dijous, 27 de desembre del 2012

VAL MÉS MATAR UN HOME QUE PERDRE UN BON COSTUM.

EL CAS DE LA SENYORA DOLORS

Aquest escrit no vol donar cap judici sobre el valor artístic ni literari del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú també l’ha llegit conèixer el seu parer.
 
L’obra és escrita en català per l’autor Miquel Giménez Gómez (Barcelona, 1959) i publicada per A Contra Vent Editors, SL. el mes de març de 2012. 

El currículum de l’autor és impressionant en qualsevol dels mitjans de comunicació: Guionista de ràdio i televisió, periodista i escriptor, tant en llengua catalana com en castellà i també es serveix de l’anglès, el francès i l’italià. I en qualsevol d’ells ha exercit múltiples treballs i ha treballat amb els noms més destacats dels tres mitjans.  

A més prenc nota de que va ser Secretari General de la Unió de Consumidors de Catalunya, així com membre del Comitè Federal de la Unió de Consumidors d’Espanya. Es membre honorífic de l’Escola Superior de Protocol i Relacions Institucionals de la UPF. Esta en possessió de la Palme de Vermeil Avec Couronne atorgada per l’Encouragement Publique Francès i el títol de Cavaller de l’Estament de Cavallers Nobles del Principat de Catalunya.  

Val més matar un home que... és l’iniciï d’un ambiciós projecte i la primera entrega d’una col·lecció d’intriga i misteri protagonitzada per una cuinera de poble jubilada, la senyora Dolors.  

La senyora Dolors nascuda en Àvia ha estat cuinera en diferents cases però majoritàriament el seus senyors són alts càrrecs vinculats a la policia francesa, a la anglesa, als serveis secrets del Vaticà i la CIA. Uns bons mestres per una persona curiosa i amb una intel·ligència oberta a captar el mínims detalls. 

Tot comença amb la mort de una jove en l’autobús que fa la línia Berga- Barcelona. La trama és ben muntada i el seu desenvolupament en el Berguedà és original. Misses negres, cases pairals amb misteri i finalment gent importants i gent política involucrats  que volen encobrir els seus desitjos més amagats. 

L’he llegida a gust com una espècie de Miss Marple d’Agatha Christie a terres catalanes. L’autor ha tingut uns bons mestres de cerimònies en Àvia i Berga que han sabut portar-lo dins les costums i els indrets berguedans com reconeix en l’apartat d’agraïments al finalitzar el llibre.  

Bons són els llibres i les notícies que donin a conèixer una mica més aquesta part de Catalunya. 

Miquel Pujol Mur.
Berga, 23/12/2012.

dimecres, 26 de desembre del 2012

EL NADAL BLANC DE FA 50 ANYS


 Aquell matí feia molt fred i al mirar per la finestra estava nevant –que bé, Nadal i nevant-pensava.  A la nit havíem anat a la missa del gall, jo cantava en el cor parroquial, i en sortint ja feia molt fred i nevisquejava .  Al matí, el paisatge era impressionat , tot blanc, semblava una postal, i la neu continuava caient amb força. En aquests pobles del Bages , no hi sol nevar mai tant. Tot el dia va anar nevant i a la tarda ja hi havia  tres pams ben bons. Va quedar tot incomunicat, es van suspendre el cinema i els Pastorets.

Aquell Nadal amb la neu caient, a casa s’estava bé. El pessebre nevat lluïa dintre, i semblava que feia la competència amb el blanc paisatge del carrer. Recordo, al pare, la mare el meu germà i jo, tots a la taula assaborint el dinar nadalenc. Que bona que era aquella escudella calentona  i  la carn d’olla... després,  a casa es menjava pollastre amb llenegues, d’aquelles assecades,  que el pare anava a buscar a la tardor i la mare i jo enfilaven en llargues tirallongues, i posàvem a assecar. Llavors, remullades i fregides, amb el pollastre, que n’eren de bones. Els torrons , les neules i les mandarines completaven  el menú, això si, obríem una ampolla de “xampany”, aquell dia. A casa normalment es bevia vi, que és el que feia el meu pare, però Nadal era Nadal. També traiem la mistela  del celler, que combinava tant bé amb les torrons.  Fora la neu continuava caient.

