIX

El daltabaix va ser de tal magnitud que fins se’n va fer ressò la premsa internacional i sobretot la local i es que no n’hi havia per  menys.

La gran empresa estrangera que fa uns anys es va instal·lar a la ciutat, degut a les bones condicions que li van oferir, per pal·liar la crisi del tèxtil, ahir va fer fallida. Res feia preveure tan tràgic final, l’empresa tanca aquest cap de setmana després de dotze anys d’estar en funcionament. Cent vint persones al carrer, és el resultat.

 

És veu que feia uns dies que s’estava coent la cosa , però pocs en sabien res, ahir va venir el resultat des de  Brussel·les, seu de l’Empresa. Van comunicar que hi havia  un gran forat amagat que no la feia viable. Un altre cas de corrupció o una nova estratègia dels de dalt per sortir-se amb la seva? Es podrà especular, però difícilment sabrem la veritat.

 

Els de sempre,  els que no  hi tenen cap culpa,  pagaran els plats trencats. Gent de mitjana i de més edat que els serà molt difícil trobar feina de nou, tal com està el mercat laboral. Jovent que tindrà menys oportunitats d’aconseguir  feina, en aquesta ciutat petita, on tant poca n’hi ha; en definitiva  més atur.

 

 Llavors diuen que s’està acabant la crisi, per aquestes persones ara comença. Diuen els experts que estem a finals d’un cicle i que en començarà un altre de diferent . Suposo que el nou cicle n’haurà de ser molt de diferent tal com estant anant les coses.

 

 

23/11/2013