dissabte, 19 de setembre de 2020

ESMORZANT A LA TERRASSA D'UN BAR

 


(A la terrassa d’un bar una persona observa les persones que l’envolten)

 Fa estona que estic asseguda a la terrassa d’aquest bar del passeig. Abans estava força plena de gent que esmorzàvem com jo, ara només quedem dues taules. Amb això de la Pandèmia la gent va amb compte a sortir gaire. Com aquest mati el tinc lliure, no tinc ganes de tornar a la solitud de casa, estic bé aquí,  m’agrada respirar l’aire  del matí i contemplar el passeig i la gent anant amunt i avall. 

És el tercer cafè que em prenc, però estic encuriosida mirant aquells   tres estranys personatges que hi ha asseguts  unes taules més enllà . Van vestits estrafolaris. Porten unes samarretes negres sense mànigues  que llueixen uns braços  musculosos , morenos i plens de tatuatges  (no es que tingui res contra els tatuatges, la meva néta adolescent també en porta alguns) però aquests els cobreixen braços, mans i continuen torç avall per sota la samarreta. Els cabells llargs, descuidats, greixosos, dos porten barba, l’altre no. Pantalons estrets negres, botes i unes ulleres fosques complementen la seva indumentària. No fan gens de gràcia, més aviat  fan basarda. Potser són  estrangers o traficants de drogues... qui sap.  

Ampolles de birres buides sobre la taula i restes d’entrepans mostres del tiberi que s’han endrapat. Riuen , beuen i fan xerinola, sembla que en porten més la cap que els peus. L’amo els mira de reüll des de darrera la porta.

M’entretinc amb el mòbil, enviant missatges a les amigues, alternant la mirada entre l’aparell  i les forans. De cop aquests s’aixequen i marxen fent ziga-zagues entre les taules buides. L’amo del bar surt cridant,

¾    Eh!!! On aneu? Que cal pagar les consumicions .

Ells es giren amb parsimònia i li planten cara. El primer li dona un cop de puny a la cara que el fa caure a terra, sagnant es va per aixecar, quan si acosta un altre que  li dona un cop de  peu i treu una navalla.

Sense pensar-m’ho  envio un missatge d’auxili als companys, m’aixeco i  crido mentre estic furgant  a  la bossa,

¾    Quiets desgraciats. No toqueu aquest home! No en teniu prou d’haver begut de gorra.

¾    Ja... ja... ja. Una iaia que també vol marro. Ara venim per tu .

De cop trec la pistola de la bossa i els apunto,

¾    Quiets tots ho us rebento les tripes!

Van quedar un moment astorats mirant-me, però el del ganivet anava acostant-se sense por. Quasi el tenia a tocar quan li vaig disparar un tret  al peu , encertant de ple. Uns esgarips i la sang rajant van mantenir els altres quiets. Aquest encara s’acostava ranquejant, però amb el ganivet a la ma, que amb un cop sec li vaig fer caure a terra. Al crit de MARXEM es donen a l’escapolida. Els mossos arribaven en aquell moment  pel darrere i els van detenir.

En Pau, l’home del bar, s’aixecava del terra mig marejat i amb la cara plena de sang, el vailet del bar l’ajudava. Sembla que te el nas trencat...   –diu aquest- En aquell moment arribava l’ambulància,

¾    No vull anar a l’hospital. Només vull que em paguin el que em deuen , després de  tants mesos tancats , el negoci se’n va en orris. Necessito les peles... Sis plau, ajudeu-me.

Com els sanitaris van veure que el ferit del peu no se li parava l’hemorràgia  li van dir,

¾    Si vols anar primer a l’hospital paga el que deus  i t’agafem ara.

L’agressor amb cara de pomes agres i de mal es treu dos bitllets de 50 € i els tira al terra als peus de l’altre tot dient,

¾    Va, té i quedat el canvi.

Mentrestant havien arribat una altre patrulla dels Mossos, un caporal conegut se’m va acostar i em va dir,

¾    Caram Úrsula. Em pensava que t’havies jubilat

¾    La setmana vinent noi. Avui anava a tornar l’arma. Aquests dies toca estar a la rereguarda .

Abans de marxar vaig entrar al bar per veure en Pau, el nas ja no li sagnava i estava més reviscolat. Em va donar les gràcies per tot  el que havia fet per ell i per agrair-m’ho,  tota la setmana vinent tenia l’esmorzar gratis al bar .

 -14-09-2020-

 

2 comentaris:

  1. Caram, és perillós anar a fer un cafè al passeig, sort de la "mossa" jubilada, he, he...Va treballar fins el final!
    Petonets, Anna.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si noia, el perill es pot trobar en el lloc que menys un és pensa, sobretot en aquests temps que corren i de gent valenta a vegades se'n troba alguna.
      Una abraçada M. Roser.

      Suprimeix