L’endemà, el dia de Sant Esteve,  havia parat de nevar, però n’hi havia un gruix de 80 cm. Els cantaires havíem d’anar al concert de Sant Esteve , al Palau de la Música, però no es podia circular per les carreteres, es deia que cap a Barcelona encara hi havia  més neu. Quedar-se a casa va tocar.

La gent del carrer amb pales i galledes, aviat es va posar en dansa per obrir camins a la neu, almenys que es pogués circular una mica pel poble. Ara neva tres dits i tothom espera que l’Ajuntament els  ho solucioni tot, molts no són capaços ni de treure la neu de davant la porta.

Amb les amigues vam sortir per jugar amb la neu.  Hi havia treballs per caminar, doncs t’enfonsaves,  però el jovent no ens importava, jo llavors tenia 18 anys. L’Ariadna, una amiga que era fotògrafa, ens va retratar,  tirant-nos boles i mentre fèiem un gran ninot de neu. Aquell temps tenir una màquina de retratar era una cosa estranya, però ella es volia dedicar al  fotografia i els seus pares n’hi havia comprat una quan va complir quinze anys.

La fàbrica tèxtil del poble, va tancar una setmana, hi havia perill que el sostre no aguantés el pes de la neu. Que bé, una setmana de festa i sense haver de matinar. Les cases eren molt fredes, només s’estava calent a la cuina, al costat de l’estufa, les habitacions eren gèlides, el meu germà i jo ens emportàvem una bossa d’aigua calenta al l llit.

Tanta neu i fred , al desembre, quan  el dies són tan curts, en tenim per dos mesos -senties que la gent deia- però els dies següents es va posar a fer bonança i amb una setmana ja només quedaven petits rastres d’aquella gran nevada. El dia de Cap d’Any, vam poder anar al concert a Barcelona.
    -Àvia, que això ja ho has explicat moltes vegades, - diu la petita Ingrid.
   - Si, però avui  fa cinquanta anys d’aquella gran nevada
   - Ah! cinquanta anys, són molts anys, ja ets una mica velleta, oi?
   - Si, una miqueta. Voleu saber una curiositat?
   - Siii –van cridar les dues nenes a la vegada
   - Aquell any de 1962, el dia de Nadal s’esqueia en dimarts, com aquest any, com avui.

La filla que acabava de para la taula i l’escoltava va intervenir.
  -Caram mare, si que tens bona memòria.

 En aquell moment  truquen a la porta, arriben l’altre filla, el gendre  amb els dos nens petits a la casa, per celebrar el Nadal. Petons, abraçades i felicitacions. Tot seguit les nenes es posen a cridar.
-          Ja hi som tots!!! Ja podem començar a fer cagar tió.

Els petits corren al costat de la llar de foc, on a un costat hi havia el pessebre i a l’altre un gros tió, descansava ben tapat amb una manta.

Amb la oloreta del dinar a la taula, els quatre petits es van posar a donar cops de bastó en aquell gros tió, que a més portava barretina, delerosos de veure els regals que els hi cagava; mentre l’àvia pensava.
-          Hi ha coses que no canvien per més que passin els anys. La il·lusió dels petits per Nadal i pels Reis i els desitjos de Pau i Felicitat per tothom.
 
– 25 de desembre de 2012-

dimarts, 25 de desembre del 2012

BON NADAL !

 


     

      Cants i Nadales,
      en la nit freda i fosca,
      un estel brilla.











Des de TRIBUNA BERGUEDANA us desitgem un BON NADAL, i que el Nou Any 2013 sigui una mica, mica,  millor per tots.




UN NOU NADAL PER TORNAR A POSAR EL PESSEBRE A LA ROCA TIRAVAL.

Aquest matí, com l’any passat, hem acompanyat als amics de Bagà a pujar el pessebre a la Roca Tiraval. La sortida és dins el marc de les activitats de l’UEC de Bagà per aquestes festes.
Reunits; una cinquantena de persones, grans i xics; a la plaça de Catalunya d’aquesta històrica vil·la medieval, una part, els més eixerits caminants, ha decidit pujar a peu fins la Roca Tiraval i els altres hem pujat per la carretera de Gisclareny fins la cruïlla que ens ha portat fins a coll de Turbians on hem deixat els cotxes. 

D’aquest lloc parteix un camí de terra, primer en pujada que després es converteix en un baixador que ens porta fins el lloc on cada any es posa el pessebre. Segons dades uns 100 m. de desnivell i uns 20 o 30 minuts de caminar. 

El matí ha estat un d’aquells matins a recordar per anar a fer una mica de muntanya. Solejat, sense vent i malgrat haver començat l’hivern, sense fred, per tant hem gaudit  de la passejada que ha estat immillorable. 
El pessebre, obra d’en Pere Cascante com altres vegades, reproduïa aquest any l’església de Sant Andreu de Gréixer. Han estat obra seva representacions de diferents esglésies i ermites de la zona, sense anar més lluny l’any passat va ser la de Sant Joan de l’Avellanet.

En arribar ens hem trobat amb Papa Noel i els seus rens; almenys portaven posades les banyes malgrat fossin de un color vermell nadalenc, i el Papa Noel fos rasurat completament; que han vingut d’hora sembla ser què per orientar-se. Més aviat creiem què a veure sortir el sol ja que en aquest punt de la muntanya es pot albirar una vista extraordinària. Ens han deixat aviat perquè aquests dies són molt enfeinats en la tasca habitual de cada any.

Posar el pessebre en el seu lloc ha estat obra dels artífexs de sempre, ja hi tenen la mà trencada. Poc després han fet l’arribada els companys que han pujat a peu.

Ja només ens ha faltat celebrar-ho amb beguda, coca, llesques de pa, xocolata i no podem deixar d’oblidar-lo l’allioli de codony tan emblemàtic en les celebracions berguedanes.

Per finalitzar la cantada d’una nadala, per desgràcia aquest any la directora està malalta i no ha pogut dirigir als cantaires. Per tant no farem comentaris de les nostres afinades veus.

Seguidament hem fet el camí a l’inrevés a buscar el cotxe. Així hem empès un nou matí amb convivència i bon rotllo.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 23/12/2012.

dilluns, 24 de desembre del 2012

UN DURO DE XOCOLATA

 NADAL, NADAL... Quin nom més bonic! Un dia per rememorar que el Nen Jesús va néixer  en un portal, enmig de gel i gebre, el 25 de desembre. Nadal esclata quan els dies són gairebé els més curts de l’any i fa que la gent ens desitgem bons presagis. És un temps per revifar els nostres sentiments: Podem sentir alegria o tristesa, però sempre ens convida a recordar-nos dels amics, de la família, dels més pobres... I aquesta tradició segueix des de fa segles i s’estén per tot arreu. Per tant, anys enllà,  els menuts també fruïen d’aquestes festes tan emblemàtiques.

L’Anna Maria només tenia 5 anys, però era llesta com una centella. Es fixava en tot; tenia les antenes molt fines, per això  el dia que va sentir que el seu germà, quatre anys més gran que ella, xiuxiuejava amb  un  amic, encara va parar més l’orella per no perdre’s res.
-Jo ja sé qui són els Reis!
-Jo també... ja fa molt temps!
-Però no ho diguis a la meva germana, que és una mocosa i encara hi té fe.
-No tinguis por, que jo guardaré el secret. Saps què? Avui he vist com en compraven!

De fet, ella no sabia ben bé què significava tota aquella conversa d’amagatotis. Aquell secret que s’havia de guardar i allò de tenir fe... Però ja ho esbrinaria ben aviat! Ho demanaria a la seva  amiga, la Dolors, que sempre havia estat la millor confident.

-Dolors, Dolors...! M’has d’explicar això dels Reis!
-De quins Reis parles?
-Dels de l’Orient, de quins vols que siguin!
-Que no has fet la carta aquest any?
-És clar que he fet la carta! He demanat aquella nina que porta el vestit de la Primera Comunió. També la vaig demanar l’any passat, però no me la van dur.
-No devies fer prou bondat!
-És clar que vaig fer bondat! Però saps què passa que amb els Reis hi ha un secret... i aquest secret és  una cosa que es compra.
La seva amiga que era tan innocent com ella, va fer un gest amb el cap mentre deia:
-Ho deus haver somiat! Saps què... vine a casa que menjarem xocolata. Me la va cagar el tió ahir al vespre. És tan bona!
-Vindré si em promets que cantarem cançons de Nadal, com l’any passat, vora el Pessebre.

L’Anna Maria, ara jo no té cinc anys. Bé... els cincs s’han duplicat moltíssimes vegades, tantes... que quasi ha perdut els comptes. Mentre està asseguda en el seu balancí, pesant figues, la quitxalla de la casa  corren esverats  per l’entorn i cada vegada que el soroll es fa més dens, ella pren consciència que s’està adormint i que de tant en tant el cap se li tomba, ara a la dreta, ara a l’esquerra...
Un dels besnéts li posa una moneda de xocolata a la falda i li diu:
-Té iaia menja’t això que et farà passar la son.
-Ai! Mira, un duro de xocolata!
-Iaia desperta’t! Deus voler dir un euro! Què és un duro?

La velleta somriu i els seus pensaments tornen enrere, enrere, enrere... No sap si somia o és veritat tot el que pensa. La imaginació la fa sentir com una nena petita i... recorda els vells temps: la infantesa, la seva amiga Dolors, que fa tants anys que no ha vist, les gormanderies que cagava el tió, i sobretot el “secret” dels Reis “que era una cosa que es comprava”. Mira que la va fer barrinar tot allò que... més tard semblava  tan senzill!

Mentre dóna voltes al passat, la xocolata, amb l’escalfor, es va desfent a les seves mans i acaba llepant-se els dits; alguns dels nens riuen i els més grans toquen una nadala amb les flautes. Ella és feliç entonant aquella cançó que tantes vegades havia cantat, junt amb la seva amiga, al voltant del Pessebre.


FELICES FESTES NADALENQUES!
EL MEUS MILLORS DESITJOS PER A TOTHOM!

Roser Vila Pujol
NADAL 2012


diumenge, 23 de desembre del 2012

EL MISTERI DE LES FIGURES DEL PESSEBRE


Una casa pairal important  en un d’aquest poblets de postal perduts del Pirineu. Avui, han començat les vacances de Nadal, és diumenge  i ha reunits una bona colla de gent. Els avis estan cofois, pels vols de Nadal sempre apareixen els quatre fills, les dones i els sis néts; dues nenes i quatre nens, entre tres i dotze anys. El motiu, començar a preparar el  Nadal, guarnir la casa  i sobretot,  fer el pessebre, que cada any el fan més gran. Els pares tornaran  als seus treballs,  però els petits es queden amb els avis totes les festes. Els sis cosins s’ho passen de meravella junts, amb els avis i el Brot, un gosset que és seu, però que cuiden els avis a la masia.

La casa és gran i important i és mereix un pessebre com cal. Els nens més grans amb l’avi,  s’encarreguen de posar la taula gran;  la cobreixen amb paper i la preparen per muntar la seva  obra d’art;  també netegen i preparen els munts de figuretes que tenen , perquè estiguin ben netes i llueixin  al pessebre.

Els petits amb l’àvia recullen molsa, d’uns pins que tenen a la  darrera casa, busquen troncs i escorces  al llenyer, que l’avi ja les hi guarda quan talla troncs pel la llar de foc, també recullen pedres, pels vorals.  En Bernat, és el fill dels masovers, també s’ajunta a la colla, tan per jugar com per fer el pessebre,  té sis anys com els bessons, i li agrada la companyia dels nens,  a més és molt amic del gosset de la casa amb qui juga sovint . Ara tots porten  galledetes de sorra per fer els camins .
Els més petitons amb una cartolina, guarneixen un cel blau ple d’estrelles, el nen veí els ajuda.
-          Tu, no fas el pessebre  -li pregunta el nap buf del Jan.
-          No, a casa diuen que aquestes coses són tonteries dels fanàtics religiosos.
El menut que no entén el que li diu s’arronsa d’espatlles. La Mireia, que ja es una doneta respon.
-          Es clar aquest pixapins, això de les tradicions se’ls en fot
-          Els meus pares són ateus i no creuen en aquestes coses.

Deixen la conversa, perquè fan una parada per berenar, el Bernat, es queda a berenar amb ells i després se’n va a casa. Els seus pares  van anar a viure aquell lloc al morir-se el masover antic que era molt gran, ells volien apartar-se de la ciutat i viure en plena natura, criar al nen en contacte amb la naturalesa i educar-lo segons els seus principis i idees. El nen es trobava una mica sol i quan pujaven aquells veïns propers hi anava a passar estones.

Després de dos dies de treball,  tenen el pessebre quasi enllestit. Les muntanyes, el riu, el  pont el poblet petit ,les cases, la cova dels pastors i la cova del naixement. Ara ja hi van col·locant les figures. Pastors i pastores, xais , gallines, pollets, Sant Josep, la Verge i el nen Jesús, junt amb el bou i la mula i no podien faltar-hi els tres reis. Bé cada dia hi afegiran alguna cosa nova , doncs al petits els encanta remenar i fer córrer les figures endavant i enrere. Fins prop de Nadal no l’enfarinaran.

Dimecres al mati, l’Arnau que es el primer descobrir-ho, va a mirar el pessebre, i aviat s’adona que hi falta alguna cosa.
-          Aquí hi falta un pastor –crida
-          Siiii...el pastor de la gerra de mel –respon la seva cosina
Disputes i baralles per saber qui la agafat. Tots ho neguen que hagin agafat res. Finalment diuen que per una figura menys no passa res, ja sortirà. L’endemà falten dos xais, i el tercer dia una casa , el quart la dona que renta. Tots estan una mica preocupats, qui pot entrar a la casa i robar una figura  cada dia, no saben qui pot ser. Com tenen més figures, altres ocupen els seus llocs.

 Dos dies  abans de Nadal desapareix el Nen Jesús.  Llavors els avis es comencen a preocupar, aquell Naixement tenia prop de cent anys i valia molts diners, no es pot reemplaçar.

 Aquell vespre l’àvia està al aguait, ha de saber que passa, qui s’emporta les figures. De nen Jesús, no en tenen cap més. El pessebre no és pessebre s’hi hi falta el principal. Està a la cuina a les fosques, cap a mitja nit,  sent una mica de fressa, guaita en al foscor i veu passar el Brot, amb la mula a la boca, i se’n va al seu jaç a la galeria. Al matí, es la primera d’aixecar-se, i com sempre va a obrir la porta i el Brot surt d’una llampegada, veu que porta alguna cosa a la boca, sap que és , però no ho veu. Segueix al gos,  que va directa a la casa dels masovers.  Remena la cua davant la porta i al cap d’una mica, obre la porta el nen , li agafa el que porta a la boca, li fa una moixaina i el gos se’n va corrent cap a uns matolls. L’àvia vol esbrinar que passa,  amb la Mireia i el Pere, els néts mes grans, després d’esmorzar, se’n van a casa dels masovers.

Els pares neguen que el nen tingui res a veure amb les figures del pessebre, allà en aquella casa aquestes coses estan prohibides. Criden al Bernat,  que llavors es llevava, i li demanen per les figures, primer ho nega, sap que els pares el renyaran. Davant l’evidència, ho confessa.,
   -Jo volia tenir un pessebre per mi sol. M’agradava molt fer el pessebre amb vosaltres, i volia tenir-ne un per mi, encara que fos petitet. Vaig començar a fer-ne un dintre una capsa de sabates, que guardava sota del llit. Com que no tenia figures , i vosaltres en teniu tantes, vaig pensar que unes poques no les trobaríeu a faltar.  El Brot , que és molt intel·ligent,i sempre em portava la quina li deia, una cada dia, amb el nen jesús i la mula, ja en tenia prou.
   -On el tens, -crida la mare esverada.

El nen va a buscar la capsa de sabates, a dins hi ha un preciós pessebre en miniatura. muntanyes,  camins un riu...una casa , dos pastors dues ovelles , i una cova petitona amb el Nen Jesús  sobre la palla, i el burro al costat. El Bernat  mirava amb orgull la seva petita obra d’art. L’àvia de la casa gran intervé
-          Perquè no les demanaves, t’hauríem donat  algunes figures. Aquest  Jesús no, perquè és d’un Naixement molt antic, dels rebesavis.
-          No volia que ho sabés ningú. Com que el papa  no vol saber res d’aquestes coses.

Els pares del nen estan commoguts, si que no estan massa per aquests bròquils, però estimen el seu fill amb bogeria, i queden bocabadats davant aquell petit belen, dins aquella capsa de sabates del pare, que el nen ha fet d’amagat  a les nit. La mare intervé.
-          Bernat, torna el que t’has emportat.  Comprarem figures  i podràs fer un pessebre gran al menjador.
-          De veritat? –el nen no s’ho creia, mirava al pare -  podré  un pessebre gran.
-          Ets un gran artista - diu el pare – Veig la il·lusió que tens. Farem el pessebre per Nadal, i jo t’ajudaré.  Que carai, celebrarem el Nadal, les tradicions són les tradicions.
L’home tenia un nus a la gola, recordava quan ell era petit , i feien el pessebre a l’escola.  Que lluny quedaven aquells records. Per sobre els seus idearis i creences volia que els seu menut fos feliç. El nen es va abraçar al pare i la mare content dient-los-hi,
-          Gràcies papes, és el millor regal que em podíeu fer aquest   Nadal.

 – 7 de desembre de 2012-

 

dissabte, 22 de desembre del 2012

SANTA LLÚCIA DE TRAGÓ. PERAMOLA. ALT URGELL

Anàvem com sempre és la nostra dèria, no podem fer-hi més, cercant construccions romàniques a la part baixa de l’Alt Urgell. (Urgell Sobirà).
 
En un pla al costat del cementiri i a uns 500 m. del poble de Tragó de Segre (66 hab. dades 2001) van veure el nostre objectiu l’església de Santa Llúcia de Tragó. Segons notes trobades en diferents escrits l’església es compartida entre Tragó i Nuncarga essent un monument del municipi de Peramola protegit com a bé d’interès cultural. Tragó és situat davant d’Oliana i també de la cua del pantà de Rialb. El lloc formà part fins al segle XV de la Baronia de Peramola.   

Totes les dades diuen és tracta d’una mostra del romànic llombard del segle XI. Malgrat tot les referències històriques són mínimes. A la relació de la dècima del bisbat d’Urgell de 1279, dins el deganat figura l’església de Dragó.
És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals que arrenquen de pilastres adossades als murs A ponent hi ha un espai que sembla un cor o tribuna elevada que és un element singular en l’arquitectura d’aquesta època.  

Fins aquí tot sembla molt normal però la nostra sorpresa va ser en arribar a la magnifica capçalera tribulada formada per un absis central i dues absidioles laterals que abracen les cantonades del cos de la nau. El conjunt presenta arcuacions llombardes entre lesenes. Al centre de cada absis hi  ha una finestra de doble esqueixada i ha la façana de ponent n’hi ha un altre similar que conserva vestigis de pintura mural. 

Les parets de la nau ha estat sobrealçades i  és conserven lloses de ràfec de la primitiva coberta.


El campanar d’espadanya d’un sol ull s’alça en el mur de ponent i sembla construït posteriorment. 

La porta d’entrada s’obre en el mur de migdia amb un arc adovellat molt propera a la paret del cementiri i té una placa de ceràmica amb la inscripció de Santa Maria del Pla. Al llarg del temps l’església ha estat sota diferents advocacions com la de Santa Maria però a inici del segle XX n’era titular Nostra Senyora del Roser. 

Havia estat església parròquia i tenia com annexes Sant Nicolau de Nuncarga i Sant Climent de la Sala de Nuncarga. Actualment és sufragània de l’església parroquial de Peramola. 

Fou restaurada durant els anys 80 del segle XX. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 23/11/2012.